En Quim es tanca sol cada dia en una habitació i es dedica a potinejar un text amb tota la desgana del món dient-se: “Això no, això tampoc”. No és pas que esperi que vingui algú a aplaudir-lo, ni a donar-li copets a l’esquena i dir-li que ho ha fet molt bé. Perquè amb els anys s’ha adonat que la naturalesa humana és la d’aquells que no entenen l’escriptura encara que llegeixin un llibre unes quantes vegades, o bé que, com més vegades el llegeixin, menys l’entenen.

S’aixeca per recollir els fulls que ha intentat encistellar dins la paperera perquè no trobava que les paraules entintades tinguessin un sentit. Potser és la seva manera una mica matussera de dir-ho tot, però bé, ell és així.

Evidentment nota l’absència de la Gina dins de casa, perquè tot i passar-se la vida un dins d’una habitació i l’altra al costat de la finestra, són conscients l’un de l’altre quan els dos estan a prop. Potser és per la fissura que va néixer d’un silenci penetrant entre els dos individus molt abans de la mort de l’Heura.

Sobtadament en Quim s’inspira i escriu amb fluïdesa les llavors apreses en carn pròpia, i malgrat la força indubtable de les paraules, encara no deixa que caminin soles. Escriu sobre la incisió que ell va causar-li a la Gina quan va anar-se’n al llit amb una altra dona. Ella mai l’ha culpat per haver estat amb una altra, l’ha culpat per deixar-la d’estimar i per molt que ho intenta, ja no parlen, ella ja no li parla. No hi ha cap dubte que ella encara l’estima amb una intensitat abrasadora, per això no gosa deixar-lo, però des del dia que se’n va assabentar no ha tornat a parlar amb ell. I pot ser una gran evidència, però ell sap com se sent i per aquest motiu les poques vegades que prova de tornar a reconciliar-se ho fa capcot i amb les esperances cremades.

Quan va néixer l’Heura, la filla que havien decidit tenir abans de l’acte corrupte d’en Quim, varen tornar a parlar, i va néixer una minuciosa possibilitat de tornar-se a estimar com la primera vegada. Però quan l’Heura va morir el distanciament entre la parella va tornar a intensificar-se altra vegada.

De tant en tant, ell somia en els mons que s'acaben i els llocs que només s’aprecien quan es miren des de lluny. Desitja ser-hi allà per cremar-se amb la llum dels estels que eviten el seu dia a dia. La flama es tornaria a encendre i, si no s’apagués, romandria eterna.

Però la caiguda és molt forta. No hi ha cap coixí que alleugeri el cop. Quan un cau del somni, quan ell cau del somni, l’impacte contra la realitat és titànic. I torna a caure quan arriba la Gina a casa amb les notícies.

El so de la seva veu el captiva, feia massa que no parlaven, que ella no li parlava. La caixa de confidencialitats oberta, els secrets diluïts per l’aire i ell acaricia les mans d’ella per substituir les paraules d’enyorança que no sap dir.

Amb una gran tragèdia entre les mans, deixen vessar per les seves galtes rius de llàgrimes torrencials retingudes en batecs d’orgull i de dol. I sense dir gairebé res, s’ho diuen tot. El silenci parla per ells sobre aquesta pacífica guerra que han enfrontat i malgrat la llunyania que han mostrat, ara amb el perdó de la Gina, es sacia l’anhel, que tenien resguardat, de tornar a reviure aquell sentiment tan intens que semblava haver-s’ho endut tot.

Aquest pas era necessari per a ella, perquè va banyat d’un neguit que l’obliga a acabar-ho bé. Que abans de marxar i renéixer en flor, vol ser l’essència del que representava l’Heura per vestir l'amor i l'arrel, la branca nua, l'esqueix i la por.

I obre així un parèntesi de paraules, de converses sinceres, precedides per un silenci anterior i que ben aviat, de manera inexorable, es tancarà amb un silenci ja definitiu.