Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Impulsat per la curiositat, em vaig ajupir per agafar-la i amb la sabata a les mans, el tacte d’una mena de líquid viscós i calent em va fer deixar-la anar, tacant-me les mans d’un roig intens. Quan vaig aconseguir sortir de l’embadaliment que m’havia provocat la visió de la sang, els meus ulls no van poder evitar fixar-se en un petit cilindre blanc que havia sortit en separar-se la coberta de la sola del tacó.

Era de tacte rugós.

Sens dubte, l’home del bigoti blanc és coix. Les seves passes tenen un so desigual: trepitja amb més força amb el peu dret que amb l’esquerre. Un nen passa pel meu costat corrents amb els ulls fixats en la pilota que baixa rodolant carrer avall. Quan arriba a prop de l’home, l’empenta lleugerament fent-lo trontollar i perdre l’equilibri. Per sort, els meus reflexos funcionen eficaçment. L’agafo del braç amb força i l’atrec cap a la vorera segons abans que un automòbil, a alta velocitat, li passi pel darrere, aixafant el bombí negre que havia dut, segurament durant molts anys, i fent voleiar els seus esbullats cabells blancs.

- Danke Vermisse - mormola ell estupefacte, un cop s’incorpora.

En el moment en què li estrenyo la mà que m’estén albiro un símbol negre tatuat al seu avantbraç, que ha quedat descobert: una creu els braços de la qual es troben doblegats en angle recte, amb el braç superior apuntant a l’esquerra.

Qui ho havia de dir? He començat la missió amb molta sort, no esperava trobar-me encara amb un radical. Sembla que el món és més petit del que m’imaginava.

En veure on és la meva atenció, ell somriu nerviosament, em deixa anar la mà i, estirant-se la màniga, marxa caminant entre la multitud. M’espero uns instants fins que s’allunya uns metres i començo a seguir, fins a on em porti, el color marró del jazz suite passat de moda que porta.

Perdo la seva pista quan s’endinsa en la foscor d’un carreró sense sortida, fins que distingeixo els llums d’un local que, un cop davant, ràpidament reconec per la vestimenta de la gent i l’alegre ambient: el cabaret Weisse Maus. M’afegeixo a un grup de dones benestants que entren tot xerrant i així aconsegueixo estalviar-me unes paraules amb el porter. A dins, localitzo l’home del bigoti en una de les taules rodones amagades rere el fum que inunda l’opulent sala. Tot i això, em dirigeixo cap a una porta lateral.

Quan sóc dins uns ulls d’un blau intens em retornen la mirada. Recorro la meva figura al mirall, sobtada per la pal·lidesa del maquillatge al meu rostre. Enretiro la pinça que subjecta els meus cabells i cascades de banús cauen sobre les meves espatlles. En desmuntar l’eix de la pinça, apareix un carbonet negre, que habitualment utilitzo com a maquillatge d’ulls, tot i que ara em permet traçar sobre el meu braç el símbol que havia vist minuts enrere.

Com la llargada dels meus cabells no coincideix amb la moda actual a causa de la meva ètnia, me’ls torno a recollir en un monyo italià deixant al descobert dues delicades perles que duc com a arracades i espolso el meu vestit Art decó negre per a treure els cabells que hi havien quedat enganxats. És llavors quan m’adono que el meu vestit no és apropiat per a l’ocasió, així que, dono un cop d’ull al meu voltant: un senzill mirall bisellat es troba sobre una pica ceràmica decorada amb petits detalls daurats, al centre d’una sala de parets que , en algun moment havien estat blanques, però ara sota la tènue llum que il·lumina la sala, semblen entre grises i beix emmarcades amb alguns tocs de verd, cortesia de la humitat.

Llavors, un element brillant em crida l’atenció: el cantó inferior dret del mirall ha estat colpejat fortament, ja que s’hi pot apreciar una gran esquerda i a terra un fragment del mirall. Amb l’ajut d’aquest, escurço la vora del vestit i tallo completament les mànigues.

La fortuna m’acompanya, ja que en sortir de la cambra, a la solitària cadira d’una taula individual roman una estola daurada de pell de visó que algú deu haver oblidat. Sense pensar-m’ho dos cops me la penjo al voltant del coll i m’encamino cap a la taula on és el meu objectiu mantenint una conversa animada amb un grup d’individus molt heterogeni, allunyats de l’escenari i del rebombori que regna a tot el concorregut establiment.

-Iyi geceler, cavallers - dic en un turc perfecte que trenca la seva conversa i provoca sorpresa entre el grup.

- Bona nit - em respon al cap d’uns instants el d’aspecte més jove amb un somriure torçat: sembla divertir-se amb la meva intervenció sobtada.

Les seves paraules esquincen l’emmudiment dels altres integrants de la taula, i és el senyor del bigoti, que més endavant es presenta com a Arnold Hermann qui fa la primera intervenció. Clarament em reconeix, el cap cot i el front perlat de suor el delaten.

- A què devem aquest plaer, senyoreta…?

- Giselle Degener, encantada - dic mentre m’assec indiscretament en una de les cadires lliures. Llavors assenyalo l’home que m’acaba de parlar i amb un alemany una mica rovellat continuo. - Aquest bon home i jo ens hem creuat fa pocs minuts. Al meu camí només hi ha un carreró sense sortida i les casualitats d’aquest món han fet que tornem a coincidir. Venia a comunicar-li que la seva trobada ha deixat passar un raig de llum, ha obert una esquerda als meus problemes.

Els homes del meu voltant comencen a mirar-se entre ells amb cares d’incredulitat, sense saber què fer ni què dir.

“Potser he sobreactuat una mica. Massa.”

Alguns d’ells obren la boca per tornar-la a tancar segons després, sense haver pronunciat ni una paraula.

“Concentra’t. T’has d’infiltrar, no fer-los creure que estàs com un llum. Pensa com un radical: sóc extremista, patriòtica i amb uns ideals clars.”

Les meves divagacions es veuen interrompudes quan un dels homes, que estava fumant una pipa amb parsimònia, em dirigeix la mirada. Em fixo en els seus ulls grisos amagats rere unes ulleres daurades de muntura fina, mentre em diu:

- Em sembla que no l’hem entès gaire bé... Ens podria aclarir les seves intencions, si no és que li suposa un problema?

Els altres cinc caps es giren cap a mi expectants i, amb una barreja de temor i emoció, busco les paraules exactes.

- Necessito refugi – Els confesso mentre discretament em desprenc de l’estola que cobria la novella marca, deixant-la al descobert.

El silenci regna entre els presents, contrastant amb les animades rialles i la incansable xerrameca dels altres clients que se sent per sobre de la música.

- A Turquia han arribat els rumors de la tensa situació que es viu entre les dues ideologies que conviuen a Alemanya. Però com fins i tot les parets parlen, els indicis de violència i d’hostilitat es comencen a apreciar. - Recorro amb la mirada els rostres dels meus oients, els quals mostren cada vegada més interès, fins a retornar-la als iris color tempesta, els únics que es mantenen impassibles. - Mantenint-me fidel als meus ideals, ofereixo tota la meva col·laboració i suport en la lluita que s’aproxima. Desgraciadament, em trobo sola i desemparada, pel qual requeriria un lloc on passar la nit mentre la meva ajuda sigui necessària.

Deixant de fumar per uns instants, es gira envers el noi jove que seu al seu costat i fa un lleuger moviment amb la barbeta en senyal d’assentiment que fa que el noi tregui un diari de la solapa de la seva gavardina i es dediqui a fer-hi unes marques.

- Està bé - decideix l’home-ulls-grisos. Davant les seves paraules, la discòrdia esclata a la taula.

- Volker! Ne yapıyorsun? Delirdin mi?! Què fas? Ets boig? No és de confiança, no sabem si realment és honesta. Hauríem de deliberar-ho amb calma.

- Això no és una democràcia, és una dictadura i aquí mano jo – diu Volker Wass indignat. Ningú gosa dir res més.

Els seus darrers mots em convencen encara més que són les persones que buscava.

Un platet vermell amb el compte és deixat ràpidament a la taula al mateix moment que noto una presència darrere meu. Sobtada, tiro cap enrere de cop i empento sense voler una ballarina que a la vegada xoca amb el cambrer, cosa que provoca que un munt de copes que es mantenien en equilibri acabin esmicolades a terra. Em giro avergonyida i, entre disculpes, intento ajudar la noia a recollir els fragments de vidre que estan escampats al voltant de les seves elegants sabates de xarol. Quan la ballarina marxa i em giro de nou la taula està buida a excepció d’un diari que roman al lloc on havia segut minuts enrere.

- Aneu agafant seients, dames i cavallers, que ja gairebé són les sis i la reina del cabaret Claire Waldoff està a punt de sortir a l’escenari. – diu el presentador.

Les sis.

No pot ser. Les sis ! Agafo el diari d’una revolada i surto esperitada per la porta del local.

El carrer Kurfürstendamm que es troba creuant l’State Park, és una avinguda amb arbres a dues bandes i just davant d’un estanc es troba la cabina telefònica. Encara estic a uns metres d’aquesta quan escolto el típic timbre d’una trucada. Sortosament, aconsegueixo arribar abans que el so cesi.

- Els soldats mai moren bé.

-Les creus marquen els indrets. - responc automàticament, per enèsima vegada.

-Ho has aconseguit? - diu seguidament la veu turca amb un pessic d’impaciència.

-Sóc dins.

-Perfecte, no esperava menys de tu. Ningú no sospita res?

-Encara els he de convèncer, del tot, que estic disposada a fer tot el que calgui per ajudar-los, però el pla va segons el previst.

-Doncs ja saps el que has de fer.

-Sí, senyor.

-Acaba amb ells - i la seva veu desapareix en tallar-se la línia.

Els pàl·lids rajos de llum dels fanals es filtren a través dels vidres de la groga cabina, els quals il·luminen també els vianants que es troben immersos en els seus pensaments. Abstreta en els meus, penjo l’auricular. No arribo a sentir el soroll que fa el telèfon en penjar-se i és llavors quan m’adono que estic intentant penjar el diari. Avergonyida, miro el meu voltant i quan comprovo que ningú ha vist l’equívoc, contemplo el diari que duc a les mans.

Berliner Tageblatt, 18. März 1926. El titular escrit en enormes lletres grises corona un dens feix de lletres, algunes d’elles envoltades per unes petites marques inusuals.

Dono un ràpid cop d’ull al diari resseguint amb la mirada les marques que em trobo.

B R U N N E N S T R A ß E 4 7 6 1 C

Brunnenstraße, un carrer no gaire estret; número 476, un edifici d’estil internacional; primer pis, porta C, un despatx discret.

Obro la porta, després de trucar, amb el meu millor somriure imprès a la cara.