Ens vam quedar dos minuts en silenci, però com si haguessin sigut hores. De tant en tant ens llençàvem mirades; mirades plenes d’interrogants i pensaments diferents. Vaig llegir i rellegir la carta més de catorze cops i cap cop va aparèixer-hi cap resposta. La Marina es va aixecar i va començar a passejar per la casa memoritzant tots els rècords que la feien com era; una casa acollidora amb el passat congelat allí dins. Després de deu minuts sense parlar vam sentir un soroll que venia de fora; algú obria la porta amb clau. La Marina ràpidament va aparèixer al meu costat, els dos estàvem immobilitzats. Després de deu segons escoltant com la persona obria i tancava la porta, el vam veure entrant al menjador: Un noi d’uns vint-i-sis anys, d’ulls blaus i cabell pèl-roig ens va mirar amb espant i ràbia a la vegada. Es va apropar a mi i amb un vist i no vist em va arrencar la carta de les mans i va arrencar a córrer.

- Corre! – va dir la Marina mirant com el desconegut marxava amb la carta.

La Marina em va agafar de la mà i vam sortir darrere d’aquell fugitiu. Vam travessar carrers plens de gent que t’insultaven quan els apartaves del teu camí, però també vam travessar carrerons que ja formaven part de l’oblit de Barcelona, sense ànima i sense rècords. En aquell moment em vaig donar conta que els carrers són com les persones; una persona sense rècords ja no serà mai la mateixa.

Ens vam esperar a la cantonada del carrer on vam veure com el desconegut entrava dins d’un edifici que semblava que anés a caure en qualsevol moment.

- Pol – va dir la Marina – escolta’m, hem d’entrar en aquesta casa.

- Jo m’esperaria fins més tard, no sabem si aquest paio ens estarà esperant al primer pis amb un ganivet a les mà.

- Però tu li has vist la cara? Sembla que no hagi trencat mai un plat. Estava molt espantat.

- No te’n fiïs mai de les aparences.

- Això ho vaig aprendre amb tu – va dir amb un somriure picar.

- Què vols dir amb això?

- No ho sé, ets diferent del que m’esperava.

- És bo o dolent això que em dius?

- Serà com tu creguis.

Després de que les seves paraules sortissin de la seva boca, un impuls que encara no sé d’on va sortir, va fer que li atrapés la cara amb les meves mans i que els meus llavis busquessin la seva boca. Em vaig sorprendre quan la Marina no va fer res per evitar-ho, simplement es va deixar portar. Els seus llavis suaus ballaven al ritme dels meus, com en un ball; sense trepitjar-me i fent-me viure cada moment. Els meus dits acariciaven lentament la seva galta i mentre ho feien anaven recordant el lloc de cada piga que la decora; aquelles pigues que tant havia mirat i memoritzat. No sabria explicar com, però vaig tenir la sensació de que el seu cor per dins em parlava. Em deia que estigués amb ella per sempre, que no la deixes marxar mai i que encara que ella mai necessitarà protecció de ningú, que estigués sempre present per lluitar al seu costat.

Ni en aquell moment ni ara entendré la paraula “sempre”. Què vol dir? Res i absolutament res és per sempre. Les coses, les persones i els sentiments sempre tenen un principi i un final. El que comença s’acaba. El que comença enamorant-se acabarà patint, però acabarà.

Vam estar dues hores esperant-nos fins que es fes fosc. Asseguts a la cantonada d’un carreró, on de tant en tant hi passaven cotxes i homes demanant cigarrets. Era com si fóssim el centre del món. Com si fóssim dues persones destinades a estar juntes i felices. Ja no era el món qui em mantenia viu, sinó ella. Ella, els seus ulls blaus i les petites pigues que decoren la galta, un cop i un altre. Ella era poesia dins meu.

- Pol, hauríem d’entrar o es farà molt fosc.

- Sí, entrem-hi.

Vam caminar fins arribar just davant de la porta de l’edifici. Vam estar deu segons davant de l’entrada dubtant si entrar-hi o no.

- Hem esperat dos hores per entrar-hi, no ens tirem enrere. – va dir la Marina xiuxiuejant.

Vam entrar molt a poc a poc, intentant que la porta no fes soroll al obrir-se. El primer que vam veure van ser unes escales que conduïen a una sola porta. La Marina va intentar obrir-la però aquesta no va cedir. Vaig començar a buscar alguna clau que l’obrís com ja havíem fet interiorment. La Marina va provar de buscar-la pel marge on havíem trobat l’anterior, però no hi va trobar res. De sobte la porta es va obrir sola. Com per art de màgia. La Marina es va endinsar dins la foscor però ràpidament la vaig agafar del canell.

- La porta s’ha obert sola, de veritat creus que és una bona idea entrar-hi?

- Sí, és una idea brillant. – va contestar ella.

Em va fer un petit cop perquè la deixés anar. Vaig dubtar si seguir-la o no, però ràpidament vaig recordar aquella sensació que em va envair el seu petó i vaig decidir seguir-la, que passés el que hagués de passar.

Al endinsar-nos vam veure una llum. Era la lluna que il·luminava tota l’habitació a través de la gran finestra que la decorava. Hi havia una taula plena de papers. Em vaig apropar i eren tot cartes, amb la mateixa lletra que dies abans la Marina m’havia ensenyat.

- Marina, vine aquí.

- No Pol, vine tu.

Em vaig apropar seguint la seva dolça veu. Em va senyalar la paret. Milers de fotografies de persones que coneixia, persones que em sonaven i persones totalment desconegudes em miraven des de punts i perspectives diferents. Les quatre parets estaven plenes de fotografies de tots els colors. El cor em va fer un bot quan vaig localitzar la cara del meu pare, sense mirar al objectiu però amb un somriure de veritat. Mai havia vist aquella foto i sospitava que ell tampoc sabes de l’existència d’aquesta.

- Està el meu pare. – vaig senyalar amb el dit la fotografia.

La Marina va agafar els papers de damunt la taula i es va apropar a la finestra amb l’objectiu de poder-hi veure alguna cosa amb la llum de la lluna. Llavors vaig recordar que portava una llanterna petita al meu clauer.

- Marina, tinc una llanterna molt petitona, però crec que servirà.

Vaig treure-la del clauer i li vaig passar. La Marina la va encendre i semblava que la llum fos més gran del que era, tota l’habitació va quedar il·luminada. Aquest fet va fer que es poguessin veure les fotos a la perfecció. Vaig rodejar les quatre parets buscant una sola fotografia. La meva.

- Pol, vine.

Vaig arribar al seu costat i em va passar dos parells de cartes. La primera que vaig llegir hi deia això:

Estimat Ramón Jonqueres,

Creu-me que de tota la gent amb qui treballo ets dels meu preferits. Després de la mort de la teva dona has canviat totalment i ja no seràs mai més la mateixa persona. No cal que et digui que ets molt savi, però tampoc cal que et digui que ets un savi molt amargat. La gent que t’envolta no té la culpa de la teva infelicitat, que com tu sempre dius, té molt a veure amb la mort de la teva dona. Així que preparat perquè d’aquí poc faré que et retrobis amb ella.

Descansa en pau, F.

Era exactament la mateixa persona que dies abans havia enviat aquella carta anònima. De sobte tot em va començar a quadrar. El nen de la fotografia, la carta, els plors de la senyora Romà... Aquella carta anava dirigida al senyor Cabestany. El volien matar perquè era infeliç? Hi havia un senyor que es dedicava a matar a la gent infeliç?

- Marina, la carta que em vas ensenyar... – no em va deixar continuar.

- Anava dirigida al senyor Cabestany. El matarà.

- Si, però...

- No t’ha semblat que el noi que hem perseguit abans podria ser...?

- El seu fill.

Vam sortir d’aquella habitació el més ràpid que vam poder però abans de que sortíssim per la porta la Marina es va endinsar a una altre habitació. Aquesta era més petita i no hi havia cap taula. També estaven totes les parets decorades de fotografies amb una persona a cada una. La diferència amb les altres fotografies és que aquestes la gran majoria tenien una creu vermella al damunt.

- No pot ser – va dir ella molt fluix.

Ràpidament vaig mirar cap a on senyalava la llum de la llanterna i allí el vaig veure. El senyor Cabestany, però sense cap creu. Això només em va deixar una cosa clara. Estàvem a l’habitació de la gent que estava morta o que havien de morir.

- Pol, ara és hora de marxar.

- Espera’t un moment.

Vaig endinsar-me a l’habitació dels “vius” i vaig buscar-me com un desesperat. En aquell moment no em vaig trobar, però vaig veure una cara que em va cridar molt l’atenció. Vaig agafar la fotografia i la vaig girar. Darrere hi havia escrit totes les coses i les persones que feien feliç a aquella persona. La vaig tornar a enganxar i ara amb més forces em vaig començar a buscar.

- Pol, m’he trobat.

Vaig agafar la seva fotografia i també la vaig girar. També tenia apuntades les coses i les persones que la feien feliç. Em va tremolar tot quan vaig veure el meu nom apuntat en aquell raconet de la fotografia.

- No m’ho puc creure. Aquesta persona està malalta. Marxem, ara.

- No Marina, jo em vull trobar.

La Marina em va ajudar a buscar-me. Vam estar una petita estona que se’m va fer eterna. Sabia que també hi havia una altre sala plena de fotografies. Però no trobava el valor de buscar-me en el grup de gent que havia de morir. Vaig estar a punt de rendir-me i marxar quan la Marina em va cridar.

- Pol, ets aquí. No et trobàvem perquè aquesta fotografia és de fa bastant de temps.

Em va envair una sensació de tranquil·litat que va fer que deixés anar un llarg sospir. Vaig agafar la fotografia i vaig girar-la ràpidament. Hi havia escrit el nom de la Marina, però el que més em va cridar l’atenció van ser onze paraules que estaven en color vermell:

·Li agraden tant els misteris que és capaç d’estar llegint això.

Vaig deixar que la fotografia caigués al terra junt amb la meva valentia i el meu coratge. Estava mort de por i sense pensar-ho vaig estirar a la Marina del braç i vaig arrencar a córrer. I just en aquell moment la meva vida va canviar per sempre.

Allí estava expectant aquell senyor que sense saber-ho va matar a tantes persones, deixant enrere les seves oportunitats per a trobar la felicitat. Un senyor amb el rostre ple de cremades ja cicatritzades. Va ser quan li vaig fotre un cop de puny que el va deixar al terra. La Marina però, va agafar-li la carta que tenia a les mans i just en aquell moment la va fer caure al terra i li va tirar un líquid tòxic als ulls que va fer que cridés d’espant. Vaig donar-li un altre cop de puny i al caure li vaig trepitjar la panxa el més fort que vaig poder. Vaig agafar a la Marina del coll i me la vaig endur cap a casa.