CAPÍTOL 3

Havien passat dues setmanes des que el professor i l’escriptor es van reunir. El dimarts per la tarda, en David va rebre la trucada que estava esperant del professor:

-Hola, David. Sóc el senyor Garcia.

-Hola, bona tarda.

-Només era per dir-te que tant al cap d’estudis com a la directora els ho ha agradat molt la proposició que els hi vaig fer. Creuen que és molt bona idea que vinguis a fer-hi una xerrada ala alumnes sobre la teva trajectòria com a escriptor des que vas sortir del nostre institut.

-Perfecte, doncs. Heu pensat en algun dia?

-La veritat és que sí, però primer havíem de parlar amb tu per veure com tens l’agenda. Et sembla bé aquest divendres a les deu, o és molt just? Puc demanar una altra hora si no et va bé...

-No, no, no s’amoïni em va molt bé.

-Genial. Tenies alguna idea en ment?

-Bé, durant aquests dies hi he pensat bastant. Li he estat donant voltes al tema i crec que començaré parlant una mica de la meva vida com a estudiant. Des del moment en què vaig començar batxillerat fins al dia d’avui. Els meus somnis com a escriptor al llarg d’aquest període de temps i les coses inesperades que m’han succeït. M’agradaria que fos improvisat i entretingut. No voldria que pensessin que és una xerrada organitzada pel mestre de literatura perquè els alumnes mostrin interès en la lectura; al contrari, voldria que fos una xerrada que el hi servís per adonar-se’n que tots tenim somnis i que si treballes, t’esforces de veritat i confies amb la teva capacitat es poden arribar a aconseguir. No sé si és el que vostè tenia pensat, però. Li sembla bé?

-Em sembla perfecte. Jo havia pensat una mica el mateix.

-Caram! Què bé! Perquè, si li dic la veritat, no estava segur que li agradés...

-Però què dius! Em sembla molt bé! Demà al matí, els hi diré als meus alumnes. Crec que n’hi haurà més d’un que s’emocionarà.

-D’acord, doncs. Ens veiem divendres!

-Fins aviat!

Dimecres i dijous van passar molt ràpid. La nit del dijous, David va estar escrivint fins avançada la matinada sobre totes les coses de les quels volia parlar als alumnes de l’institut. No volia oblidar-se de comentar-los-hi cap qüestió de la seva trajectòria com a escriptor que els hi pogués ser significativa. Encara així, divendres a les set del matí ja s’havia llevat. Estava força emocionat. A les nou va arribar a l’escola. Va fer cap a la sala de professors on l’esperaven el seu mestre, el cap d’estudis i la directora.

-Bon dia, David- va començar dient-li el professor- Et presento a la directora del centre, Maria Castells i al cap d’estudis Josep Cervera.

-Hola, bon dia a tots dos. Abans de res, m’agradaria agrair-los que m’hagin permès venir aquí acceptant la idea del professor Garcia.

-De res –va contestar la directora-. Quan ens ho va proposar ens va semblar d’allò més bé. A més a més, ens va dir que havies estat un antic alumne d’aquest centre.

-Sí, així és. Em feia molta il·lusió tornar-hi després de tants anys. No havia xafat un institut des que em vaig graduar, ara ja fa uns quants anys.

-Doncs, per part nostra, encantats que tornis a ser aquí.

El cap d’estudis i la directora van marxar després de saludar a en David i es van quedar ell i el professor acabant de preparar la xerrada. Quan es va fer l’hora, van anar cap a la classe del professor, 1r de Batxillerat A, on els alumnes estaven esperant-los. Primer va entrar el tutor:

-Molt bon dia, nois! Com ja sabíeu, avui tenim l’honor de comptar amb la presència d’un antic alumne meu, del qual estic molt orgullós. En David Martínez, l’escriptor que està de moda per haver guanyat el premi literari anual de les Universitats Catalanes. Per favor, rebeu-lo amb un fort aplaudiment.

Tots els alumnes van aplaudir, i en aquell moment, va entrar en David, al lloc on havia estat la seva classe durant dos anys.

-Hola, bon dia a tots i totes. Sóc David Martínez i, com bé us ha dit el vostre professor, vaig ser alumne d’aquest centre. No fa gaire temps estava assegut on sou vosaltres ara. Qui ho havia de dir que un dia tornaria a aqueta aula i, ni més ni menys, per parlar de la meva trajectòria com a escriptor! Bé, la idea d’aquesta xerrada és explicar-vos una mica el que ha estat el meu camí des que vaig sortir d’aquest institut fins a dia d’avui perquè veieu que, de vegades, els somnis que tenim quan som estudiants es compleixen, encara que quan ho som ens semblin impossibles.

Jo vaig començar 1r de Batxillerat amb el vostre tutor. Jo era un alumne normal, solament destacava pel meu cabell pèl-roig. Intentava passar una mica desapercebut, si voleu que us digui la veritat, atesa la meva manera de ser. A l’inici del curs, pensava que seria un any com els altres, però vam tenir la primera classe de literatura amb el senyor Garcia. A primer cop d’ull, em va semblar un professor més, que no mostrava cap interès en els seus alumnes. Tanmateix, quan ens va preguntar amb un somriure als llavis: “Qui de vosaltres ha escrit alguna vegada algun conte o relat?”, tot va canviar. Només dues persones van aixecar el braç i una d’elles era jo, tot i que ho vaig fer amb el braç poc estirat i força avergonyit.

En acabar la classe, em va demanar que el proper dia li portés una redacció on expliqués els motius pels quals m’agradava el meu llibre preferit. Des de feia temps, el meu llibre preferit era El perquè de tot plegat de Quim Monzó.

Espero que conegueu aquest llibre o que, com a mínim, n’haguéssiu sentit parlar del seu autor, per a mi, boníssim. Crec que ha estat una de les meves inspiracions més grans i importants a l’hora d’escriure.

Per on anava... Ah, sí! Vaig escriure la redacció i li vaig entregar al professor, només entrar per la porta. La veritat és que estava molt estranyat, perquè a ningú més de la classe li havia encomanant aquella feina, ni tan sols a l’altre alumne que havia aixecat el braç impetuosament. Quan li vaig preguntar perquè m’havia demanat de fer aquella redacció, em va respondre que era un petit experiment que estava portant a terme. Jo vaig assentir amb el cap i no vaig dir res més. Un altre cop, al final de la classe, em va cridar i em va donar un llibre de Jesús Moncada, de qui jo ja n’havia sentit parlar, fonamentalment, perquè és el nom de l’institut, però també perquè la meva mare és de Mequinensa com ell i tenia algun llibre seu a casa nostra. Em va deixar El cafè de la granota, que em va agradar molt, per cert, i em va dir que fes una altra redacció sobre quelcom relacionat amb el llibre.

Així va transcórrer el primer trimestre. Un llibre darrera de l’altre i una redacció darrera de l’altra. La veritat és que m’estava agradant bastant això de conèixer nous escriptors i escriptores. Després de Nadal, en tornar a l’escola, ja no me’n va donar cap, així que vaig anar a preguntar-li perquè. Ell va dir que l’experiment havia conclòs, així que li vaig demanar explicacions sobre tot aquell “experiment”. Em va dir que el primer dia de classe va veure com jo aixecava la mà de manera tímida i que li vaig recordar a ell quan anys enrere, el seu mestre, havia fet la mateixa pregunta a classe, així que va decidir deixar-me alguns dels seus llibres preferits i fer-me fer redaccions per veure quina era la meva manera d’escriure. Em vaig quedar bastant sorprès, però em va semblar una manera molt bona de donar a conèixer llibres i autors.

Així que ara jo us faig la mateixa pregunta: “Qui de vosaltres ha escrit mai un conte o un relat?”

Només una noia que havia al fons de la classe, tímidament, sense acabar d’aixecar ben bé el braç, que va mantenir recolzat damunt la taula, mig amagada la cara darrere dels seus llargs cabells, va alçar el dit de la seva mà esquerra i va dir, amb veu molt baixa: “Jo”.