Abans no van començar a parlar i a explicar-se els millors moments passats des de l’últim cop que es van veure, el cambrer va anar a prendre nota del què volien.

-Bé –va iniciar la conversa el professor- explica’m. Què ha estat de la teva vida durant aquests anys? Perquè m’imagino que no hauràs tingut ni un moment de descans.

-La veritat és que tinc la sensació que em falten hores al dia! A veure, per on començo... Crec que vam perdre el contacte en el moment en què es va acabar el curs a l’institut, no?

-Sí, si no recordo malament.

-Bé, durant aquell estiu vaig tenir moltes estones per a escriure assajos i petites històries, però també vaig estar treballant a un bar, durant gran part de l’estiu, per a guanyar una mica de diners i, la veritat, és que em va servir molt com a inspiració.

-I com és això?

-Perquè cada dia coneixia a algú, des de persones joves que no tenien cap preocupació i només pensaven en sortir i divertir-se, fins a persones més grans que venien cada matí al bar a la mateixa hora per prendre’s el cafè i m’explicaven les seves millors anècdotes, fins i tot, va haver-hi un home que em va contar, que tenia pensat fer ara, que ja s’havia jubilat. Volia, ni més ni menys, que viatjar amb la seva dona, amb la qual portava més de 30 anys casat, per tants llocs com poguessin.

Per a mi va ser de gran ajuda tenir aquest contacte amb la gent, perquè em va servir per a adonar-me’n de la gran quantitat d’històries personals, anècdotes i vivències que tota persona arrossega al llarg dels anys. És increïble descobrir tot el que les persones han viscut i les experiències que han arribat a tenir. Tothom té alguna cosa per explicar que et sorprèn. Jo estava una mica preocupat abans de començar a estudiar, perquè no sabia d’on podria treure la inspiració per a escriure, però el cert és que parlant amb la gent i coneixent les seves vivències vaig aconseguir molt de material per a les meves narracions.

-És clar! El teu primer llibre va estar molt bé, molt entretingut. Contava històries de tot tipus de persones. Em van agradar molt. I ara que ho esmentes, vas escriure la història d’aquest jubilat, no?

-Té tota la raó; el Pep i la Marta, quina parella tan singular! També va ser molt divertit d’escriure el llibre. Recull les històries de la gent que vaig conèixer durant aquell estiu, anècdotes de la de la meva època a la facultat i viatges que vaig fer en els quals vaig tenir el plaer de conèixer a persones fantàstiques.

-Caram, nen! Tu no et saps avorrir?

-No, la veritat és que no em puc queixar.

-I, per què has decidit escriure sobre les persones i no sobre... ficció, per exemple, que també t’agradava molt?

-Perquè crec que les històries de la gent narren experiència, amor, dolor... dins d’una història d’algú pots riure i plorar, i si en veritat t’endinses en aquesta, t’entren ganes de viure-la, compartir-la o, simplement, conèixer-la. M’agrada transmetre històries on els lectors experimentin el mateix, que el protagonista va sentir en aquell moment. M’agrada demostrar que els humans som empàtics i que ens necessitem els uns als altres, que a dia d’avui, en la societat on vivim, volem relacionar-nos, conèixer-nos i aprendre els uns dels altres. Que les experiències personals dels altres, encara que no els coneguem, són força enriquidores per a nosaltres. Molt més que les històries que es viuen a través d’una pantalla.

-És molt bonic el que pretens fer amb les paraules i, encara més, l’esforç que fas a l’hora de comunicar-te amb el lector.

-Moltes gràcies, mestre. La veritat és que no ha estat fàcil aconseguir una fita d’aquesta magnitud. Canviant de tema, puc fer-li una pregunta que sempre havia volgut fer-li?

-Sí, és clar.

-No s’ha plantejat mai ser escriptor vostè? Suposo que haurà escrit alguns contes, narracions, assajos, alguna cosa no? Com li agrada tant la literatura...

-La veritat és que no.

-I això?

-A veure, no et dic que no se m’hagi passat mai pel cap, però, no ha estat mai el meu objectiu. Sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, certament, però el que més em satisfà és transmetre aquest sentiment a la gent. I a qui millor que als adolescents i als joves, que tenen tota la vida per endavant i necessiten conèixer com és el món amb el qual es trobaran i que els ha tocat viure? Res millor que els llibres per a aprendre de les vides d’altres persones, que ja han tingut les experiències vitals amb les quals ells s’hauran d’enfrontar.

-Està molt bé això. I crec que hauria d’estar orgullós de la feina que du a terme i del missatge que transmet, perquè li agrada el que fa i ens demostra la seva passió. Personalment, jo li estic molt agraït. Si no hagués estat per vostè, jo no seria escriptor, no hagués guanyat cap premi, no li hagués pogut trucar aquesta matinada i, ara mateix, no estaríem aquí prenent una cervesa i compartint aquest bon moment.

-Moltes gràcies, nen.

Les hores i els minuts van anar passant i els records i els somnis de futur es van anar posant sobre la taula, tant per part del David com per part del professor.

-Bé, crec que va sent hora de tornar a casa. Jo encara tinc exàmens per corregir i suposo que tu deus voler descansar una estona després de tantes emocions i hores sense dormir.

-Sí, la veritat és que estic força cansat ara, però ha estat un plaer tornar-lo a veure, mestre. Moltes gràcies per acceptar la meva invitació i compartir aquesta xerrada.

-De res. Sense cap mena de dubte, la teva trucada ha estat una de les sorpreses més agradables dels últims temps. M’ha agradat molt que ens haguem trobat i m’ho he passat molt bé. Gràcies pel llibre i la teva sentida dedicatòria. Abans de marxar, et podria demanar un favor?

-I tant! Més faltaria!

-T’agradaria venir a l’institut a explicar la teva experiència als meus alumnes un dia d’aquests? Si no tens molta feina, és clar! Crec que els hi aniria molt bé veure que els objectius, les il·lusions i els somnis amb feina i esforç es compleixen.

-Per descomptat! Seria tot un honor per a mi!

-D’acord doncs, aquesta setmana li plantejaré aquesta possibilitat al cap d’estudis i a la directora i et dic alguna cosa. Estem en contacte.

-Perfecte! Fins aviat, mestre. Resto a la espera de la seva trucada.

-Vinga, som-hi! Una abraçada.

I després d’una forta abraçada, mestre i alumne es van separar un altre cop sabedors, però, que aquest cop no estarien tant temps sense tornar-se a veure. Potser per això, i perquè la seva trobada havia estat tan especial, després de tants d’anys, tots dos marxaven amb un somriure als llavis i una expressió de felicitat immensa en el seu rostre. Què poc s’imaginaven allò que havia de succeir les properes setmanes.