El metge ens va dir que no hi havia res a fer, que la Marina es quedaria cega per sempre. Els seus ulls es van desfer a causa d’aquell líquid àcid. La Marina era una noia molt forta, però durant aquella setmana ni tan sols va parlar. Es limitava a pensar i així se li passaven les hores, molt lentament, tan lentament que patia que ella mateixa marxés junt amb la visió dels seus ulls.
Recordo al detall un dia que em vaig asseure al seu costat i molt lentament li vaig agafar la mà. En aquell instant es va posar a plorar i vaig poder sentir com tot el seu món se li queia als peus. Vaig abraçar-la molt fort i vaig estar acariciant els seu cabell fins al tret d’alba.
- Marina, jo sempre estaré aquí, amb tu.
- Podem sortir al carrer a passejar una estona? – va preguntar.
No ho vaig dubtar, faria el que fos per ella.
Vam passejar pels carrers de Barcelona, els senyors amb maletí que corrien en contra rellotge demostraven l’hora del matí. Tots aquells senyors que corrien rere la rutina que es presentava tan semblant com els dies anteriors i tan semblant com els dies que havien de venir, sense sorprendre’ls. En aquell moment vaig desitjar no caure mai en aquell bucle de l’avorriment.
- Saps què és el que més trobaré a faltar? – va dir la Marina mentre m’agafava de la mà.
- Suposo que moltes coses.
- El llegir – va dir ella sobtadament.
- Jo sempre et llegiré – vaig dir ràpidament.
Va agafar un bon tros d’aire i em va deixar caure la mà.
- No vull que ningú faci res per a mi. –va deixar un llarg sospir- Saps què més trobaré a faltar? Veure passar el temps. Des de que surt el sol fins que es pon. Les taques roses de l’alba, les expressions de felicitat de cada persona, les mirades, el mar... però sobretot la lluna, la lluna quan està minvant. Els sentiments. Els sentiments es veuen per l’aire. Saps què vec ara? Res. Negre. Em promets una cosa?
- El que vulguis – vaig respondre content pel fet de poder col·laborar en alguna cosa.
- Vull que em descriguis tots els llocs que et demani, tot el que veus. Sense tenir en compte les vegades que et demani que em descriguis un mateix lloc. Vull que ho facis de principi a fi.
- T’ho prometo.
Vam estar dues setmanes així. El fet d’haver de descriure cada paisatge, cada cosa i cada persona em va fer donar-me conta de que hi ha moltes coses que ens passen desapercebudes a primera vista. Que totes les coses necessiten dues oportunitats. Dues mirades. I el doble de temps. Les persones no són el que semblen. Els gestos, les maneres i les mirades fan una persona com és.
Ens en vam oblidar totalment del misteri. Hi havia coses més importants. Cada dia a les sis de la tarda la Marina i jo ens assentàvem al sofà de casa seva i li llegia novel·les o poesia. Ens passàvem mitja hora reflexionant un poema i buscant-hi el significat. I quan ens cansàvem sortíem al carrer i passejàvem.
Un mes. Trenta-un dies sense parlar de misteris, sense fotografies amb creus, sense cartes... la Marina em va dir que l’oblidéssim, era un camí sense sortida. En aquell moment la vaig comprendre, a ella el misteri li va treure la visió i totes les sensacions que porta aquesta. La Marina ho va pagar car. Jo també trobava a faltar la seva visió. Aquella mirada tant intensa que acabava intimidant era clau per als seus objectius. Ella aconseguia les coses així. Preparava el seu objectiu i quan els seus ulls blaus del color de l’oceà atrapaven la mirada de la víctima aquests es fonien com una carta d’amor tirada a la xemeneia.
Tot i respectar a la Marina amb la idea de mantenir la distància del misteri, la meva curiositat m’incitava a continuar o com a mínim simplement observar. De tant en tant, abans d’anar cap a casa la Marina, passava per davant de la cafeteria “Mar i Cel”. De fet durant sis dies no vaig trobar-hi res d’estrany, bé, potser s’olorava una mica de neguit entre ells dos. Després d’una setmana ja no vaig tornar a veure al senyor Cabestany . Quan van passar trenta-set dies al passar per davant de la cafeteria vaig trobar a la senyora Romà molt rara, podia olorar els nervis a cinc metres de distància. Vaig arribar a casa la Marina preocupat i podia sentir com totes les preguntes xocaven contra les parets del meu cap buscant-hi resposta. Notava com la curiositat m’estava distraient de tot el que feia.
- Pol, es pot saber què et passa? Puc olorar els teus nervis des d’aquí – semblava enfadada.
- Marina, avui a la cafeteria la senyora Romà es comportava de manera estranya i fa temps que no vec al senyor Cabestany. – vaig dir, no podia aguantar més.
- No és el nostre problema Pol, ja ho saps. – va dir ella tranquil·lament.
- Sí, però era, és, el nostre misteri, recordes? Hem de salvar la vida d’aquell home.
- I qui salvarà la meva? Tu potser? Aquest misteri m’ha tret una de les coses més valuoses que tenim l’ésser humà. Saps què passa? Que vaig ser jo qui ho va pagar, no tu. Creus que ara mateix sóc feliç? Ni tan sols fingeixo ser-ho. Marxa. Ves a resoldre el misteri de merda i quan t’hagin arrencat la teva visió hi tornes. O potser ja no ho faràs mai.
Les seves paraules eren com espases dins meu. Em sentia culpable perquè tenia raó. Estava perdudament enamorat d’aquella noia i l’estimava amb totes les meves forces.
- Perdó Marina, oblidaré el misteri. T’estimo.
No va respondre. Es va aixecar de la butaca i molt a poc a poc la vaig veure desaparèixer pel fosc passadís que l’endinsava cap a la seva habitació. Un fosc passadís que per ella ja representava la seva vida. Tot del color negre.
Vaig estar una setmana sense saber res d’ella. Em feia por presentar-me a casa seva sense el seu permís. Només esperava una trucada que m’indiqués que la podia veure. Recordo que dijous a la tarda feia fred, aquells dies de primavera que no encaixen i on les flors passen totalment desapercebudes. Va ser quan vaig sentir com algú picava a la porta de casa meva. Em vaig sorprendre perquè no esperava ningú. Vaig obrir la porta i un noi pèl-roig es va endinsar corrents sense permís.
- Ets el Pol, oi? – va dir amb la veu entrecreuada.
- Sí, tu ets qui em va prendre la carta...
- Sí, ho sento, però aquella carta la va escriure el meu pare per la meva mare.
- Teníem raó, la Marina... què vols?
- Necessito la vostra ajuda, en Foscor matarà al meu pare i no el trobo enlloc. Si ell sabés que sóc viu el faré feliç.
- Així que hi ha algú que es dedica a matar la gent que no és feliç?
- No és com sembla. Nosaltres, és a dir, la gent que es dedica en això els fa un favor, ja que una vegada morts se’n van i troben la felicitat.
- O sigui, mateu perquè siguin feliços? – casi em poso a vomitar.
- Troben la felicitat, creu-me. – va dir ell seriosament.
- Segueix-me, hem d’anar a buscar la Marina. – vaig dir-li.
Vaig analitzar tota la informació de veritat. Gent que matava a gent perquè no eren feliços, això era legal? Vaig sortir corrents de casa i em vaig dirigir a casa la Marina. Notava com el noi pèl-roig em perseguia perquè sentia com les seves passes trepitjaven les meves. Vaig pujar les escales de l’edifici i vaig picar al timbre sis vegades seguides.
- Pol? Què vols? – va dir amb un to de veu greu i sec.
- Hem de parlar.
En Llamp li va explicar que era fill d’en Cabestany i de la senyora Romà.
- Em dic Llamp, però fa poc vaig descobrir que el meu nom real és Jordi Cabestany Romà. Sóc un nen robat. Quan vaig néixer els metges van fer creure als meus pares que havia mort al part. Em vaig criar amb en Foscor, que em va ensenyar totes les tècniques de l’ofici. Vaig créixer veient com gent desconeguda era assassinada, veia com les fotografies de la gran sala passaven a la sala petita i més tard eren marcades amb una creu vermella. Allò significava que la persona ja era morta. Fa tres mesos que em vaig assabentar que realment jo tenia uns pares i que no compartia cap tipus de genètica amb en Foscor. En Foscor tenia la meva carta de naixement i vaig poder veure els noms dels meus progenitors. Vaig estar una setmana buscant els meus pares com un desesperat per tota Barcelona. Fins que un dia vaig passar pel davant d’una cafeteria i una senyora em va cridar l’atenció, més concretament el seu cabell pèl-roig. Vaig començar a parlar amb ella i quan vaig agafar el punt de confiança li vaig preguntar pels seus fills. Va ser en aquell moment quan ho vaig saber. Es va posar a plorar. I em va dir “passaran tants anys com hagin de passar, però sempre el trobaré a faltar i m’enfadaré amb el món per no haver-li donat l’oportunitat de tenir una vida tant plena com l’hagués tingut.” Vaig ser directe. Vaig dir-li que era el seu fill. Un nen robat. Al principi no s’ho va creure, però més tard em va abraçar i em va portar a casa seva. Em va explicar que ells en sospitaven de que fos un nen robat i que van rebre una carta anònima amb una fotografia de quan jo era petit. Vaig parlar amb en Foscor i quan li vaig dir va explotar de ràbia, per un moment vaig pensar que es moria de tota la ràbia que portava acumulada. Em va dir que el meu pare no era feliç i que el mataria en quan pogués. Li vaig dir que si em presentava com el seu fill li tornaria la felicitat, però encara amb més ràbia em va fotre una hòstia i va sortir en busca del meu pare. Ara ja farà tres setmanes que no en sé res. sé que no és mort perquè en la seva fotografia de moment no hi ha cap creu, ajudeu-me si us plau. És el meu pare.
- Però si serà feliç, per què l’ha de matar? – va preguntar la Marina.
- Ja no és per feina, és personal. En Foscor és un home molt rancorós. Tot ha de ser com ell vulgui. La seva feina és una excusa.
- Tens alguna idea d’on pot ser? – vaig preguntar ràpidament.
- No ho sé. – va respondre ell.
- Creus què et podria haver deixat una pista? – vaig preguntar.
- No ho sé. Però el que si sé és que sap que sóc viu. Per la carta que us vaig prendre que anava dirigida a la meva mare.
- I també sabem que ell sabia que l’anaven a matar. – va dir la Marina.
- Exacte, ell sabia que l’anaven a matar, per tant es deu haver amagat. – va dir en Jordi reflexionant.
- Tinc una petita idea d’on pot estar, però potser sonarà molt absurd. –vaig dir mirant per fora la finestra- quin és el lloc de la fotografia on surts de petit?
- És a dos barris d’aquí, en un parc petitó.
- Som-hi – va dir la Marina.
En aquell moment vaig ser feliç, dins la Marina tornava a despertar-se l’atracció cap els misteris.
Vam agafar el transport públic i en trenta minuts vam arribar. La Marina agafada a mi i jo seguíem a en Jordi rumb cap al parc. En Jordi es va parar davant d’una casa.
- Jordi, on està el parc? – vaig preguntar estranyat.
- Aquí, és a dir, era aquí. – va dir ell dubtant i mirant pels voltants.
- Què passa? – va preguntar la Marina.
- No hi ha cap parc, hi ha una casa petitona – vaig dir-li.
- Entrem-hi. – va dir la Marina fent un pas endavant.
En Jordi va obrir la porta lentament, des de fora es podia veure que tota la casa per dins estava fosca i només posar-hi un peu dins la vivenda va cridar:
- Senyor Cabestany?
Quan vam entrar els tres dins la casa vam sentir uns cops que venien del fons. Ens vam apropar silenciosament. Notava com tenia ganes de vomitar tots els nervis acumulats que dormien a la meva panxa i que ara ja havien despertat. Vaig agafar fort la mà de la Marina, casi fent-li mal, però ella no va dir res. Vaig agafar les meves claus amb la mà que tenia lliure i vaig obrir la llanterna il·luminant tots els sorolls que ens rodejaven. La llum va il·luminar unes lletres vermelles escrites a la paret que deien: MARXEU.
- No! – va cridar a en Jordi – vull saber on és el meu pare.
Quan va callar vaig sentir respiracions agitades que provenien del fons de l’habitació i tres segons després va aparèixer: en Foscor, aquell home amb la cara cremada que va deixar sense visió a la Marina. Sense jo donar permís al meu cos, vaig abraçar molt fortament a la Marina que no sabia res del que passava.
- El teu pare sóc jo, jo t’he criat! – va cridar tant fort que vaig abraçar encara més fort a la Marina. – vols veure al teu pare? De veritat? Doncs mira...
En Foscor va agafar un ganivet d’un lloc que semblava que fos una taula. I just aquí va passar el que em canviaria la meva vida per sempre. En Foscor es va allunyar cap a un habitació que estava a la part esquerre de l’entrada. Vaig sentir com els meus braços quedaven despullats, a partir d’aquí el meu temps va anar a càmera lenta. Vaig notar com la Marina anava caminant amb ajuda de la paret seguint a en Foscor. Vaig caminar al seu darrere. Intentant parar-la.
- Fuig nena! Sempre estàs pel mig. – va cridar en Foscor.
Després del crit la Marina va parar de caminar, vaig pensar que l’havia espantat. Va ser fàcil atrapar-la i li vaig dir:
- Marina, sort que has entrat en raó, marxem, sortim fora, tota anirà bé.
Vaig agafar-la de la mà i vaig intentar tirar d’ella en direcció contrària, però el seu cos no cedia. Em vaig ficar de cara a ella i al abraçar-la vaig notar la meva mà mullada. Vaig enfocar-la i la vaig veure tota pintada de vermell. Era sang. En Foscor li havia clavat el ganivet. Vaig mirar a en Jordi que tenia cara d’espant i quan les nostres mirades es van creuar vaig veure que sortia corrents rere en Foscor. Vaig deixar la Marina tombada a terra. I vaig sortir rere en Jordi.
Ni tan sols jo vaig saber d’on vaig treure el valor per fotre-li un cop de puny a aquell home que va destrossar la meva vida, vaig agafar-li el ganivet i vaig clavar-li al cor. Tres segons després el ganivet sse’m va caure de les mans i em vaig posar a plorar. En Jordi va anar corrents cap al senyor Cabestany i el va abraçar.
- Pare, sóc jo, el teu fill. – va dir en Jordi plorant.
- Petit, no m’hauries d’haver salvat.
- Pare, jo vaig néixer per estimar-vos, a tu i a la mare.
Vaig sortir d’aquella habitació i vaig anar corrents a buscar la Marina.
- Marina, Marina, com estàs?
- Pol? Saps el que et vaig dir que les sensacions i els sentiments se’n van junt amb la visió? Doncs és mentida. No necessito els cinc sentits per saber que estic enamorada de tu i que t’estimo. Si tot això és cert, ens veiem al món de la felicitat. T’esperaré, però t’esperaré per sempre, no hi ha pressa.
- Marina, no podré sense tu, vaig néixer per estimar-te.
- Pol, necessito que visquis, perquè vull que també visquis per a mi. Seràs una persona amb dos vides, entens? T’estimo.
- T’estimo.
Vaig apropar-me a ella i vaig fer-li un petó, quedant-me el seu últim sospir, un sospir que viuria per sempre dins meu.
|
