—Pol! Em sents? —va dir la Marina sacsejant-me amb les mans a les meves espatlles.

—Sí... —vaig dir mig atordit amb la mirada clavada a l'home de la porta.

—No continuïs per aquest camí —em va xiuxiuejar una veu aspera i buida a l'orella, quasi semblava el vent.

I en acabar la frase, la silueta va desaparèixer de la porta.

Em sentia dèbil. Aquella frase em seguia retombant al crani, aquella ordre, aquella amenaça.

Llavors em vaig recordar que la Marina estava agenollada davant meu, i quan vaig alçar la vista, vaig veure a la noia blanca com el paper. I ho vaig comprendre.

—Tu també ho has sentit veritat? —vaig preguntar en veu baixa.

Ella assentí.

Els dos ens vam quedar callats fins que la Marina va parlar.

—Estaves agonitzant. I també cridaves —va dir amb ritme accelerat—. Semblava que t'estiguessis morint. Semblava que no em sentissis! —va afegir ella, augmentant la rapidesa i el volum de la seva fina veu progressivament.

I, mentre ho deia, la vaig abraçar suaument. Semblava que ella fos de vidre i que s'anés a trencar en qualsevol moment.

Quan va passar una estona i la Marina semblava més tranquil·la, vaig deixar de tenir-la entre els meus braços i li vaig explicar tot el que havia viscut aquella nit. Ella em va escoltar amb atenció però amoïnada. Estàvem els dos asseguts al vell matalàs amb les cames creuades. I mentre jo parlava, es podia sentir el soroll llunyà de les onades.

Quan vaig acabar de relatar-li a la Marina la meva esgarrifosa experiència, ella va reflexionar uns segons i després va dir:

—Em sembla que aquella silueta que has vist era en Rax. I el més preocupant de tot és que sap on estem i que volem fer...

—Però... Per què no m'ha matat? —vaig preguntar de sobte.

—Què dius ara?! —va exclamar la Marina horroritzada.

—M'explico —vaig afanyar-me a dir—, si som un perill tan gran que ens ha vingut a veure, per què no acabar amb el problema de rel i ja està? Per què no m'ha matat?

La Marina es va parar a pensar una estona.

—No pot. Fora de la ciutat de les ombres no té prou poder —va dir ella.

—Marina, però... les ombres... quin mal fan a la gent, exactament? —vaig preguntar.

—Corrompen a les persones —respongué ella afligida—. En Rax només vol el caos, és un malalt... Vol el caos i la destrucció, per això envia a les seves ombres, semblants a esperits negres a, com ja he dit, corrompre a les persones. Les converteixen en gent sense cor ni sentiments i això deriva amb el caos i la destrucció. Després, si hi ha algú que s'interposa en el seu camí, i és d'ànima tan pura que no la pot corrompre, l'esclavitza a la Ciutat de les Ombres, on aquesta gent és sotmesa pels soldats sense sentiments d'en Rax.—va concloure amb la mirada perduda en algun punt de la nit.

—No ho aconseguirà —vaig dir ferm.

—Per què? —preguntà ella pessimista.

—Doncs perquè nosaltres no li deixarem acabar el seu projecte macabre —vaig respondre.

Ella sabia el que estava fent jo, intentar animar-la. I no va deixar que la tractés com algú feble, m'ho va deixar clar amb la seva mirada.

—Mira Marina, els dos hem vist el que ha passat aquí fa uns minuts —vaig dir sincer—. Ha sigut una demostració de força i de poder... Tot per espantar-nos, per intentar que reculem... Si et sóc sincer, encara sento el vent gelat, i el dolor encara no ha desaparegut del tot. Però tot i això, vull seguir, vull posar fi a això —vaig fer una pausa per meditar les meves següents paraules—. Vull acabar amb el teu sofriment.

Aquella cambra estava fosca, però això no em va impedir veure com els ulls blaus de la Marina s'obrien molt en sentir la meva última frase. Llavors em va somriure i va assentir suaument amb el cap. Seguidament s'estirà i em digué:

—Vinga, descansa, que demà hem de matinar.

Jo volia fer-li cas, dormir tranquil, però després de l'esdeveniment de la ferida del braç, no vaig poder dormir en tota la nit.

L'endemà, vaig despertar a la Marina.

—Bon dia —li vaig dir.

I ella em respongué amb un somriure.

Vam reprendre la marxa. Pel camí de muntanya ja no es sentien les onades del mar, sentia que em faltava alguna cosa. Però, aquell buit de soroll el va omplir el vent movent totes les fulles dels arbres, i també el cant dels ocells. Feia fresca. Però jo estava tant nerviós pel que ens podíem trobar a la Ciutat de les Ombres que amb prou feines em vaig assabentar del clima.

—Encara no saps com derrotaràs en Rax? —va preguntar-me trencant el silenci.

I llavors em vaig adonar que ella estava igual o més preocupada que jo per allò.

—No... —vaig respondre intentant no semblar espantat, tot i que ho estava, i molt.

Ella va sospirar.

—D'acord, suposo que... Quan arribi el moment ho sabràs... Almenys això va ser el que em va donar a entendre la teva mare.

—La meva mare... —vaig xiuxiuejar més per mi que per ella.

Llavors vaig tenir uns fugaços records de l'Erin. Ella, amb el seu cabell ros, la seva pell blanca i els seus ulls verds, com els meus. Amb la qual cosa vaig deduir que el cabell i la pell morens eren de part del meu pare. Recordava quan ella em feia un petó abans d'anar a dormir quan era petit. També em va venir un suau record de la seva veu, fina i melodiosa.

—Ei, Pol. Et trobes bé? —vaig sentir que deia la Marina, em semblava com si fos molt lluny d'ella.

—Sí, sí... —vaig respondre sortint del meu ensimismament momentani.

I quan menys m'ho esperava, la seva aspra i freda, però afectuosa mà es va entrellaçar amb la meva. Vaig notar que em ruboritzava lleugerament. I ella me la va estrènyer una mica per a transmetre'm força. No sé per què, però jo sabia que la necessitaria.

De sobte, la Marina es va parar en sec i tot el seu cos es tensà. Vaig notar com m'estrenyia la mà més fort.

—És aquí —digué.

Ens trobàvem davant de l'entrada d'una cova. Era lúgubre, fosca i desprenia una estranya calor. Els dos miràvem endavant.

A partir d'aquell moment ho recordo tot perfectament. Recordo que vaig ser jo qui va donar el primer pas, qui va prendre la marxa, qui va portar de nou a la Marina cap a l'infern.

Quan vam entrar els dos a la cova, una atmosfera calenta em va penetrar als pulmons. Es notava que no era aire pur, sinó un aire insà i viciat.

Vaig veure una ténue llum al final d'aquella extranya cova.

Encara anàvem agafats de la mà quan vam sortir d'aquell túnel. I llavors, vaig veure perquè la Marina li deia a aquell lloc "L'Infern", perquè ho era.

Estàvem en mig d'una espècie d'obertura per la qual es veien tots els pisos. Era com un pati de llums circular, però als patis de llums no hi ha gent apuntant-te al cap amb armes. Totes les plataformes que sortien dels diferents nivells eren planes i amb baranes. Nosaltres, il·lusos, estàvem a baix de tot, a terra, on l'enorme forat circular s'obria sobre els nostres caps tot fet de roca i sorra negra, igual era cendra. A tots els llocs on mirava veia gent armada, a punt per liquidar-nos si donàvem qualsevol pas en fals. Havíem entrat en un parany.

I de sobte, mentre estava capficat en la situació, la mà de la Marina es separà de la meva.

Quan em vaig girar, vaig veure a un home fort, amb el cap rapat i vestit de negre. Subjectava un punyal en horitzontal amb la mà sobre el coll de la Marina.

—Traïdora —li va xiuxiuejar a l'orella, i després va somriure amb malícia.

Els seus ulls injectats en sang es van clavar en els meus. Jo no em podia moure. Tot estava en silenci, només es sentia la veu de l'home que estava a punt de matar a la Marina.

Ella em mirava suplicant que l'ajudés, i respirava acceleradament. Amb aquella imatge ho vaig tenir clar. Em vaig llençar a agafar el punyal de la mà del subjecte fastigós que empresonava a la Marina. Però de cop vaig notar alguna cosa freda al front.

Tenia una pistola apuntant-me directament al crani. Podia sentir l'arma a la meva pell, podia sentir la mort al meu costat.

—Ja tenim a l'heroi del dia—i quan va riure, tots els altres el van imitar—. Vinga nen, a caminar si no vols que et voli el cervell —ordenà durament mentre em posava la pistola darrere del cap—. I tu, traïdora... ja saps el que farem amb tu, no?

Llavors li va treure el punyal del coll i la va empentar cap al centre del cercle. Ella va caure de genolls sobre la cendra, ajupida i tremolant.

—Com es mogui un sol mil·límetre acabeu amb ella —va cridar perquè tothom l'escoltés, i, a la vegada va sonar com tots carregaven les seves armes de foc.

—Vinga que no tinc tot el dia —em va cridar donant-me un cop amb l'arma.

Vaig començar a caminar mort de por, suat i tremolant. Aquell home estava boig. I jo era un ximple, havia ficat a la Marina en tot això i ara més de cent armes l'estaven apuntant al cap en un humiliant espectacle. En aquell moment caminava per un túnel de roca.

Llavors vaig arribar a la claror de l'última estança i els meus ulls van estar a punt de sortir-se'm de les òrbites. Allà, a una gàbia penjada de l'alt sostre, hi havia la meva mare. Però estava canviada, els seus cabells daurats com la palla ara eren negres com el betum i els duia tallats per la barbeta. Anava vestida amb draps bruts. Ella, agenollada a la gàbia i amb les mans agafades als barrots, em mirava amb els seus ulls verds, igual de sorpresa que jo.

—Oh Déu meu! —cridà ella— Ves-te'n Pol! Abans que et ve... —va tallar la frase quan l'home que m'apuntava al cap va entrar a la llum també.

L'Erin va empal·lidir i vaig percebre la seva feblesa.

—Mare...? —vaig dir perplex.

—Quin retrobament més bonic —va dir una veu greu entre la foscor rient malèvolament.

I aquella sensació de vent gelat em va tornar a petrificar, com la nit anterior.

—Té, pobre infeliç —digué brindant-me la seva pistola abans d'anar-se'n tranquil·lament.

I, amb una arma a la mà, encara em sentia indefens i petit.

De sobte, la mateixa figura de la casa va aparèixer al costat de la gàbia de la meva mare, però molt més gran. Els seus ulls seguien sent aquells pous sense fons.

Així que, sense pensar, vaig disparar a en Rax. La bala va sortir de la meva pistola i, en xocar contra en Rax, la bala el va travessar sense cap problema. Aquesta es va perdre entre la foscor del seu cos sense produir-li cap reacció a part del riure.

—Ets un inútil Pol —va dir en Rax—. Així em vols derrotar?

De cop i volta, una enorme columna negra va sortir del cos d'en Rax com una extensió del seu ser. Aquesta em va empresonar a mi a dins.

Llavors, tot se'm va tornar negre. Un calfred em va recórrer el cos i un gran dolor es va apoderar de la meva ànima. Era molt més fort que el patiment de la casa, era inaguantable. Vaig començar a cridar i a convulsionar. Tancava els ulls amb força. Era un patiment atroç, inimaginable. Les articulacions se'm van començar a doblegar en angles estranys. No sabia on era ni que hi feia allà, només volia que parés aquella tortura. I, quan estava a punt de perdre el coneixement, tot va parar.

Estava al terra estirat cap per avall sobre la cendra. No em volia moure, només descansar per sempre. Només una cosa em va activar.

—Fill? —preguntà aquella veu fina i melodiosa.

—Calla! —li espetà cridant en Rax a l'Erin, que plorava.

Llavors en Rax s'enfadà. I, amb un braç negre tapà la gàbia que empresonava a la meva mare. Aquesta es tornà d'un negre opac.

—Desobeeix! —va ser l'última cosa que em va dir abans de ser absorbida per les ombres.

Em vaig quedar estupefacte pel poder d'aquella cosa. Llavors tot el que havia passat des que vaig conèixer la Marina em passà pel cap. Tot. Cada frase, cada acció, tot amb nitidesa, i, en aquell cau fosc, ho vaig veure clar.

"Només recordem allò que mai ha succeït"

"Desobeeix"

"Vol dir que t'ha modificat els records"

Em vaig mirar les mans, i allà estava, l'anell que em va regalar la meva mare amb tant d'amor. Un anell de plata. Aquella era l'arma, ella me la va donar quan era petit. En aquell moment, vaig saber que aquell era el record que havia canviat en Rax. Probablement, aquell anell era tan poderós que, com no podia tocar-lo, em canvià el record perquè jo no el trenqués, però li va sortir malament.

Me'l vaig treure i, quan el vaig tirar a terra, va semblar que tot passava a càmera lenta. Sense pensar-m'ho ni un moment el vaig trepitjar amb força contra el terra negre. Vaig sentir un soroll, i vaig saber que s'havia trencat.

Mai oblidaré aquell soroll, perquè amb ell va començar tot, o va acabar tot, com ho vulguis dir. De cop, en Rax es va evaporar davant dels meus ulls. I, al seu costat, la gàbia de la meva mare va fer el mateix deixant-la caure suaument de genolls a terra.

Llavors, mentre corria a abraçar-la, tota la cendra del terra va anar desapareixent donant pas a una herba verda i unes flors de tots colors, com si fos un incendi a la inversa sense foc, increïble. Però no vaig tenir temps de parar-me a observar-ho, perquè en aquells moments ja estava entre els braços de la meva mare, agenollat a l'herba, amb la cara enfonsada al seu cabell. Aquell cabell que es tornà ros al trencar-se l'anell.

Però vaig deixar d'abraçar-la quan vaig veure a la Marina a la porta d'aquella cova verda.

Ella em va mirar i va somriure. Els seus ulls blaus van passar de glacials a riallers mentre anava cap a ella. I, mentre ho feia, el cabell de la Marina va passar de negre a pèl-roig en segons. Aquell lloc transformava a les persones i als seus cabells.

A cada pas que donava veia més clar tot el que m'havia ajudat la Marina, ella havia sigut la meva brúixola, la meva missatgera. Es podria dir que ella m'havia salvat abans a mi, que jo a ella. És la persona més forta que he conegut mai. I allà la tenia, davant meu, mirant-me amb els seus ulls blaus.

—Gràcies —va ser el que li vaig dir abans que els nostres llavis s'ajuntessin.

Sabia que era molt precipitat, la coneixia de molt poc. No sabia res d'ella excepte el seu nom i que havia estat a la Ciutat de les Ombres, ara transformada en un prat verd, però per a mi era més que suficient.

—Gràcies a tu, Pol—em va dir quan ens vam separar—. Però ara m'he n'he d'anar, ara sé d'on vinc, hi he de tornar —va confessar la Marina trista.

—Marina, jo t'hi puc acompanyar, nosaltres... —però ella em va tallar.

—Pol, tu has de cuidar de la teva mare. No et preocupis per mi... T'estimo, i per això sé que ens tornarem a veure —va dir abans de besar-me i anar-se'n.

I per això vaig desaparèixer set dies i set nits. Us preguntareu: no va ser la setmana que en Rax et modificà la memòria? Això foren sis dies, i amb el que vaig passar amb la Marina fan set.

Ara, en el moment en el qual estic explicant aquest relat, tinc vint anys.

De cop algú truca al timbre.

Una noia d'ulls blaus espera darrera de la meva porta.