Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Són dies de dol. Sense cap mena de sentiment advers. Sent dards clavats al cor, pors desconegudes que neixen de l’absència de les paraules, però de tant en tant s’oblida de tot, com el cel de la terra, fins perdre’s en les seves emocions mentre mira per la finestra. Procura ignorar el fet que cada vegada que li demana mirar-lo als ulls i estimar-lo altra vegada, sent una petita pressió damunt la caròtida. És un mal que no pot evitar, malgrat tot el desitja: a ell i el dolor que l’acompanya.

Surt del cotxe, tota sola. Ha decidit fer-ho sense ell, com la majoria de les activitats que acostumaven a fer junts però que ara són totes només d’ella. De manera que agafa el valor que li cal per caminar cap a la funerària. Entra i es dirigeix fins al fons del passadís, al despatx de la dreta. La porta és oberta -com sempre-, així que hi entra amb el seu vestit de seda que cobreix tot el seu cos, però deixa entreveure l’acabat de les seves arrugades cames fins arribar a uns peus alçats en tacons negres. A la taula hi és la Mònica -com l’altra vegada- i després de saludar-la agafa els extrems del mocador que porta al cap i els estira, en sentit contrari, sense cap mena d’impuls que la porti a fer-ho amb ganes. A la Gina li agrada actuar de la mateixa manera que escriu, a un ritme literari amb un toc prou poètic com per fer-se notar però no massa. De la mateixa manera que prefereix estalviar-se diàlegs innecessaris i parlar des del silenci.

La Mònica deixa d’escriure en el moment que la Gina confessa que el motiu de la seva visita, no era cap altre que el fet de triar un taüt per a ella. Sense perdre el seu posat rígid i serè, explica que des de la mort de l’Heura tot va canviar: des del matrimoni a la seva salut física i, evidentment, mental. El càncer la devora per dins com quan la flama crema el llibre, que el temps se li acaba i ha d’enllestir-ho tot abans de deixar la terra que l’arrela.

És una situació poc comuna que el propi difunt vingui a preparar els arranjaments de l’enterrament abans de morir, però cal tenir en compte que la Gina és una dona que sap com deixar marcada a la gent amb la seva excepcional capacitat de sorprendre amb les seves sobtades decisions.

Totes dues s’aixequen a la vegada. La llum il·lumina a la Mònica i permet veure la seva cara arrugada, plena de tristor i amargura. Vesteix una camisa tan blanca com la pell pàl·lida de la Gina, i porta els cabells recollits en un pentinat formalment desorganitzat permetent que els primers pèls li besin la cara. La seva mirada confirma el que la Gina sospitava: és una dona sense amor per la vida.

El procés funerari consistia en primer lloc en escollir el taüt on descansaria el difunt. Seguidament, un familiar o amic proper s’encarrega d’escriure un text a repartir a tots els assistents a l’enterrament. Finalment acaba amb una cançó que representi el que al difunt li hagués agradat transmetre el dia de la seva mort. Tots aquests passos es duien a terme un cop la persona havia mort, exceptuant l’últim, del qual els familiars o amics no n’haurien de tenir constància ja que la cançó per finalitzar la cerimònia no seria cap altra que els plors silenciosos dels assistents.

De manera que la Mònica acompanya a la Gina cap a la sala de mostres, on es poden apreciar diversos models a petita escala i un llibre amb imatges i informació sobre els preus de cadascun. La deixa sola. La Gina s’hi passeja amb el llibre entre les mans i passant les pàgines sense gaire interès. De sobte es para davant d’un dels models més senzills, però la tela que el cobreix és d’estampat floral. Aquest estampat li recorda a la seva estimada filla, l’Heura.

La pèrdua de l’Heura va ser el punt àlgid de dolor que en Quim i la Gina van arribar a patir. Va destrossar el feliç matrimoni de la parella, deixant un buit de desconfiança d’un no poder refiar-se d’algú que vagi vestit de severa alegria, perquè els robà el somriure, deixant-los-en sense. La monotonia regna en les quotidianitats de la parella, es prenen la vida com un càstig i la mort com un desig romàntic. En Quim viu el seu dia a dia com si no hagués passat res, i això a la Gina la consumeix per dins encara amb més intensitat. I és per aquest motiu que quan mira enrere se n’adona que l’amor que tenien es basava en somriures forçosos i que l’Heura era el pilar que sostenia aquesta relació tan fràgil que ni els petons la podien salvar.

La Gina mai havia estat feliç fins que la seva filla va il·luminar un camí de riure i glòria, un camí per elles dues i un Quim retrobant l’amor que havia perdut feia molt de temps. Però la mort de l’Heura va deixar, a part d’un buit fulminant, el naixement d’un càncer sota la pell de la seva mare.

De manera que avisa a la Mònica i li comenta que desitja el taüt d’estampat floral. I tot i no gosar dir res, comprèn que el motiu de la seva tria no és cap altre que el record de l’Heura en la tela. Perquè el silenci parla, i diu que des del fons del seu cor el que més desitja és sentir-se envoltada pel que la seva filla representava.

Una vegada la decisió feta, es dirigeixen altra vegada al despatx on la Gina li comenta a la seva antiga amiga que vol ser ella qui escrigui les cartes que es repartiran i seran llegides el dia que ella digui adéu.