La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Però allò no era el més estrany, el més estrany era que jo tampoc ho sabia. No tenia ni idea d'on havia estat tot aquell temps. Només sabia que m'havia despertat una tarda, a causa de la claror de la llum de la posta de Sol. Aquesta s'escolava a través de les escletxes d'entre els taulons de la barraca de platja a la qual em vaig trobar. Sincerament, mai havia estat a aquell lloc, i si ho havia estat, no me'n recordava. Era la típica caseta per a guardar una barca, però en aquell moment no n’hi havia cap.

Vaig incorporar-me a poc a poc, ja que sentia unes punxades de dolor al crani. Quan vaig haver estat assegut, els meus ulls van inspeccionar el meu cos ràpidament buscant algun tipus de lesió important, però res. Portava una samarreta blanca, uns texans i unes bambes trencades. El meu cabell estava polsinós quan vaig voler remenar-me'l. I l'anell que em va regalar ma mare estava al lloc, com sempre des que va morir i ella em va dir que no el perdés ni el trenqués mai. Per una altra banda, tenia un tall a l'avantbraç dret que aparentava tenir uns tres dies. Tot era massa confús per processar-ho amb claredat.

A l'hora d'aixecar-me, el terra de fusta irregular va cruixir sota meu. Després vaig obrir la lleugera porta i vaig sortir d'aquella caseta. No sabia on anar ni perquè estava a la platja de Rosvillage, el meu poble. Però, lleugerament desorientat i marejat, vaig anar cap al mur que separa la platja del passeig marítim a asseure'm uns instants. No hi havia ningú al carrer.

Vaig intentar recordar on vivia o on estudiava, però va ser inútil, perquè no recordava llocs, sinó sensacions. I, en aquell moment, una tristesa glacial em va posar els cabells de punta.

No tenia on anar però sí on estar, així que vaig tancar els ulls mentre el sol m'acariciava la pell morena i els cabells negres. Vaig intentar recordar el màxim de coses de mi. Sabia que el meu nom era Pol i que tenia 15 anys. Físicament era alt, tenia unes celles poblades, ulls verds, mandíbula marcada i llavis fins. També sabia que no tenia mare des dels set anys, però no aconseguia recordar amb qui vivia en aquell moment. I llavors va tornar el sentiment de tristesa i buit, com si estigués abocat sobre un pou del qual sortís vent gelat. De cop, vaig sentir com si caigués per aquell pou i vaig obrir els ulls de sobte, junt amb un intent desesperat per respirar. I, quan vaig girar la mirada a la dreta encara sobresaltat, la vaig veure.

Ella estava asseguda al meu costat. Em mirava amb els seus ulls blaus glacials però a la vegada decidits, com si tingués una missió. Jo em vaig quedar parat, respirant acceleradament i amb les pulsacions disparades, mirant-la.

—Marina —digué la noia—, em dic Marina.

—Ah... —vaig aconseguir articular, perplexa— jo em dic...

Però ella em va tallar:

—Ja sé com et dius Pol, he vingut aquí per tu.

—Per mi? —vaig preguntar estranyat, no havia vist mai aquella noia.

Ella es va acomodar de manera que el seu tors estava completament girat cap a mi, amb les cames lleugerament inclinades. Va tirar el seu cap una mica cap endavant i va dir:

—En realitat, per la teva mare...

La mitja cabellera negra i llisa amb serrell recte li va voleiar amb la brisa marina. Em mirava amb les celles arrufades a l'espera d'una resposta.

—La meva mare va morir —vaig dir mirant la sorra daurada.

—Eh... no —va respondre la Marina—. Espera, no ho saps? —digué en veure la meva expressió de sorpresa— La teva mare està viva, però està en perill.

Sincerament, en aquell precís instant vaig pensar que la Marina estava totalment boja.

—No estic per bromes, noia, em sembla que algú m'ha drogat o alguna cosa per l'estil —vaig dir, sincer i preocupat, mentre saltava de la petita paret per anar-me'n d'allà.

Però, de cop, vaig sentir una mà gelada al meu braç que em va parar.

—Això no és una broma Pol —va dir ella darrer meu.

—Doncs explica'm-ho —vaig insistir desconfiat.

Ella em va mirar amb els seus grans ulls. A continuació, va donar unes passes per posar-se al meu costat, i va mirar les onades uns instants abans de començar a parlar.

—Pol, la teva mare, l'Erin, era l'escollida per a una tasca important... molt important —va parar uns instants per respirar fondo—. Ella havia de mantenir a ratlla l'obscuritat.

—Que?! —vaig preguntar enfadat per aquella bajanada— No estem a una pel·lícula, Marina. Saps que? Ja t'estàs passant, estem parlant de la meva difunta mare i...

—Creus que això m'ho invento? —em va interrompre ella amb mirada dura— Tant de bo ho estigués fent.

Llavors em va ensenyar el palmell de la mà. El tenia ple de talls mal curats i cicatrius.

—La vida entre les ombres no és fàcil —va dir ella.

Jo vaig voler agafar-li la mà per intentar curar-li les ferides, però ella la va retirar abans que pogués fer-ho.

—No et compadeixis de mi, sinó de la teva mare, que encara segueix allà —va fer una pausa per mirar-me als ulls i després va prosseguir amb la història—. Mira, ella havia de mantenir a ratlla les ombres i, pel que explica la llegenda, era tan poderosa que fins i tot les podria haver matat. Però l'Erin va ser capturada per aquestes forces del mal i, diuen que ara tu ets el predecessor del seu poder —va tornar a mirar les onades—. Ella... ella em va salvar d'aquell infern. Li dec la vida, per això estic complint el seu desig: venir-te a comunicar això —va parar per observar la meva reacció.

Jo estava completament atordit per les seves paraules. No m'ho podia creure, però en el fons sabia que era veritat.

—Ella em va dir que només recordem allò que mai ha succeït.

Els dos ens vam mirar uns segons. El seu vestit blau cel onejava al ritme del vent, combinant amb la seva pell blanca.

—I no saps el que m'ha passat? —vaig preguntar sense apartar la mirada.

Ella va encongir-se d'espatlles. Però em va agafar el braç dret i em va mirar el tall misteriós.

—Ha sigut en Rax —va afirmar amb resignació—, també anomenat l'Emperador de les Ombres.

Llavors ella va girar el seu braç dret, de manera que vaig poder veure una cicatriu d'un tall profund igual que el meu. Un lleuger trèmol es va estendre pel seu cos d'aparença fràgil.

—Que vol dir això, Marina? —vaig preguntar amoïnat per mi, però també per ella.

La noia encara estava mirant-se la cicatriu quan va parlar:

—Vol dir que t'ha modificat els records —va mirar-me intensament—. Ha entrat a la teva ment i te l'ha canviat, te l'ha tergiversat al seu gust. Després deixa aquestes marques a les víctimes —va fer una pausa en la qual la vista se li va ennuvolar, i va parlar amb un xiuxiueig—. Com a mi.

—Però... Per què? —vaig preguntar indignat.

—No sé el que volia de tu, però jo ja ni recordo perquè estava a la ciutat de les ombres —respongué ella negant amb el cap—. Tampoc sé d'on vinc, on vaig néixer... —va agafar aire— Però no he vingut per explicar-te la meva vida, he vingut perquè tu pots alliberar l'Erin. Tu pots erradicar les ombres i en Rax.

—Jo? Com?

—Això ja no ho sé, se suposa que és treball teu tenir aquesta informació, pel que tinc entès —va afegir amb un somriure tímid.

—Marina, seré sincer amb tu, si no sabia ni de l'existència de les ombres, tampoc sabré com derrotar-les —vaig declarar mentre em passava els dits pel cabell.

—No ho sé Pol... Mira, primer anem a buscar a l'Erin i després pensarem en la forma de fer-ho. D'acord? —va proposar la Marina decidida; se li notava convicció a la veu.

—Doncs, suposo que puc confiar en tu... —vaig dir amb un punt d'escepticisme a la veu— Cap on hem d'anar?

La Marina es va dirigir a mi amb uns ulls vacil·lants i em va dir:

—N... Només recordo una espècie d’indret fosc, molt fosc. Però em sembla que he vingut d'allà —i va senyalar el passeig marítim direcció cap al poble.

—Està bé, salvem la meva mare! —vaig dir quasi il·lusionat amb la possibilitat de tornar a veure-la.

Em vaig posar a caminar amb la Marina al costat. Se sentia el soroll de les seves xancletes de platja quan feia un pas. I les onades del mar componien la melodia del viatge.

Era estrany... Tot plegat em donava molt mala espina que, una noia visiblement perduda, hagués vingut a trobar-me a mi amb aquella història. A més, allò que la meva mare era l'escollida em sonava massa a ciència-ficció. Però vaig decidir creure-la.

—Gràcies —va murmurar de cop la noia.

—Que? —vaig preguntar desorientat.

—Vull dir que... gràcies per creure'm —respongué—. Ja sé que no és fàcil, m'ho imagino.

Vam recórrer fins al final del passeig i després vam seguir pels carrerons de Rosvillage. Estaven fets amb pedres. Sabia orientar-me per aquests, ja que en Rax no em va modificar aquest aspecte de la memòria. Les cases que vèiem eren rústiques i velles, però amb un encant especial, ja que cadascuna lluïa un color diferent a la façana.

La veritat és que la Marina anava una mica perduda, guiada només pels seus confusos records.

Vam començar a veure persones caminant pel carrer, la majoria gent gran que sortia a comprar.

I de cop em va venir un dubte:

—Marina, i com sabrem si estem a prop d'on resideixen les ombres? És a dir, suposo que el lloc no estarà a plena vista…

I quan vaig acabar de formular la pregunta, tot es va tornar negre.