Les nostres rialles reboten per les parets del magnificent passadís. En Walter senyala el següent retrat i, tot col·locant-se al seu costat, imita el rostre apàtic que hi ha pintat.

- Sembla un gos Schnauzer - dic sense poder deixar de riure ni un sol segon.

- Sort que la meva bellesa ve de la línia materna - respon picant-me l’ullet.

Poso els ulls en blanc i li dono una lleugera empenta perquè avanci, ja que s’ha quedat embadalit observant un altre dels quadres que ja ha vist mil cops, mentre afegeixo:

-Tira, que fem tard.

Tothom està escampat per la sala inundada de fum. El senyor Hermann té el bigoti ennegrit per les cendres de la pipa de bruc que s’està fumant; també distingeixo en Volker que per primer cop es troba assegut informalment entre altres personatges que no aconsegueixo reconèixer. L’excitació es pot palpar a l’ambient i és en Volker qui ens explica el motiu tot just entrem per la porta.

-Acabem de rebre informació d’última hora. S’ha produït un canvi imprevist en la nostra estratègia, cosa que fa que ara mateix ens trobem en el punt decisiu d’aquesta lluita. Ja podem albirar la victòria a l’horitzó, cavallers.

Intento dissimular la mala espina que em produeixen aquestes paraules plenes d’emoció, quan, de cop, interromp en Walter, la presència del qual havia oblidat: -Volker, al gra!

-Senyors, senyora, els esdeveniments han transcorregut favorablement: la RFB ha mogut peça sota la sorpresa de tothom i ara ens trobem en posició d’escac i mat. El dia 1 de maig es preveu que es produeixi una revolta contra les forces del poder per part dels sindicats i els grups paramilitars revolucionaris del RFB… -Mentre en Volker parla intento absorbir la informació que deixa anar; no obstant això, no puc evitar fixar-me en com se li marca el pas del temps a la cara i m’adono de com ha envellit al llarg d’aquests tres anys.

Quan els assistents es dispersen m’escapoleixo discretament per la porta tota preocupada: pensava que disposava de més temps. Em trec les arracades d’un sol gest, agafo al vol la meva carpeta de partitures i, a corre-cuita, m’allunyo de la mansió a la recerca de respostes.

Tractant d’espolsar les sospites del meu cap, ni tan sols sento la campaneta en entrar. Miro de reüll si el pastisser ha captat el missatge de desesperació que comuniquen les meves orelles nues. M’assec a la taula de sempre i, en un tres i no res, componc una melodia que mai arribaré a tocar, una melodia que amaga els meus temors camuflats de notes i sintetitzats en unes concises paraules en codi francmaçó: Canvi plans suposa victòria radicals futur pròxim. RFB complert objectius 1 maig manifestació és punt clau. Remoc el cafè i finalment afegeixo entre barres de repetició: Falta temps acabar missió.

Faig trontollar la tassa per fer vessar el cafè, calculant amb exactitud que no arribi a l’uniforme que duc posat i, tot mormolant alguns mots de disgust, agafo el paper xifrat directa cap al bany. Un cop estic fora de les curioses mirades dels clients, colpejo amb els artells de la mà una de les lloses de la paret, escolto i, evidentment, sona buida. Amb precisió l’enretiro i hi col·loco el paper dins, com centenars de cops he fet durant els últims anys.

Ara queda tenir paciència per mantenir-me asseguda a la taula i esperar una resposta, no obstant això, quan hi torno la taula està ocupada.

-Què hi fas tu aquí?- dic entre dents mentre m’assec al davant seu.- M’has seguit?

-Quan m’he girat ja no hi eres, no sabia on t’havies ficat i…

-Qui més m’ha seguit?

-Per què et preocupa tant?- responent-me amb una pregunta, típic d’ell. -Tan sols t’he seguit fins a una pastisseria, què té de dolent? Com si hagués...

Intento seguir les seves paraules, però no puc deixar de llançar mirades furtives al pastisser que es manté entretingut elaborant un típic Baumkuchen. La tensió augmenta cada instant i encara no he aconseguit percebre si s’ha escapolit en algun moment a buscar el meu missatge.

-Ei, estic aquí!- diu en Walter fent escarafalls amb les mans. Seguidament acosta el seu dit i, tot tocant-me delicadament el front, em pregunta -Què passa per aquest caparró despistat?

Abans que pugui contestar, adverteixo de reüll com s’apropa el discret pastisser.

-Senyoreta, aquí té el que havia demanat- anuncia mentre deixa sobre la taula una deliciosa resposta provinent de Turquia. Per en Walter és una berlinesa amb una cirera d’un roig intens recolzada a sobre una muntanyeta de nata, en canvi, per mi és un terrible senyal, que em diu: Acaba la missió, neutralitza el conjunt de radicals.

No em puc estar de deixar anar un crit ofegat mentre el món s’esmicola als meus ulls. Els lligams que s’han teixit al llarg de tres anys a la mansió Wünsdorf em mantenen massa unida a tots aquells qui ara he d’eliminar sense pietat.

-No te la penses menjar?- em pregunta en Walter amb el reflex d’un somriure als ulls, que es dissipa en veure el meu rostre pàl·lid -Elle estàs bé?

-Walt, has de marxar- dic com a resposta -Has de marxar, ja!

-Elle… què passa?

-Marxa! Ara!

-No, no, no… Jo no me’n vaig fins que no m’expliquis què està passant.

La conversa ha anat pujant de to i mirades indiscretes comencen a observar-nos descaradament.

No sóc capaç de suportar ni un segon més el tens ambient que m’ofega i, amb tot l’aplom que aconsegueixo reunir m’aixeco per respirar aire fresc a fora. No obstant això, la mà d’en Walter m’atura. Àgilment me’n desfaig i surto corrents.

Arribo a la mansió panteixant, amb en Walter seguint-me a retaló. No puc ni arribar a dubtar del que pretenc fer quan ja la tinc a la mà. Sento els rumors de converses que moren en la distància i que em condueixen a la sala d’estar. Les converses s’esquerden definitivament quan els homes que havien assistit a la reunió de bon matí, es veuen cara a cara amb una amenaçadora Walther semiautomàtica.

Un cúmul d’expressions de sorpresa i temor s’entrellacen a l’ambient.

-Giselle, què fas?- diu una veu darrere meu. El rostre d’en Walter té una expressió indesxifrable, però els seus ulls estan injectats de confusió.

-Walter… Tots quiets, que no es mogui ningú o disparo!- el meu to és convincent, ja que ningú s’atreveix a moure ni un sol múscul, però la situació em sobrepassa. Deixo anar un sospir profund i els meus ulls s’omplen de llàgrimes. -No penso permetre que esclati una altra guerra que s’emporti les vides de milions d’innocents. No hauríeu d’haver-vos aliat amb la facció radical. Ara sou responsables de les conseqüències que se’n derivin.

-La “facció radical”? Però de què parles? És una traïdora! És del partit nazi!

-Què vols dir amb nazi? La meva missió era eliminar als partidaris nazis que van arribar des de Turquia, i estic a punt de complir-la! Però…- Quan miro en Walter aprecio la seva expressió de desconcert i els rostres dels altres semblen dir el mateix; a més a més, veig el temor que balla a la sala induït pel fet que en cap moment he abaixat la Walther semiautomàtica. Malgrat això, els meus dubtes fan que les mans suades em comencin a tremolar i la pistola cau a terra, provocant l’alleujament dels presents. En Volker s’afanya a agafar la Walther i m’apunta amb la intenció de prémer el gallet; inesperadament en Walter es col·loca entre la meva mort i jo.

-Walter, què fas? Ja has escoltat el que ha dit: és una espia que té la intenció d’eliminar-nos!

-Segur que tot això ha estat un enorme malentès; com a responsable vostre penso que en aquesta situació serien millor les paraules que la violència- En Walter parla segur de sí mateix, cosa que fa que es dissipi part de la tensió de l’ambient i sigui capaç de recompondre’m.

-Però… Però, i el símbol? I la RFB?

-Senyoreta,- respon en Volker intentant calmar-se ell també -l’esvàstica dels budistes, que representa el naixement, el foc i que podríem dir que representa la guerra, és utilitzada pel partit nacionalista. No obstant això, també existeix la sauvàstica: el mateix símbol amb els braços apuntant cap a l’esquerra i que en contraposició representa la destrucció. - Mentrestant els presents deixen veure, un a un, el símbol que porten tatuat a l’avantbraç. -Així doncs, la nostra intenció és destruir l’estratègia bèl·lica dels nazis, i és el motiu pel qual aquestes persones s’han jugat la vida venint aquí. A més a més, no sé què t’hauran dit sobre la RFB però es tracta de la Roter Frontkämpferbund o “lliga vermella de combat” és un grup sense aliances polítiques que mitjançant la promoció d’aixecaments als carrers vol derrocar la dictadura que està a punt d’instaurar-se.

Cada una de les peces comencen delicadament a encaixar, però em nego a creure-m’ho, em nego a pensar que m’han enganyat, que tothom en qui confiava no és qui deia ser, ni tan sols el meu sef: El meu país m’ha utilitzat i jo he sigut tan beneita com per deixar-me ensarronar.

Em giro cap en Walter. No cal que pronunciï cap paraula, sé que ell em dóna el seu suport quan m’estreny entre els seus braços.

-Walter!- crida en Volker -Per què la continues defensant? Que no t’adones que ens ha estat enganyant durant aquests tres anys? Fins i tot, potser una de les seves missions era fer que t’enamoressis d’ella!

-Creus que no ho he pensat?- De cop mil ganivets se’m claven al pit, provocant-me un dolor esfereïdor. En Walter no em mira i sento que caic sense que ningú em pugui aturar. Malgrat tot, les seves últimes paraules em salven -Tot i això, encara que ella no m’estimés, jo sí que l’estimo a ella i mai no deixaria que ningú la ferís.

-Walt… Jo t’estimo...- és l’únic que aconsegueixo pronunciar.

Adverteixo com en Volker mou el cap en sentit de negació, mentre els altres assistents es dediquen a anar i venir d’un lloc a un altre, d’un telèfon a un telegrama avisant els altres participants d’aquest col·lectiu que tenen una diana penjada a l’esquena. Per culpa meva.

-De veritat no heu pensat que si ella ha provocat tot això, també ens podria ajudar?- La intervenció del senyor Hermann provoca un silenci absolut.

És el meu moment de recuperar un pessic de confiança.

-Tenint en compte l’hora a la qual he enviat el missatge d’alerta tinc 24 hores per acabar la missió. Teniu 24 hores per fugir abans que s’adonin que ja no jugo a favor seu.

-24 hores per desaparèixer?! La nostra lluita està perduda, no ens salvarà ningú d’una nova guerra.- afegeix un home que no reconec.

El segueixen altres veus de desaprovació, per sort, el senyor del bigoti està disposat a ajudar-me.

-Escolta- diu el senyor Hermann apropant-se discretament a en Volker, que està tot entretingut donant ordres: que si la fugida de la zona nord, que si fingir la mort del col·lectiu sud, entre d’altres bastant estrambòtiques. -No creus que seria un punt a favor eliminar un personatge important del govern turc? Ella és la peça clau que ens permetrà fugir sense problema. -Seguidament es dirigeix cap a mi- Si acceptes i compleixes el que acordem, tinc un contacte que et pot assegurar un viatge d’incògnit cap a Barcelona. A Espanya acaba de caure la dictadura en què es trobaven i tenim constància que existeixen petites organitzacions secretes on refugiar-se. Accepteu?

En Volker i jo creuem una mirada de desconfiança abans d’estrènyer les mans.

-Perfecte, ara tan sols queda fixar l’objectiu. Giselle, coneixes algú amb una certa rellevància, amb qui puguis contactar? Algú de qui necessitis venjança?

-Ara que ho dius… Si que conec algú.

Cada vegada que componc una peça musical recordo quan rere cada accent s’hi amagava un missatge. Ara les peces expressen els meus sentiments, moltes vegades dirigides a en Walter que són gaudides per múltiples espectadors. Des que vam fugir d’Alemanya hem estat vivint com a artistes en cabarets per a semblar simples rodamons. Abans de marxar, en Volker em va regalar unes sabates fines, elegants, de xarol, amb la puntera i el taló de color marró i la resta d’un crema suau, exactament iguals a les de la ballarina del Weiße Maus que, segons ell, completarien la meva imatge. De totes maneres no li vaig donar gaire importància, tot i que ara porten dins la meva última esperança d’evitar una Segona Guerra Mundial, un crit d’ajuda dirigit al servei secret espanyol, un missatge codificat: R31CH.

Avui hem parat a descansar i recuperar forces a París. Passejant de bon matí hem descobert un cabaret anomenat Chat noir o Gat negre, cosa que ens ha semblat molt divertida, ja que el nom del cabaret on ens vam conèixer a Alemanya era l’oposat a aquest cabaret francès. Al final escollim una cafeteria davant el riu Sena per acomiadar-nos de la ciutat de l’amor, possiblement per sempre, ja que diverses faccions turques i alemanyes estan darrere meu. Sobre la taula, al costat de l’esmorzar, hi ha un diari de fa uns quants dies amb diverses notícies alarmants. En primer lloc parla de la massacre a Alemanya de l’1 de maig, la qual ja han anomenat “el maig sanguinari”. Partidaris de la RFB es van enfrontar contra la Secció d’Assalt del Partit Nazi amb la victòria dels segons. La revolta va finalitzar amb la mort de 30 individus, 200 ferits i 1200 detencions, tret que nosaltres sabem que la majoria de les morts van ser fingides. En segon lloc s’explica que, el mateix dia, un dels caps d’estat turcs va ser assassinat d’una manera insòlita: la víctima va morir per enverinament en rebre una carta la qual estava impregnada de cianur, un verí molt potent que actua només amb contacte amb la pell. La carta transportava un missatge anònim que deia: “Com més secreta o injusta és una organització, més por i paranoia indueixen les infiltracions en el seu lideratge”.

-A reveure, sef.- Dic abans de prendre l’últim glop del tallat i sortir de la cafeteria.