El so de la campaneta de la pastisseria em saluda amablement i em desitja un bon dia. Duc escrit a les orelles un missatge xifrat, un missatge de tranquil·litat que és captat per l’hàbil pastisser qui, no obstant em reconeix, no altera la seva expressió facial mentre treu una nova fornada de pa. Tot i això, jo aprecio que la comissura dels seus llavis esbossen un somriure fugisser.

M’assec a la taula que dóna a la finestra i contemplo el carrer, envoltada per l’aroma de tot tipus de dolços.

Encara recordo amb tendresa quan em preparava exhaustivament per aquesta missió, que es presentava davant meu com una oportunitat perfecta per veure món, abandonar els aires de Turquia; gaudir d’una llibertat fictícia, ja que finalment va acabar esdevenint el trasllat d’una presó acollidora a una molt més gran i desconeguda. Constantment em repetia a mi mateixa que seria una de les primeres espies del Milli Emniyet Hizmeti, del servei nacional de seguretat turc, conegut internacionalment com a MAH, com si volgués fer callar les veus que em cridaven que no estava feta per ser espia. Tot i això, influenciada per uns i altres vaig acabar definint amb vint anys i escaig les característiques de la que seria una missió secreta, destinada a aturar un nou conflicte bèl·lic mundial, atacant directament els seus promotors.

Recordo com si fos avui l’excel·lència del meu interlocutor, el mateix director de tota l’operació, recordo la meva admiració per arribar a ser algun dia el que ell havia arribat a ser.

-Ho has retingut tot? - em va preguntar amb el seu accent turc perfecte i com moltes altres vegades abans em va ordenar que li ho repetís.

- Teòricament si les previsions que teniu es compleixen m’allotjaran a la mansió Wünsdorf. Allà hi viu la família Budeus, tot i que qui ho dirigeix tot és el seu fill gran.

Començaré a treballar en la secció d’administració o una inferior sempre camuflada com a dona del servei o cuinera, tal com han fet amb tots els altres casos de què teniu constància…

-Com t’enviarem noves instruccions?

-A la pastisseria Bäckerei Balzere on sovintejaré al llarg de la meva estada a Berlín, demanaré, sempre que necessiti informació, una berlinesa amb sucre que vindrà acompanyada d’un missatge codificat a la safata.

El llenguatge de codificació, que serà el mateix amb el qual enviaré jo els missatges s’anomena Frangmestó i…

-Francmaçó, no Frangmestó !- em va corregir- Aprofitaràs la teva afició a la música per amagar entre les teves composicions el missatge codificat. Tal com ja t’he ensenyat camuflant els punts i les ratlles que corresponen a cada lletra com si fossin notes musicals.

-Sí, senyor. O com si es tractessin de símbols per marcar els aspectes dinàmics: la intensitat, els accents…- vaig puntualitzar orgullosa - Portaré els esbossos sempre a sobre i en el moment indicat faré l’entrega.

-Tot clar, llavors? A partir d’ara formes part del servei secret i això comporta unes responsabiltats: evita tota relació amorosa i no canviïs la rutina, no actuïs de cap manera que pugui semblar sospitosa. Si creus que t’estan seguint o tens qualsevol problema recorda el codi de les arracades.

-Les de perles quan tot vagi segons el previst, les d’atzabeja llargues quan hi hagi algun problema i sense quan la situació sigui critica, ho sé.

-El pastisser estarà sempre alerta - Llavors es va aixecar i finalment va afegir- Els soldats mai moren bé.

Les creus marquen els indrets, va ser la meva resposta.

Els mots s’esfumen del meu cap en el mateix moment que arriba el cambrer. Li demano que em porti notícies i instruccions fresques en forma de berlinesa. Quan la porta aprecio la creu desdibuixada que forma el sucre sobre el brioix. Un cop ja no queden més que engrunes, m’enduc un paper prim que prèviament havia enretirat de sota la safata i, dirigint-me tranquil·lament cap a la meva nova “llar”, si és que se la pot anomenar així, el desplego per a, instants després, trobar escrit un missatge encoratjador en Francmaçó: “Com més secreta o injusta és una organització, més por i paranoia indueixen les infiltracions en el seu lideratge”. L’eficiència de l’oració que m’ha dedicat el meu cap , en turc sef és remarcable; de fet, ara em sento totalment preparada per a enfrontar-me a l’esdevenidor.

El camí se m’ha fet molt més curt del que semblava gràcies a la divertida intervenció del director. Em quedo davant la reixa que dóna al jardí frontal del casalot i uns instants més tard apareix un home molt alt vestit de majordom que m’obre i em condueix fins a l’entrada principal de la mansió. Mirades indiscretes m’observen des dels finestrals, però veig com un fugaç cop d’ull del majordom fa que desapareguin a l’interior del casalot .

-Disculpi les molèsties, senyoreta Degener; lamentablement el personal no sap el que és la discreció. - Comenta l’home sense tensar un sol múscul del seu rostre serè. -Pugi les escales i al fons del passadís trobarà una porta amb una inscripció llatina; el senyor Budeus l’està esperant. - L’home misteriós tanca la portalada i, quan estic a mig camí del despatx, torna a intervenir amb un to irritat - Per cert, veig que vostè tampoc és massa discreta; el personal ha d’anar pulcrament vestit, i les mitges que porta no encaixen amb la nostra normativa. Com és el seu primer dia només l’aviso, però procuri que el senyor no se n’adoni. - Diu abans de sortir del vestíbul per la porta de la dreta.

Escolto unes rialles rere la porta de la cambra de l’esquerra. De seguida m’afanyo per a revisar la meva vestimenta i observo com hi ha una llarga carrera a les meves mitges de raió. El meu rostre es tenyeix de vermell intens, però recordo que he de mantenir la calma i dissimular la incomoditat.

“A fronte praecipitium a tergo lupi”. Lamentablement, el llatí no és el meu punt fort.

-“Un precipici al davant i els llops a l’esquena” - M’aclareix la veu d’un noi jove que m’és sorprenentment familiar quan encara no he obert la porta totalment. - És el lema familiar, cadascú l’interpreta a la seva manera.

Em trobo cara a cara amb un somriure rialler, el mateix que dies enrere havia encetat la conversa al cabaret.

-Walter Budeus, és un plaer. - Allarga la mà mentre amb l’altra entrellaça els dits en uns cabells d’un ros pàl·lid.

En l’encaixar les mans adverteixo que per a la seva edat té una força formidable, qualitat que no encaixa amb el seu cos prim i gànguil. Tot i això, noto la tendresa amb què la seva mà de pell molt clara estreny la meva.

-Vaja, no sabia que les salutacions a Turquia fossin tan llargues - comenta el noi somrient.

Llavors m’adono fa mig minut que estic sostenint la seva mà; sorprenentment, em dóna seguretat. Com un llamp, poso la mà darrere meu i, tot i la vergonyosa situació, em mantinc serena deixant anar només un petit sospir de sorpresa. Poc després, les seves perles blanques es deixen mostrar de nou acompanyades d’una reconfortant rialla.

Un cop el silenci torna a envair l’habitació, el jove Budeus se’m queda mirant fixament. No puc evitar perdre’m en la profunditat dels seus ulls blau cel. Quan es disposa a començar a parlar, les paraules del meu sef em tornen al cap: “evita tota relació amorosa…”. Reflexiono uns instants i llavors el jove Budeus afegeix:

-Tinc la impressió que la seva presència farà la costosa lluita per la llibertat més interessant. - Em sorprenen les seves darreres paraules, tot i això no em puc parar a pensar en el seu significat, ja que ell continua parlant. - El majordom la guiarà fins a la seva habitació. Si us plau, posis còmoda i no s’inquieti que ja he manat que li portin un altre parell de mitges.

Arribats a aquest punt, sóc incapaç de seguir dissimulant; quan el majordom veu la meva expressió ni tan sols s’esforça per no deixar anar una petita rialla. Definitivament, amb aquesta gent els anys que duri la meva missió seran molt més interessants del que mai hauria imaginat.