Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser a la Marina sacsejant-me. Semblava molt preocupada.


—Que m'ha passat? —vaig preguntar desorientat.


Ja estava cansat de desmaiar-me i després no saber el que havia succeït. Sincerament, em vaig espantar. Recordava el moment just abans de caure, quan tot es va tornar fosc, que vaig pensar que les ombres m'havien atacat. Però, era així?


—No ho tinc clar Pol, però tinc una hipòtesi —va dir la noia.


Em vaig adonar que mentre estava inconscient la Marina m'havia mogut del mig del carrer. M'havia assegut arrepenjat a la paret d'un mur de pedra, a l'ombra. Entre les pedres del carrer, brotaven petites planetes que voleiaven amb el vent. Entre elles hi havia una dent de lleó que encara es resistia al vent.

Me la vaig quedar mirant mentre la Marina m'explicava el que havia succeït.


—Crec que t'has desmaiat perquè ens acostem a les ombres. Vull dir que... Per exemple, quan a mi em van rentar la memòria, me'n recordo que vaig perdre força; hi havia moments que perdia el coneixement. Igual això t'està passant ara a tu, però... no sé si només et succeeix quan notes que les ombres estan a prop, i després el teu cos s'acostuma, o et seguirà passant a partir d'ara... —va fer una pausa per seguir la meva mirada fins a la dent de lleó, quan les seves llavors volaven lluny amb el vent— Però jo suposo que només ha estat el xoc del principi, ja que es veu que ens estem acostant, i a partir d'ara et trobaràs millor —em va mirar—. Sí, ja fas millor cara.


Llavors la Marina em va somriure i després em va ajudar a aixecar-me. Encara em sentia marejat i una mica desorientat, però podia caminar. Així i tot, em vaig concedir uns moments per arrepenjar-me al mur abans de reprendre el camí.

Mentre caminava, em vaig adonar que ja quasi s'havia fet fosc. Encara hi havia la tènue llum del Sol després de desaparèixer entre les muntanyes. Però segur que en un tres i no res ja no tindríem llum. A més, no passaria res si hagués vist que la Marina m'endinsava pel poble, però, en canvi, ella em guiava cap a les muntanyes. I allà no hi havia fanals.

Llavors, quan estàvem a punt de sortir de Rosvillage li vaig transmetre les meves inquietuds a la Marina, al que ella respongué:


—Oh, tens raó —va mirar tot l'entorn fins que va veure el que ella volia—. Mira, dormirem allà —i va assenyalar una casa abandonada dels afores tota atrotinada.

—Ens servirà.

La casa era de dos pisos i estava feta amb maó. Estava al mig d'un solar que no s'havia cuidat des de feia uns trenta anys. Tenia la part dreta derruïda i es veien les habitacions des de fora. Hi havia uns quants grafitis que cobrien les parets del lloc. Tot ella era ombrívola i freda, a més d'humida i desagradable.

No hi havia porta, només en quedava el marc fet pols entre moltes males herbes.

Entrar allà de nit no em feia gens de gràcia, però menys me'n feia quedar-me a dormir en mig d'aquell camí solitari. O sigui que vaig entrar, i, amb la Marina al capdavant, vam explorar el lloc. Anàvem caminant a poc a poc, per si hi havia algun animal, o fins i tot alguna persona. El terra cruixia sota els meus peus a causa dels branquillons portats pel vent. També hi havia fulles seques sobre les rajoles del terra.

La primera estança semblava el que algun dia fou la sala d'estar, ja que hi havia una xemeneia i quadres antics. Però no hi havia cap mobiliari propi de la sala que va ser, sinó que un enorme matalàs atreia totes les mirades, ja que estava en mig de l'habitació. L'ambient es notava carregat de pols, tot i que els vidres de les finestres estaven trencats. Per conseqüent, l'aire fred de la nit entrava sense dificultats. La Marina i jo ens vam mirar i després vam mirar el matalàs.

—Emmm... Veiem les altres habitacions? —va dir ella pentinant-se el cabell.

—Sí —vaig respondre jo mentre començava a pujar les escales atrotinades cap al segon pis.

Vaig decidir no tocar la barana de fusta, ja que estava totalment empolsinada i podrida. Cada esglaó que trepitjàvem cruixia, recordant-nos el perill, sempre present, que l'escala es trenqués sota el nostre pes.

Vam aconseguir arribar al segon pis sense lesions. Aquest no tenia parets i, només era una gran estança buida. Com a baix, les finestres estaven trencades i feia fred. Des d'elles es contemplava el poble de Rosvillage; beneficis de viure al començament de la muntanya.

La Marina va posar-se al meu costat per mirar també ella el paisatge. Però la noia no mirava cap al poble, sinó que les muntanyes captaven la seva atenció.

—No t'amoïnis —vaig dir-li—, ja hi arribarem.

Ella va sospirar, i quan es va donar la volta per encaminar-se cap a les escales, va contestar-me amb veu aspra:

—Aquest és el problema —i va desaparèixer escales a baix.

Fins a aquell moment mai havia pensat com es sentia ella respecte a tornar a aquell "infern" (tal com el denominava). Havia sigut molt egoista per la meva part, només pensar en els meus interessos. Tot i que per una altra banda, va ser ella la que em va dir d'anar-hi.

Quan vaig estar a l'últim esglaó, em vaig parar a mirar a la Marina. Ella estava asseguda al matalàs atrotinat amb les cames doblegades, abraçades pels seus braços, i tenia el cap recolzat als genolls.

Em vaig acostar silenciosament cap a ella i vaig asseure'm al seu costat, sobre la bruta i flonja superfície. Les meves cames estaven a la mateixa postura que les seves, però, a diferència del d'ella, el meu cap estava mirant cap a la Marina. Vaig observar com el seu llis cabell li queia en una cascada negra com el carbó, cap al meu costat.

—Marina... Em sap greu que... —vaig començar a dir.

Però ella va aixecar la mirada cap a mi i em va interrompre.

—No et disculpis per res, Pol. Si al cap i a la fi he sigut jo la que t'ha empès fins aquí... —va fer una pausa— I la teva mare també, suposo... —ella negà amb el cap, resignada— Jo no pensava que... —se li trencà la veu— que em faria tanta por tornar-hi. Quan estàs allà només penses a anar-te'n, sortir, sigui com sigui. I, ara sento que ens anem acostant una altra vegada a aquell lloc, ho noto... No com ho notes tu, perquè tu tens la ferida més recent, sinó que el cos em comença a fer mal... Vull dir, és suportable —va afegir quan va veure la meva cara de preocupació—, però és com una espècie de recordatori del que ve després —va concloure, recollint-se el cabell darrere de les orelles, i mirant-me expectant.

No sabia que dir. Li vaig agafar la mà que tenia sobre el matalàs. I allà vaig decidir ser sincer amb ella, perquè d'una manera o d'una altra, s'ho mereixia.

—Marina... Ara que sé que la meva mare és viva, l'he de salvar. Però vull que sàpigues que sota cap circumstància t'obligo a continuar el camí amb mi. Tu ja has fet prou comunicant-me aquesta notícia... I ho entendré si no vols venir, però jo he de seguir, necessito seguir.

Quan vaig acabar, la Marina seguia mirant-me als ulls. Llavors em va somriure.

—No et deixaré sol.

Jo també vaig somriure.

Ja s'havia fet de nit. Les úniques fonts de llum que hi havia eren la lluna, que aquella nit era plena, i les estrelles. Els dos vam contemplar el firmament, i les llums allunyades del poble de Rosvillage.

Llavors, vaig notar el cansament de tot el dia, havia sigut una jornada molt llarga. I els dos ens vam posar a dormir. A la Marina no li va importar, ja que al matalàs hi havia tant espai que, encara que jo allargués un braç, seguia sense poder tocar-la.

Com que estàvem al juny, no vam tenir problemes amb la temperatura.

Vaig girar-me cap a la xemeneia i em vaig mirar la ferida del braç, a la llum de la lluna. No em feia mal, però encara tenia la crosta. Llavors vaig recordar el que em va dir la Marina, que en Rax m'havia trastocat els records. No sabia com reaccionar a allò, o sigui, hi havia coses que no recordava, però... no sentia que hagués canviat res més, que hagués manipulat cap record... o sí? Aquella pregunta era el que més l'horroritzava de la situació... I si un record que jo creia verídic i meu, en realitat no ho era? No tenia forma de saber-ho, tots eren iguals. Vaig decidir deixar-ho estar, al dia següent ja li ho preguntaria a la Marina.

La porta principal em feia mala espina, ja que semblava un forat cap a la foscor. I de cop, havia començat a notar una lleugera corrent d'aire per la sala. Primer va fer ballar unes quantes herbes del costat de l'entrada. Tot seguit, van cruixir uns taulons de fusta del terra, a mig camí entre la porta i jo. Em vaig inquietar, i, alterat, vaig girar el cap per mirar a la Marina, però ella estava profundament adormida. Vaig pensar que probablement era una paranoia meva, que entre les ombres i aquella casa lúgubre, el meu cervell m'estava jugant una mala passada; que no era real. Però va ser molt real quan un estrany vent fred em va recórrer el cos. Vaig tenir un calfred i l'impuls de córrer, tot i que, no em podia moure. El vent gelat va acariciar-me els dits i va anar pujant cap al canell. Jo m'ho mirava tot, amb pànic. Llavors, allò va arribar fins al meu avantbraç, on es va parar en sec i, de cop, la ferida em va començar a fer un mal atroç. Em volia retorçar de dolor, però no podia, estava atrapat, immòbil, cridant com un posseït. Sentia com si se m'estripés la pell a poc a poc. A les hores, vaig veure a la Marina sacsejant-me amb força i cridant-me desesperada. Les nostres veus s'havien superposat, jo amb el meu crit agonitzant i ella dient el meu nom sense parar. Vaig sentir tant de dolor que estava a punt de perdre el coneixement. I llavors, el dolor va parar en sec. El meu crit va cessar i vaig tornar a tenir mobilitat. Em vaig asseure al matalàs, estava tot suat, però d'una suor freda.

La Marina es va posar davant meu a preguntar-me si estava bé i que què havia passat. Però jo només em vaig poder concentrar en la silueta que vaig veure darrere seu, a la porta. Feia un somriure malvat i m'observava amb uns ulls que semblaven dos pous negres sense fons. Mentrestant, un vent gelat em va calar fins als ossos.