CAPÍTOL 1

6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-Hola, què parlo amb el senyor Garcia?

-Sí, sí, sóc jo. Qui és?

-Sóc en David! David Martínez! Vaig ser alumne seu de l’institut Jesús Montcada de fa uns quants anys. Assistia a les seves classes de literatura. No sé si se’n recordarà de mi.

De cop i volta, el professor va identificar a la persona que l’estava trucant. Es va tranquil·litzar. El sentiment de por es va esvair. Li va venir a la ment la imatge d’un jove pèl-roig i pigat que sempre li demanava llibres per llegir.

-David Martínez? El que no m’ha tornat mai la meva edició signada de “El quadern gris”?

-Sí, el mateix. Ja li tornaré.

-Caram! Quant de temps! Però, no creus que és una mica massa d’hora per trucar, nen?

-La veritat és que sí, disculpi’m, però no podia esperar més a trucar-li!

-Bé, i a què es deguda aquesta impaciència?

-A veure, vostè sap que després d’acabar l’ institut vaig estudiar el Grau de Llengua i Literatura Catalana, oi?

-Sí, és clar. Vas venir entusiasmat a contar-me que t’havien acceptat a la facultat de lletres.

- Doncs, des d’abans de graduar-me he estat escrivint i publicant llibres que cada vegada han anat agradant més al públic i que han tingut molts lectors. I així, a poc a poc, m’he anat obrint un lloc en aquest món. Fins que en vaig escriure un, farà cosa d’un any que ha tingut molt ressò i crítiques molt bones. Fins i tot, ha esdevingut un best-seller!

-Ja ho sé, he seguit la teva trajectòria i tinc tots els llibres que has anat publicant fins a dia d’avui. Ja ho creia abans que tenies molt de talent, i ara ho corroboro, tens molt potencial i saps molt bé el que agrada als lectors. I sobre la teva última novel·la no tinc res a dir, que no siguin crítiques positives.

-Moltes gràcies. Doncs, com ja sabrà, aquesta nit s’ha celebrat l’entrega de premis literaris anual de les Universitats Catalanes.

-Sí, al matí, al llevar-me volia mirar a qui li havien donat el premi.

-Bé, per aquest motiu el trucava. Per a informar-li que m’han atorgat el premi al millor llibre de l’any!

-Moltes felicitats nen! Ja ho sabia jo que triomfaries! Però no podies dir-m’ho més tard? La veritat, és que és molt d’hora... La meva dona i jo ens hem espantat al rebre una trucada a aquestes hores. Normalment, es tracta de males notícies quan et truquen de matinada, però me n’alegro molt de què n’hagi estat una de bona. I, a més a més, tan bona com aquesta!

-Sí, em disculpo un altre cop. Però no podia esperar-me més. He estat tota la nit celebrant-ho i no he pogut treure’m del cap que necessitava dir-li i agrair-li tot el que va fer per mi. Si no hagués estat per vostè, potser no m’hagués interessat tant per la lectura i la literatura. Sempre em va recolzar i encoratjar a l’hora d’escriure i crec que havia de fer-li saber i compartir amb vostè aquest premi. Així que moltes gràcies!

- De res nen, no es mereixen. És la meva feina ajudar els alumnes i intentar despertar-los la curiositat per la literatura i la passió per la lectura. Veig que en el teu cas, he tingut èxit.

-Li estic molt agraït. No m’ hagués imaginat mai, ni en un milió d’anys, guanyar un premi literari d’aquesta magnitud.

-T’ho mereixes! I molt, així que felicitats!

-Moltes gràcies. Per cert, una altra cosa: podríem quedar per anar a fer un cafè o prendre alguna cosa? Voldria regalar-li un exemplar del llibre.

-Sí, m’agradaria molt. Què ets a la ciutat ja?

-No, encara no. Però tenia pensat agafar el primer tren del matí per ser-hi ben d’hora.

-Doncs, t’aniria bé aquesta tarda al voltant de les cinc, al bar del costat de l’institut?

-Perfecte.

-D’acord, fins després.

-Adéu.

I va penjar la trucada.

Mentrestant, la seva dona, la Maria, ja s’havia llevat perquè no havia pogut tornar a agafar el son després de l’ensurt de la trucada. Quan li va preguntar al seu home qui havia trucat i amb qui havia estat parlant tanta estona, ell va explicar-li, tot cofoi, amb un somriure ple d’orgull i satisfacció, la història del David.

Va passar-se la resta del dia corregint exàmens de l’institut. Una mica abans de les cinc, va acomiadar-se de la seva dona i va marxar cap al bar, caminant. Quedava molt prop de casa seva. Aquest bar, portava ja molts anys essent freqüentat per alumnes, professors i altra gent del món de les arts. Era molt popular entre la joventut.

A l’entrar-hi, en una taula del fons, una mica allunyada del tumult de so que provocava la clientela del bar, va veure assegut al seu exalumne, ara escriptor d’èxit, amb un paquet damunt la taula, i va suposar que seria el seu llibre. En David semblava mantenir una conversa molt entretinguda pel telèfon mòbil. En adonar-se’n de la presència del professor al local, en David va acomiadar-se de la persona amb la qual parlava i va penjar el telèfon. Va aixecar-se d’un bot i va córrer a abraçar a qui havia estat el seu mestre preferit.

Van asseure’s l’un davant de l’altre, i amb un somriure d’orella a orella tots dos, van començar a xerrar.