24 de gener,1997 (Hospital de Carcassona)

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia. Però pot ser mai ningú arribaria a comprendre l’empremta que em van deixar tots aquells records, fins ara amagats. Uns records que s’enfonsaven fins al cor i s’arrelaven a l’ànima. Però que també m’ofegaven de culpa i em feien presoner del passat.

Em va faltar temps per a aprendre a lluitar els meus monstres. També, per a acomiadar-me dels meus mals hàbits que, en les fredes matinades, em conduïen a la bogeria. Però més em va doldre el que encara no aconseguia recordar. Aquells dies que havia perdut en algun racó del meu ésser, anaven desapareixent definitivament poc a poc de la meva memòria. La meva consciència, com a mètode d’autodefensa, havia tractat en els últims anys, casi amb desesperança, de reprimir-los i evitar així el meu sofriment. Havia funcionat. Durant desset anys, vaig viure en la ignorància. Però només el temps sabia, que ara necessitava respostes, necessitava saber. O més bé, quin era el seu misteri.

Malgrat la meva tossuderia, no va ser fins a moltes nits d’insomni en les que la meva set d’alcohol em convertien en un desconegut, que la primera campanada de la meva memòria va començar a interpretar aquella melodia. La melodia que havia anat de la meva mà durant set dies i set nits.

I era en aquesta, on hi trobava notes buides, insonores, pesades...Pentagrames incomplets, desafinats, imperfectes...Tot en aquesta pobre harmonia cridava la paraula absència. Absència de veritat potser? De passió? Havia dedicat tant esforç en oblidar la meva identitat...Però era la força de les paraules soterrades que ara feien vibrar el meu cos, en la recerca d’un final fora mi. Has pensat que, a vegades, la culpa és més gran que la por a la realitat?

És aquesta culpa, la que ha impulsat al meu cor, ara en puny, a voler trepitjar de nou aquestes parets blanques de l’hospital més vell de la zona. Encara que el motiu de la meva visita no és el lloc ni l’objecte, sinó la persona. Perquè el vertader motiu sempre és ella.

M’armo de valor i entro per les blaves portes de l’edifici. I juro que puc percebre el més feble rastre de les notes que encalço. El primer compàs és silenci. El silenci deixa pas a l’olfacte, que és el primer sentit que es desperta dels meus records. Encara em veig capaç d’ensumar l’ aroma que desprenia aquella vela de canyella. Un aroma d’amnèsia que es mescla amb l’aire, un tant fúnebre, que em recorda a ...Que em recorda al que es respirava a l’antic teatre de Carcassona. Una imatge de l’horror de les màscares que apareix al meu cap, procura fer-me entendre que la tragèdia que persegueixo comença allà.

També una seqüència concreta, vívida, es fa espai entre el fil dels meus pensaments. Precisament, al mateix teatre. Crec recordar correctament que aquell dia, únicament el soroll sord de les meves passes rompien el sepulcral silenci que regnava sobre el vell antre. Encara que et confessaré que jo era un jove que pensava amb fermesa que; allà on dormia la tranquil·litat, vivien els pitjors secrets, a la espera de revelar allò que tothom creia perdut.

Aquella tarda d’octubre, era la desesperació la que m’havia conduït per aquells incerts camins a tornar on junts havíem passat tantes nits. Ningú es mereixia un final com el que ella va sofrir. I jo ara més que mai estava determinat a completar els buits d’aquella tràgica obra.

Tot i que ja no és el mateix i ni tan sols em trobo allà, em sento un altre cop, un nen petit espantadís en un malson. Les imatges reviscudes d’aquell dia se’m claven com agulles a la pell sense saber molt bé el per què, però amb uns obscurs pressentiments.

Però no puc deixar de repetir-me que l’estimava molt...I que encara així me n’oblido d’ella.

Un nou acord i el viu olor de la vela, em duen al dia que la vaig conèixer. Una freda tarda de desembre, on la majoria es reunien vora la llar del foc a gaudir de la companyia dels més estimats. Excepte jo, és clar. Els meus descansaven sota la blanca neu que cobria els gelats carrers de pedra. Ara, més d’una dècada després, hauré de suposar que ella es trobava en una situació similar, encara que, no he arribat a comprendre com una noia tan bonica i fràgil com la meva raó la dibuixa, tenia força per dur sobre les seves espatlles un enigma de tal mida.

Nou silenci. El gust s’aixeca. Em deixa un sabor àcid que em du precipitadament a una cadena de reflexions que no comprenc. La meva ànima sent que tota la nostra relació va ser una mentida. Mesos més tard d’aquell blanc desembre descobreixo que Marina no és el seu nom real així com tampoc algunes veritats com per exemple el lloc on ella deia que havia nascut, la història de la seva vida…Això em dur a demanar-me fins a quin punt ens coneixíem de debò. Quantes vegades ens vam mentir? Quantes vegades confiem en les persones equivocades?

Però encara així no deixo de pensar amb el meu primer record i les nostres escapades nocturnes al teatre. Com somiàvem en fer-nos grans i veure món plegats des del nostre racó predilecte del teatre. Encara que, amb molt pesar, admeto que és possible que la falta d’afecte en les nostres vides hagués provocat una necessitat d’estima que podria haver confós amb mútua atracció.

Sento una llàgrima que em recorre la galta. La comprensió em colpeja i entenc que amb els anys, aquest petit detall va anar pesant més sobre nosaltres i ja no va ser motiu suficient per mantenir-la al meu costat. El secret la estava matant i jo no era capaç de veure-ho. I mentre, a mi ja no em bastava amb els nostres tranquils silencis junts i amb sentir la seva presència. Sempre havia respectat la reserva que mostrava cap al seu passat, però jo havia compartit tota la meva persona amb ella i li havia parlat dels meus temors i desitjos. Es podia dir que gairebé ella coneixia cada racó del meu ser, cada cicatriu, cada pensament...A vegades, millor que jo mateix. I jo...No en sabia res d’ella.

Tercer silenci. El tacte reacciona. Tracta de tocar el passat, de tornar a la felicitat. Però per cada petit moment de felicitat que recordo que hi havia, un secret més l’envoltava. Ella havia estat temptejant la mort en varies ocasions i jo no n’era conscient. Els sentiments que professava, em convertien en cec d’amor i de vegades, quedava sota la seva influència com si fos el seu titella.

Els meus dits volen agafar lletres amb les que escriure un final i de sobte, la paraula Abril se m’arrela i insisteix en presentar-me el que havia esperat per tant temps: La veritat, qui em fica dintre una altre memòria oblidada:

No va ser fins una nit d’aquell mes, quan les flors començaren a brollar i el sol aconseguí a la fi encalentir el fred poble de Carcassona, que va començar el desastre. La primera nit d’aquella setmana que desapareixeria. Aquell vespre, portava un negre capell desgastat de segona mà que tenia set forats redons. A la meva mà portava una botella de cervesa francesa que no recordava com havia arribat a la meva possessió. Era evident que no l’havia comprat, ja que els meus diners no arribaven a permetre’m aquells capritxos. Tampoc vaig donar molta importància a l’assumpte perquè els meus ulls varen captar una noia maca al cantó del carreró. Caminava amb un aire familiar que no aconseguia relacionar amb la seva mirada. Era de cabells clars i ulls cels. La seva roba era, possiblement, la més nova en el referit a la moda parisenca del moment. La personificació de l’estereotip francès.

Semblava tan decidida en les seves passes que la seva indiferència em va produir un xic d’enveja. Tota en la seva imatge et deia vitalitat. Era sens dubte una al·lota amb uns ideals clars i una vida emocionant, que recordava a l’antiga i majestuosa aristocràcia francesa. Malauradament res més lluny de la realitat. Si eres capaç de traspassar les seves joies brillants i teles luxoses, t’adonaries de l’ombra de tristesa que la perseguia i el rastre de silenci que deixava darrere ella. Caminava cap al banc on jo era i va seure al meu costat amb un somriure un pèl incòmode. La vaig mirar sorprès, tot i que no vaig demanar el perquè de tal confiança. Ella, em va prometre la resposta a preguntes que encara no m’havia formulat.

El que més m’impactà fou quan em va revelar la nostra relació propera. Em narrà històries plegats, records bonics i aventures increïbles que jo no vaig reconèixer. Però tot va recobrar sentit quan pronuncià el seu nom, un nom que mai podria oblidar. Un nom que cobrava tanta força en el meu interior, que ni tan sols la meva malaltia podria fer-me ometre. Em vaig sentir confós per uns segons.

Crec que mai havia desitjat res més que la seva companyia. I encara que tenia llacs d’amnèsia, els meus sentiments seguien surant pel damunt.

Marina, mai et marxis, vaig pensar, queda’t amb mi al nostre racó al teatre.

Però alguna mena d’energia amenaçava en destruir-nos a tots dos tot i jo desesperadament tractava de fer fora els meus deliris.

La por a perdre-la, a la mort, a la soledat, a la tristesa...Eren temors que jugaven amb les meves pulsacions, que insistien en arrasar el meu món, en confondre’m i fer-me ballar pels seus laberints ,però que a la fi i a la cap, sortien de dintre mi.

La mort venia a per nosaltres i entremig dels meus deliris em demanava si no la havia perduda ja. Em feia més pànic que l’obscuritat es dugués la seva vida que la meva.

I si ja no podíem tornar al racó del teatre? Era massa tard?

El que no sabia era que serien les meves mans les autores que escriurien el final de la seva obra.