Arxiu classificat 20987
Prop de les vuit d’una nit càlida d’abril del 80’, es va personar a l’Hospital de Carcassona, un individu que mostrava signes de confusió i alteració i a més semblava sofrir un atac cranioencefàlic. Tot i que les infermeres tractaren de treure-li alguna data personal, va ser impossible. No obstant el doctor a càrrec d’aquella jornada el va sotmetre a uns certs anàlisis fins arribar a la següent conclusió: “Desordre mental associat a diverses formes de polineuritis, concretament la alcohòlica. Presenta amnèsia i porta a l’organisme una deficiència de vitamina B1. La síndrome pot aparèixer com a conseqüència d’un traumatisme cranioencefàlic, en l’alcoholisme crònic i també en edats avançades.”
24 de gener, 1997(Hospital de Carcassona)
Aquell informe mèdic, ara en les meves mans, havia estat realitzat uns dies abans d’aquella setmana misteriosa, feia uns 17 anys. Aquell paper, aparentment irrellevant, era la clau d’algunes de les respostes que jo cercava, i a més, hi tenien impregnades aquelles angoixoses paraules que em feien avergonyir-me de jo mateix i viure amb la por constant de saber que podria oblidar-me del que era instants després, creant una espècie de bucle temporal del que m’era impossible sortir.
Tot i que no era el que havia decidit cercar aquell dia, em va sorprendre prou per a desestabilitzar les meves cames, que m’advertien de la seva feblesa i que m’amenaçaven en fallar en qualsevol moment. Em sentia força abromat per la informació que acabava de rebre però també perquè sempreera més fàcil deixar-se dur per la ignorància que ser-ne plenament conscient de qui era un, de que portava dintre i d’aquells ‘’errors’’ que podien acabar amb vides.
Les imatges del dia de l’informe, es repetien dia rere dia i se m’oblidaven deixant, només rere elles, un sentiment de culpa, d’angoixa, d’odi… Tots els sentiments s’enllaçaven fins crear la melodia que anava lligada a elles. Els silencis on s’escoltaven les meves passes, ara es convertien en ràpides corxeres que simulaven una terrible huracà . Les negres tenyides de vermell, m’auguraven un epíleg tacat de crims. Les blanques que decoraven el piano de la part superior de l’escenari em recordaven a cada segon, que havia de tornar al teatre. Les fuses que acompanyaven el batec del meu cor tremolaven entre la vida i la mort . Ara podria comprendre que el meu cos i la meva ànima; no eren titella d’ella sinó que sempre havien dansat en la sinistra melodia del destí, de la vida.
Blanc i negre. Llum i obscuritat. Aquí la diferència. Però el que vaig trobar aquell dia entre els arxius que revelaven la meva condició, no era més que un compàs en tons grisencs. Era el paper del diari d’aquell 23 d’abril que es desfeia amb la calor banyada del vermell de les meves mans. Es podia veure un títol amb les paraules mort i teatre. La resta de paraules havien quedat soterrades sota enormes gotes de sang i les estrictes normes del temps. A més, una imatge del teatre de Carcassona decorava el diari. Havies de tenir bon ull i molt interès per a trobar l’ombra, del que havia estat una persona. Estirada al sòl i rodejada de les llotges del color de l’or, amb dèbils llums que es centraven en la seva figura.
Semblava la mort de Macbeth, de Shakespeare, on les notes de Giuseppe Verdi sonaven per damunt dels crits de les llums, que proclamaven guanyadora a la mort. I encara així aquesta escena provocava que, cada vegada que els meus ulls es posaven en ella, la meva consciència formulésnombroses preguntes i rebéspoques respostes. Però sobre tot, més dubtes.
Era possible que una làmina que no recordés haver vist en la meva vida, em semblés tan esgarrifosament familiar?
L’aroma d’amnèsia ho envoltava tot d’aquella imatge i no deixava reviure aquella dramàtica escena. El sofriment anul·lava les notes que intentaven flotar per damunt del mar vermell, la mar de culpa. I tot això em conduïa sempre a una mateixa paraula: la mort. Tot representava el mateix. Veia reflectida en jo, una persona que no reconeixia i que en certa manera, em feia tanta por com m’intrigava. Era com la melodia que començava amb un do i acabava amb una incògnita. Em perseguia allà on anés sense treva.
M’agradaria poder dir que no reconeixia al rostre colpidor que el fotògraf havia immortalitzat en aquella instantània, ni tampoc al barret negre amb set forats redons que reposava a la seva esquerre i molt menys a la xeringa blava del seu costat. Però, en el primer cas, únicament la seva persona i el seu dolç nom havien sobreviscut temps enrere a les meves batalles internes per lo que... Potser, el més dur de la notícia no havia estat no recordar-ho tot; sinó adonar-se de que no era una desconeguda la víctima.
Eren les faccions d’horror que presentava la víctima, les que anteriorment m’havien fet dubtar de la seva identitat. El seu nom no descrivia aquell rostre, no feien justícia al nom que portava. Marina... Aquells ulls del color de carbó sense expressió... I encara que ho intentés, descriure-la era impossible, tot i que si ho hagués aconseguit, diria que l’escena general amb el cos inert, amagava molts misteris però tambéreflexava una imatge serena i a l’expectativa de les següents accions.
I més d’una dècada després, ara que ja no hi era ella , la foto del diari podria ajudar a concloure el trencanous i a enxampar la veritat. Potser no havia sabut mai del seu veritable nom o del seu passat però era una oportunitat per a caure en els braços de l’honestedat. Tots els indicis, tots els records, tots ells...Vaig trigar massa en adonar-me. Disset anys…
El barret, l’aroma, la seva vestimenta...Tot la relacionava directament amb mi.
Era jo l’assassí.
Es potser per això que en el interior, sentia aquesta inexplicable necessitat de escriure tot lo ocorregut? Per a que quedés constància del meu crim? Per avèncer a la culpa i al meu cor adormit? O per a fer entendre per què no podia quedar-me en aquest món més temps? Que aquest ha estat el meu delicte, viure.
A vegades penso com hagués estat la seva vida si no s’hagués creuat en la meva. Estaria viva, sens dubte però...Hagués estat ella feliç? Seria jo honest? Viuria feliç a una casa a Carcassona com sempre havia somiat? No hauria arrossegat l’ombra de por, tristesa i mort… Sinó l'ombra de la veritat. Però no va ser així. Des del dia que la vaig conèixer fins a aquell horrible dia.
I encara que he aclarit molts records, els quals m'han apallissat fins a deixar-me sense alè, sé que no és el final. Perquè totindica queel que va ocórrer és més profund del que penso.Tot evocala seva imatge, el seu rostre. Evoca la veritat i fa impossible oblidar que la figura del teatre és la Marina, el seu cos, aquella ànimasense vida.
He d'anar-hi.
|
