24 gener 1997 (Teatre de Carcassona)

Només a tu Marina (siguis on siguis),

He lluitat, juro que ho he fet. He trigat disset anys en sortir a l’escenari i enfrontar-me en qui m’he convertit. Potser d’una manera covard, pensaràs, però ja no em queden més forces per seguir per aquest camí incert. Si més no, ja no queden buits a la meva memòria, i ara, més que mai, escolto com sonen les darreres notes de la melodia, una darrera l’altra amb folgança. Mormolen dins el meu cap en els moments d’horror i d’impotència, davant l’aroma d’amnèsia, que impregnen la meva ment de paraules negres en to menor.

Em fan demanar-me quina és la única solució, sent la única resposta la mort. Abraçar la mort, reunir-me amb ella, com a una estimada amiga, suposarà el que durant tant temps he desitjat; retrobar-me amb tu, Marina.

Encara que he donat un final a molts assumptes, et vull confessar que el meu amor per a tu ha perdurat fidelment durant tota la meva travessia, per molt dur que m’ha resultat en alguns cops.

Però la veritat és que sento una flamarada de passió constant dins el meu ventre de la que dubto poder controlar. És una flamarada potent i energètica que jo mai pensava que seria possible tenir, i menys controlar, però em resigno a pensar que és un tret de la meva bogeria, perquè estaria posant la veracitat del nostre afecte en una corda que, per moments, sembla que s’esbroncarà.

Tinc por. Molta por. He estat la major part de la meva efímera vida en un constant ambient de confusió i frustració que m’ha fet sospirar de desesperació molts anys i, he estat vivint en la certesa de que m’acabaries oblidant. Des de l’incident el record del teu rostre m’ha llevat l’alè i a vegades pensar en tu, m’ha fet sentir la persona més egoista del món. No hi ha cap dubte de que ets la meva perdició; la pèrdua de la meva raó.

I desitjo tant ser feliç...Perdre’m per la bellesa del món i fer com si tot fos part d’un indefinit malson. I precisament aquests mateixos pensaments són els que em fan recaure en aquesta infinita i no del tot desconeguda obscuritat en la que no distingeixo el correcte del incorrecte, i tampoc la meva identitat.

Em crema el contacte d’una llàgrima amarga recorrent la meva galta, però per increïble que pugui semblar, em sento una mica més alliberat, em sento persona i humà, i per la meva desgràcia això feia mesos que no ho percebia.

Únicament podria prometre’t això, he lluitat. Ara únicament puc prometre’t respostes. Perquè sento que te les dec, però també perquè el meu primer deure és amb el meu ésser i sé que la meva persona ho mereix.

Finalment, he tornat a aquest teatre perquè és on vaig acabar amb la teva vida, en un arravatament de demència. Però fins i tot quan els pateixo, tinc la meva teoria de que una petita part sí és conscient dels meus actes, però la diferencia és que no puc controlar-los. No va ser un escenari casual, Marina, ni tampoc el moment.

Aquella terrible nit, on només la foscor del cel va ser testimoni del que va esdevenir. Les notes de la melodia descansaven suaument sobre els carrers empedrats de Carcassona. Només el destí podrà dir per què anaven dos al·lots joves pel carrer, en aquelles hores intempestives del crepuscle. Jo anava massa begut, encara que no era capaç de reconeixer-ho, i tu, pobre de tu!, la tristesa i la mentida te perseguien fins a matar-te poc a poc.

Tots dos amagàvem una historia tan profunda com tràgica rere les traïdores llàgrimes dels nostres ulls i les teves rialles de condemna. I baix la mirada del estels vam anar allà on tot ocorre; el teatre. Les nostres passes ens van guiar involuntàriament cap allà. Avui supós, que no va ser cap coincidència, doncs aquestes no son més que jugades del destí. Coincidències? Res ho és. Només és una excusa, un intent de sentir-nos millor. Moltes monedes a les fonts acumulades, llàgrimes vessades, sentiments de desesperació, de dolor, nostàlgia, dissort, històries sense final feliç. Desitjos incomplerts. Més jo sostinc la meva pròpia hipòtesi. Som peons del traïdor destí, peces d\'un gran trencaclosques i brins d\'un bell teler. Esclaus sense dret a paraula, a llibertat, sense opció d’expressió.

Involuntàries o no, les nostres passes ens conduïren al teatre. El meu barret de set forats se\'m queia a cada passa que fèiem. Tu me’l tornaves cada pic que acabava als teus peus. Encara ho recordes?

El que passà després es, pot ser, el pitjor moment de la meva vida. L’eufòria es mesclava amb la por, la tristesa i la ràbia, i fins a anys desprès, perseguit per l’ombra de la veritat, la melodia no va començar a sonar. El que passà es quedarà entre nosaltres dos i el teatre. Només puc dir, que es tan terrible, que ni la melodia ho recorda. Les imatges d’aquell moment son com estrelles fugaces: una llàgrima sobre la meva esquena, una súplica, una gota de sang a terra, un ganivet a la meva mà, una ràfaga de vent que em despentina i la meva respiració inconstant mentre les notes s’agiten i sonen tan fort fins que em deixen sense sentit a terra.

Record que l’últim que vaig pensar vas ser: Ja no hi ets…

Em vaig despertar quan el sol encara no havia aparescut. Em sentia confós, trist i, sobretot, culpable. Estava estès a terra d’un carreró totalment desconegut per a jo. Em feia mal el cap i tot el cos. Encara així, l’únic que vaig poder pensar va ser en la desaparició del meu barret de set forats. I tot seguit em vaig adonar del ganivet de la meva mà. Aquell dia, degut a la malaltia, no el vaig poder relacionar amb el sentiment de culpa que em premia. Al dia següent, tampoc vaig aconseguir relacionar-los. Tampoc al següent. Haurien de passar set dies i set nits on vaig ser pres de les cadenes de la consciència per a que la primera campanada de la meva memòria començàs a interpretar aquelles notes.

Pot ser per la meva malaltia, pot ser per la pena i la culpa, per l’odi i les emocions o per les llàgrimes d’impotència, els records d’aquells set dies han quedat sepultats al meu cor. Ara tan sols son esgarrifoses petjades que em recorren el cos i que em produeixen calfreds cada cop que les intento evocar.

És una dèbil harmonia d’acords augmentats que es repeteixen al meu cap dia rere dia sense treva, i, encara així, la meva ment no aconsegueix caçar-los tots. Al final em fan més mal, fa que la culpa creixi.

Aquell últim dia, la cançó encara no s’havia començat a emetre, únicament es podien escoltar les vibracions agudes que produïen les gotes d’aigua caient damunt els paraigües dels homes encorbatats que caminaven pels carrers de Carcassona. L’aconteixement del teatre anava a llengües de tothom i entre les meves paranoies, era capaç de distingir les mirades furtives que llançaven als cantons més obscurs o als carrerons més estrets. La por s’estenia sobre Carcassona i l’intriga s’abraçava a ella.

No recordo molt més, només sé que en un instant de raó, vaig aconseguir amagar el ganivet ensangonat. La mateixa paraula se’m repetia al meu cap i en aquell moment de bogeria ja ni tan sols recordava que significava: Marina, Marina, Marina,...

I així durant set dies i set nits vaig desaparèixer del món en un rapte d’amnèsia acompanyat de l’alcohol. Antics amics, vells companys i fins i tot mestres de la meva infància que ja ni aconseguia reconèixer, em cercaren. No me’n vaig adonar fins més tard, però només em cercaven per aconseguir esbrinar abans que ningú el misteri que s’abalançava sobre Carcassona: ¿Com havies mort, Marina?

Enfonsat en la beguda i arrelat a la meva malaltia vaig passar els set següents dies amb l’esperança del teu retorn. Set dies i set nits en un negre absolut.

Vull que entenguis que no hauria pogut ésser feliç sense tu, que et recordo.

I ara a la fi ens reunirem allà on viu la mort. Deixo el món dels vius per retrobar-te. No trigaré gaire, Marina. Espera’m. Ja hi vaig.

A reveure, Marina. A reveure…