Ha passat una setmana, tres dies i dues nits des que la Gina va morir i es va celebrar el seu enterrament. El càncer es va apoderar de la seva vida i ara en Quim encara prova d’adaptar-se a la vida familiar en solitari.

Ell mai havia pensat que el concepte de solitud pogués arribar a ser tan desconegut per ell. La casa, ara més buida, també se sent sola. És com si el foc ho hagués cremat tot i només hagués deixat cendres, records, però ara no es poden compartir amb ningú, no els pot compartir amb ningú.

Obre l’armari per començar el seu onzè dia consecutiu sense la Gina. Busca els seus colors amb la vista, però només aconsegueix veure imatges nítides quan les llàgrimes no l’acompanyen. Agafa una camisa qualsevol i es posa uns pantalons que semblen estar tan estripats com el seu cor, que amb poques forces encara aguanta.

S’emporta la tristesa al jardí i amb l’escombra a la mà comença a fer-la dansar sobre el terra com si fos un instrument de corda fregada, el despulla de la mort que carrega. La llum d’abril es filtra entre els forats de la fusta, una brisa lleugerament càlida fa ballar la cadira abandonada en l’ombra del cirerer. De tant en tant, alça el cap per mirar el seu voltant i s’imagina la Gina asseguda a la cadira amb l’Heura en braços mentre ell cull les cireres.

Deixa l’escombra recolzada a la paret i entra dins de casa, allà on les olors el conviden a reviure records del passat i llavors, se li clava un dard directament al cor i se n’adona del neguit que carrega, les emocions privades de temps de reflexió i la por d’oblidar tot allò que ha estimat. Viure un amor nuclear, radical, incondicional, però el temps ha vingut tacat de sang i s’ho ha emportat tot i ara, necessita estimar, encara més.

Una olor el fa redirigir la seva atenció en sentit al dormitori. Camina amb prudència, com si el terra fos vidre, obre la porta i hi entra amb l’elegància que la situació requereix. S’atura davant de l’armari de la Gina i una tremolor s’apodera del seu cos a mesura que l’obre. Un silenci sepulcral inunda l’escena congelant la mirada d’en Quim en la roba d’ella. No s’havia atrevit a obrir-lo perquè vol que la seva essència perduri eternament en aquella casa, en aquell armari, al seu abast. Així que s’endinsa en el moble de dimensions titàniques, s’abraça a les seves camises, als seus jerseis, als seus pantalons, a les seves bufandes i mocadors, tot inspirant intensament les aromes de cada peça de roba que ella havia vestit en carn pròpia. El fan viatjar, a tres batecs per segon, a cada racó del seu arxiu de records emmagatzemats per a dies com aquest. Estira els teixits i els sent cridar per l’anhel de tornar a ser a la pell de la Gina, tot i que ara han perdut la seva alegria, els significats dels seus colors per la foscor que els habita, pel dol que els empresona.

D’entre tantes olors despertant records, la de la camisa de flors silvestres li recorda a l’últim dia que la va veure, allà estirada en el taüt, i amb ella la seva carta de comiat dirigida a l’Heura i a ell.

No sé escriure tan bé com en Quim sap, i molt menys una carta de comiat.

Primer de tot, només volia dirigir-me a la meva filla: t’escric enredada en mi com l'heura que abraça el mur i s'hi empelta, com el tronc de l'arbre completament fos en la roca. Escriure't per dir-te que he entès que amb tu la vida té un final. Que quan vas morir-te, vaig necessitar ser estimada, abocar-me del tot, submergir-me, gairebé ofegar-me perquè de cop no sabia què fer-ne, d'aquell estimar que se m'havia quedat orfe. Que d'ençà del teu anar allunyant-te durant anys pels laberints del seny ja no he sabut mai més viure només rebent, viure només esperant. Que ho he entès, avui. Enllà del dir i a través del cos. I que només cal ser. Sempre i radicalment. Només cal ser. Aquesta és la lliçó que m’has deixat i que vull transmetre en paraula pura.

En segon lloc, vull dir a en Quim que malgrat que sembli que el nostre amor hagi mort, jo t’estimo fins cremar-nos i convertir-nos en cendra. Quan l’Heura va morir, vaig plorar molt, vaig maleir els déus en que no hi crec, vaig intentar treure forces de no sé on i vaig deixar de llegir. No podia. Em passava allò que agafes un llibre i el cap se te'n va a una altra banda. Em va amoïnar bastant, no poder llegir: si els llibres m'abandonaven, no em podria refugiar enlloc. Tu no vas buscar refugi en mi ni jo en tu. Em vaig sentir desemparada i el calendari no s’aturava, però el meu dol mortal tampoc. I ara el que em queda és la meva finestra amb vistes al pati, per veure l’heura que tenim plantada i regar-la amb la millor versió de llàgrimes sempre que les puc plorar.

Sento que havia d’escriure la carta perquè potser la pròxima vegada que alci la mà per acariciar l’aire serà l’últim cop que la faré baixar. No hi ha res important a celebrar ja que la vida no és allò que passa mentre es fan plans, la vida és allò que passa mentre s’espera que els plans es compleixin. Un 3 de juliol d’un any que ni tan sols vull recordar, amb la mort de la meva mare vaig perdre tot el que vaig ser, el que ja no soc. I amb el temps tot es va tornar en un parlar o morir, un callar o viure.

En Quim no pot suportar el pes d’aquesta carta i cau voluntàriament sobre el llit. Aquesta tristesa que viu té un punt bonic: és el dolor contra l’oblit. Hi ha dolor perquè hi ha hagut amor, i de vegades el dolor és l'únic que es té. El dolor del record.

Em sap greu no haver gaudit profundament de les peculiaritats que té la vida, suposo que això ens passa a tots els que creiem haver-ho viscut tot però ens hem quedat amb un regust insatisfactori al final del curs de les nostres vides. M’he passat massa temps buscant el final feliç, però no és el final: el conte segueix i arriba l'aflicció. Llavors la tristesa empeny cap avall amb la calma dels guanyadors, dels qui tenen el control de tot.I per tranquil·litzar-te et diuen que les ferides cicatritzen tard o d'hora. Però mentre caus i caus, és possible que t’assalti una temença: potser la tristesa no sap tocar fons, així com l'amor no sap tocar sostre.

Amb aquest final obert, s’emporta la carta al pit per alimentar el cor. Ja l’havia sentida abans però quan se la torna a rellegir pot desplaçar-se a un altre món totalment fictici.

D’aquesta manera, en Quim, inspirat per les paraules de la seva estimada, torna a escriure sense por. I ho fa amb una passió que sembla que perforarà la taula, que el paper desitja ser escrit i que la llum que es filtra per la finestra il·luminant el seu rostre marca el canvi: sembla que ara, per fi, s’ha trobat.