La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.



Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.



Els meus motius no importaven a ningú, per molt que em busquessin ningú em trobava a faltar i m’atreviria a dir que la meva ciutat estava molt millor sense mi. La ciutat de la que em vaig enamorar de petit; Barcelona. Sempre he pensat que és una ciutat preciosa per fora, però quan la llegeixes canvia totalment. Només cal tancar els ulls i escoltar aquelles veus que demanen a crits ser escoltades però que mai sabran que han estat silenciades per sempre. Els secrets que amaga Barcelona. Els misteris. Els misteris són els que fan que la gent que porta sempre vivint a Barcelona no es deixin emportar pel camí de l’avorriment, sempre hi ha alguna cosa a cada cantonada, a cada llibreria i dins de l’ànima de les persones.

Jo vivia dels misteris, eren el meu punt d’heroïna. Sense misteris no hi havia acció. Eren com una droga. Els buscava, anava darrere d’ells, els cridava i els resolia.

Però creieu-me quan dic que hi ha misteris que han de quedar-se així per sempre.

Els set dies que vaig ser fora em van deixar ser lliure, recordar perquè havia de ser-ho. Si em preguntessin que vaig fer durant aquella setmana respondria sense pensar-ho que vaig estar amb la Marina acariciant la seva pàl·lida pell, memoritzant el lloc de cada piga que decora el seu cos i besant-la fins al tret d’alba. Però malauradament això no va ser així. La Marina ja no hi era, l’havia substituït un buit sense fons dins meu. De tant trobar-la a faltar em despertava i trobava els seus ulls del color de l’oceà mirant-me, com amb la mà m’acariciava la galta on cada dit dibuixava un “bon dia” sobre la meva pell. Quan em perdia pels carrers ella s’apropava amb el seu vestit blau i em guiava fins la sortida, una sortida amb llum, color i felicitat. Quan la nit ja arribava, trobava a faltar la seva calidesa i els seus dits recorrent la meva cara, per memoritzar-la una vegada i una altra. La trobava a faltar. Però ella era morta.

12 d’abril del 1980

Vaig sortir de l’institut i vaig anar corrent cap a casa. Estava segur que aquella tarda resoldria per què el senyor Cabestany portava cada dia una carta a la senyora Romà. Només tenia una pista; els dos de joves havien anat junts a l’escola i pel que em va dir el senyor Romeu, també vivien bastant a prop. Vaig berenar l’entrepà que em va fer la mare i vaig sortir de casa el més ràpid possible, fins a arribar a la cafeteria “Mar i cel” a les 17:00. Just a temps, quan el senyor Cabestany -molt seriós i concentrat en les seves accions- va donar la seva carta a canvi d’un bitllet de mil pessetes al cambrer -que molt silenciós va acceptar les dues coses i se les va amagar a la butxaca del davant-. Vaig seguir al cambrer més silenciosament del que ho hauria pogut fer ell mateix. Vaig amagar-me darrere de la senyoreta Moliner i vaig observar com el cambrer, simulant rentar una taula del costat, va entregar-li la carta a la senyora Romà, que al obrir el sobre es va posar a plorar. Va ser una reacció que va despertar tots els meus sentits i que va fer -sense jo donar permís a les meves cames- que em dirigís just darrere seu. Els meus ulls van trobar una fotografia on es podia veure a un nen petit de cabell taronja brillant assegut a un gronxador mirant a la càmera amb la cara que reflectia la tristesa que sentia per dins; com si demanés ajuda. Vaig fer una fotografia mental i em vaig memoritzar cada racó que la decorava, fins al mínim detall.

En aquell moment vaig estar segur d’una cosa: havia d’aconseguir les cartes que el senyor Cabestany havia estat enviant a la senyoreta Romà.

Em vaig dirigir al meu racó de la biblioteca que només jo coneixia. La biblioteca sempre estava plena de gent, de llibres i de coneixement. Però aquell racó no el coneixia ningú i era un racó silenciós i perfecte per endinsar-me en el meu món dels misteris; un món que era només meu i que mai compartia amb ningú.

Em vaig endinsar escales a baix, vaig girar cap a l’última estanteria i allí la vaig veure per primer cop. Una noia amb el cabell llarg i negre, amb els ulls blaus i mirada cansada estava asseguda al meu lloc amb un plec de papers desordenats per sobre la taula.

- Perdona, aquest és el meu lloc. – quan les meves paraules van sortir de la boca va aixecar el cap i vaig sentir la seva mirada clavada en els meus ulls. El color blau anava desfent els meus fins a deixar-los sense color.

- Sí? Doncs no vec el teu nom enlloc, sempre podem compartir taula.

La vaig mirar el pitjor que vaig poder, però ni tan sols se’n va donar conta. Vaig estar a punt de fer marxa enrere fins que els meus ulls van veure aquella fotografia. Em vaig apropar i mentre l’estava agafant, la noia d’ulls blaus es va aixecar de sobte i me la va treure de les mans.

- D’on l’has tret? – vaig preguntar.

- No és el teu problema, si vols compartir taula t’hi pots assentar però no xafardegis les coses dels altres.

- És el meu problema, perquè resulta que aquesta fotografia forma part del misteri que he de resoldre.

- No, el misteri que he de resoldre jo – va dir senyalant tots aquells fulls de damunt la taula.

Sense dir res els dos ens vam assentar a la taula i ens vam observar intensament, com si ens enviéssim la informació mentalment. Em vaig fixar en els seus ulls del color de l’oceà, la seva mirada era intensa, tant forta que intimidava. Tenia un to de pell molt pàl·lid, amb petites pigues que li decoraven la galta. El seu cabell era negre, com el carbó, però això no impedia que li brillés. Feia olor a primavera, l’olor que tant havia trobat a faltar i que tant de temps havia estat esperant. Però trobar-la a faltar no va impedir que marxés per sempre dins meu.

- Em dic Marina. No et diré el meu cognom perquè no sé les teves intencions.

- Em dic Pol, Pol Pàmies. Les meves intencions són resoldre un altre misteri – volia donar a entendre que ja ho havia fet més d’un cop.

- Què saps? – va preguntar directament.

- Com podem confiar l’un en l’altre si no ens coneixem? Esperes que et digui tot el que sé?

- Sé que et dius Pol. Acceptaries treballar amb mi?

Vaig fer que sí amb el cap. Vaig arrossegar molt a poc a poc les fotografies cap a mi esperant la seva acceptació. Com que no va dir res vaig donar a entendre que les podria mirar. Sense dubte, era la fotografia del nen petit: cabell taronja brillant.

- Què saps d’aquesta fotografia? – vaig preguntar sense mirar-la als ulls.

- Es va fer al 1957. – em va dir amb un somriure.

- Ja està? No saps res més?

- Tu, què en saps?

- És una foto important – en aquell moment em vaig donar compte que gairebé no en sabia res.

- Estem pitjor del que em pensava. L’he trobada prop del cementiri. Era una carta i venia amb aquesta nota:

La felicitat sempre ha d’estar present en nosaltres. Quin bé li fem al món si no hi és? En molts casos depenem d’altres persones per a poder ser feliços i això no està gens malament, el problema està quan aquestes persones desapareixen. Un cor trencat no es pot cosir si no tens fil. El teu fill va morir farà uns vint-i tres anys i he esperat molt de temps per a que tornis a ser feliç, però els anys passen i la felicitat no arriba. Espero que quan moris el trobis a la següent vida.

Descansa en pau, F.

La nota em va deixar bocabadat. No li trobava el sentit. Tots els misteris d’abans eren més fàcils, més senzills. Aquesta nota parlava de la mort. La Marina deuria veure la meva cara d’espant perquè em va dedicar un petit somriure amb l’objectiu de tranquil·litzar-me, però el resultat va ser tot el contrari.

- Tens alguna idea de qui podria ser? – va preguntar amb veu suau.

- No, la veritat és que no. Aquest misteri el porto perseguint des de que el senyor Cabestany envia cartes a la senyoreta Romà. – vaig parar cinc segons per tal d’organitzar totes les idees- fins que just avui a la tarda la senyora Romà ha rebut una carta que l’ha fet plorar i és quan he sentit encara més curiositat.

- I t’hi has apropat. – la Marina em va tallar.

- Sí, i he vist aquesta fotografia a les seves mans.

- Només ens falta saber qui és el de la fotografia, qui l’ha enviat i per a qui. – va dir la Marina amb un somriure.

Vam decidir anar a casa el senyor Cabestany i ofegar-lo a preguntes. Durant el camí em vaig fixar com de llarg tenia el cabell la Marina, com cada vegada que pensava es tocava el llavi, com cada vegada que somreia li sortia un clotet a cada galta i com de preciosa era.

- Creus que ens dirà què hi havia escrit a les cartes? – va dir desfent el meu núvol del pensament.

- No ho sé, la veritat.

- Creus que sabrà per a qui anava aquesta carta? – va seguir preguntant.

- No ho sé.

Era còmode estar amb la Marina, em tractava com si em conegués de tota la vida i em robava un somriure de tant en quan. Caminàvem a poc a poc, sense pressa. Recordo la sensació de passar per davant les botigues i apropar-nos-hi per tal de sentir la calentor tres ràpids segons; tres segons rere tres segons, somriure rere somriure i mirada rere mirada. No la coneixia de res, però al seu costat era feliç.

Vam parar just davant la porta de l’edifici i ens vam endinsar fins a arribar davant la porta de casa del senyor Cabestany. Vam trucar al timbre però només va contestar el profund silenci de l’interior.

Vaig començar a acariciar la paret a poc a poc, buscant qualsevol cosa que em cridés l’atenció. La Marina va començar a acariciar el marc de la porta de dalt baix. Quan es va estar a punt de rendir va tornar a pujar la mà per tal d’acariciar una part que ja havia acariciat i va extreure un tros de fusta on dins, efectivament hi havia una clau. Va obrir la porta desprenent aire ple d’orgull i es va endinsar a l’interior. La casa era vella i petita però això no li treia punts per a poder ser acollidora. Em vaig fixar que al rebedor hi havia un mirall decorat amb la foto d’un nen acabat de néixer; 23 d’abril del 1953.

- Pol. Llegeix això - Va cridar la Marina.

Vaig seguir la veu de la Marina fins al menjador on damunt la taula hi havia una rosa vermella i una carta al costat que hi posava Maria Romà escrit amb lletra elegant. Vaig agafar el sobre i el vaig obrir deixant que la nota em caigués sense voler al terra. La Marina es va acotxar i va començar a llegir la carta en veu alta:

He vist al nostre fill viu, però ha arribat l’hora. Espero veure’t abans de morir.

T’estimo, Jordi.