Han passat cent vint-i-dos dies de la mort de la Lizzie. Avui és 21 d’abril la qual cosa significa que d’aquí dos dies serà Sant Jordi. Aquest solia ser un dia en que l’Emma i la Lizzie passaven la tarda juntes menjant crispetes i mirant pel·lícules de la Bridget Jones, tot això després de comprar llibres i intercanviar-los però, aquest any, serà diferent.

L’endemà l’Emma es desperta com cada matí a les 07:15, es vesteix amb roba d’esport i es fica els auriculars per anar a córrer pel passeig on hi ha el banc de la Liz. Li agrada anar allà perquè en aquelles hores mai hi troba gent i hi pot seure. Potser a molts us semblarà estrany el que diré, però quan l’Emma hi seia es sentia més a prop de la seva difunta amiga i això podia omplir el buit que tenia dins seu per uns instants. Quan està a punt d’arribar al banc veu que hi ha un noi assegut, està d’esquenes i no el pot reconèixer però, quan s’asseu al seu costat, veu que és en Charlie Moonie, l’amic de l’Elizabeth. Havia parlat poc amb ell perquè era bastant tímid; només alguna vegada després de la mort de la Liz.

El noi es gira just després de que ella el reconegui.

—Hola!

—Ei Emma què fas aquí tan aviat? —pregunta el noi tot nerviós.

—Et podria preguntar el mateix Charlie, saps que les classes no comencen fins d’aquí una bona estona, oi?

—Em, sí. —contesta el noi mirant a terra.— Necessitava airejar-me, ahir vaig tenir un dia horrible i aquesta nit he dormit molt poc…

—T’entenc perfectament; la meva vida és un desastre, els meus pares no em dirigeixen la paraula, les meves notes cada vegada van pitjor i estic més sola que mai des que, des que… la Lizzie va morir.

L’Emma ja no pot més i comença a plorar en silenci. El Charlie l’abraça durant una llarga estona perquè no sap que fer per consolar-la. L’Emma s’eixuga les llàgrimes que baixen per les seves galtes vermelles i mira el rellotge; veu l’hora que és i s’aixeca d’un bot.

—Hauria de tornar a casa.

—Deixa’m portar-te amb moto, no vull que vagis sola.

—No, no; no vull ser una molèstia.

—Insisteixo, Emma, no vull que vagis sola.

—D’acord…

Pugen a la moto i en Charlie li dona un casc, es posa el seu i arranquen.

L’Emma s’aferra, durant tot el trajecte, a l’esquena del Charlie. En sent l’escalfor que travessa la jaqueta i es en aquell moment que s’adona que no li faria res sentir aquella escalfor al seu costat cada dia. Sent sincers, en Charlie també està content de tenir l’Emma darrere seu i, encara que sap que ella no el pot veure, té un somriure emmarcat als llavis durant els set minuts de recorregut. Un cop arriben al carrer de la noia, aquesta baixa de la moto i li dona una forta abraçada al noi; encara no ho vol admetre, però s’està enamorant d’ell. Abans que entri a casa, parla amb el Charlie un últim cop.

—Charlie… em preguntava si… demà…—comença l’Emma.

—Si?

—Voldries anar a veure les parades de Sant Jordi amb mi?— pregunta ràpid.

—Es clar! Et passaré a buscar amb la moto a dos quarts de dotze.

—Gràcies. Fins demà.

—Fins demà Em— s’acomiada en Charlie.

—Em?

—Perdó— contesta ell avergonyit —, era un sobrenom per tu; pensava que et quedaria bé i se m’ha escapat. Ho sento.

—No passa res però, tens raó, em queda bastant bé— i havent dit això deixa anar una rialla divertida i entra ràpidament a casa.

En Charlie no pot estar més enamorat; encara no ha oblidat l’amor que sentia per la Lizzie però, sap que s’ha de donar una nova oportunitat. Ha de donar una nova oportunitat a l’amor, a la vida; i l’Emma és aquesta nova oportunitat.


Dia 203 sense tu

Hola Liz,

Fa dies que no t’he escrit res però et prometo que tinc una bona excusa: l’amor.

Avui he quedat amb el Charlie per anar veure Love, Simon ,és una pel·lícula d’amor i no sé si li agradarà gaire però, com que ara ja som oficialment parella i fa poc va perdre una aposta, em toca a mi triar quina anem a veure i a ell, la pròxima.

Segurament voldràs saber com va començar tot. Vam quedar per primera vegada el dia de Sant Jordi; em va venir a buscar a casa i vam anar a les parades de llibres del centre. Em va acompanyar a rebuscar entre els llibres i, quan estava apunt de decidir el llibre que volia, el vaig perdre de vista. Després d’una estona va aparèixer amb una rosa i me la va donar; li vaig voler fer un petó a la galta però, va girar la cara i els nostres llavis es van tocar per primera vegada.

El meu cor va començar a bategar tant ràpid que podria haver-me provocat un infart fins que va posar les seves mans a la meva cintura; llavors, vaig tancar els ulls. Va ser el meu primer petó i va ser màgic. Des d’aquell dia em venia a buscar cada matí per portar-me a l’institut però, encara no érem parella; fins el dia del meu aniversari, que em va portar a la platja i em va donar una capseta on hi ficava “Per la meva estimada Em”. Quan la vaig obrir, vaig descobrir un collaret amb les nostres inicials; me’l va posar i em va fer un petó molt suau al coll, després em va xiuxiuejar a l’orella que era l’amor de la seva vida i que no suportaria passar un dia sense estar al meu costat.


Dia 365 sense tu

Aquesta és l’última carta que t’escric; ja fa un any que no ets aquí i crec que l’únic que aconsegueixo escrivint aquestes cartes és que el dolor que oprimeix el meu pit continuï fent pressió dia rere dia. Ara tinc al Charlie al meu costat que comparteix el meu dolor i s’ha convertit en un gran pilar per mi; sense ell, jo encara estaria miserable.

Tot i això aquesta carta tampoc és un comiat, sempre estaràs amb mi, un tros del meu cor és només teu i ho serà sempre; vagi on vagi i estigui amb qui estigui, sempre tindré la teva veueta present donant-me savis consells. He pensat que, com que ja en fa un any, t’hauria d’escriure el text que vaig llegir el dia del teu funeral i així també m’ajudarà a acabar d’escriure aquesta carta, perquè tinc les paraules enredades dins del bolígraf i es neguen a sortir.



≪Liz, aquest text va dirigit directe a tu; no vull que sigui una descripció com les típiques en les que s’acostuma a dir “que bona era”, o l’alternativa “era una gran i bella persona”. Aquesta és una carta que només va per a tu. Encara que l’escolti altra gent, sé que tu vius en cada una d’aquestes persones i potser així et podem fer arribar aquest a reveure, perquè el que tinc molt clar és que jo mai et diré adeu.

Molta gent en moments de pèrdua lamenta no haver compartit més instants amb aquella persona, però jo li estic agraïda a la vida per haver desviat el meu camí i haver fet que es creués amb el teu; estic agraïda per totes les experiències que he arribat a viure amb tu al meu costat i t’estic agraïda pel simple fet d’haver existit, d’haver estat i, sobretot, d’haver estat tu. Estic molt agraïda per tot el que m’has ensenyat; per les petites coses com fer un pastís perfecte i per les grans com veure bondat en els moments més foscos, el valor de l’amistat, a estimar per damunt de tot, a creure en mi mateixa però sobretot a no rendir-me mai com tu mai et vas rendir amb el càncer.

Eres la meva millor amiga, germana, confident, companya d’aventures i ara el meu àngel de la guarda i vull que sàpigues que, encara que no estiguis aquí, tots t’estimem i ho continuarem fent.≫

Ets la meva millor amiga, sempre ho seràs, però no puc viure cada dia destrossada perquè ja no hi siguis; no ho puc fer això i sé que tu tampoc voldries que ho fes. Per això et vull prometre que a partir d’ara seré feliç i que cada dia pensaré amb tu, amb algun dels nostres records feliços i que cada cosa que faci la faré per les dos. Et prometo que viuré la meva vida portant-te amb mi per poder viure també per tu. I tot i que ara pugui semblar que estic sense tu, realment no he estat mai sola perquè dins meu sé que has estat al meu costat tot aquest temps; en forma de pensaments, d’amor i de records feliços. L’únic que em queda dir-te és a reveure; a reveure perquè jo mai et diré adeu.


9 anys més tard

Avui, dia 23 d’abril de 2027, és el dia que l’Emma porta esperant des de ja fa temps; avui es casa. S’està arreglant el vel i retocant una mica el maquillatge quan es senten uns suaus tocs a la porta de la saleta on es troba. Per sorpresa seva, a l’altre costat del tros de fusta s’hi troba la mare de l’Elizabeth amb un sobre blanc a les mans. Té els ulls plorosos però, com sempre, un gran somriure a la boca. Abraça amb força a la núvia i li dedica unes paraules.

—Ai, Emma. Estàs tan bonica. Tant de bo hi hagués la Liz aquí per veure’t, estaria molt orgullosa de tu, n’estic convençuda. Jo també ho estic, t’has convertit en una dona preciosa, forta i valenta i entre tu i en Charlie fareu una gran família.— en aquests moments, a l’Emma se li van començar a formar llàgrimes als ulls, sempre havia admirat moltíssim a la senyora Evans— abans de marxar cap a la sala, et vull donar això. És una carta per tu, de la Liz. No sé quan la va escriure, però hi posa que era pel dia de la teva boda així que, aquí estic, complint un dels seus desitjos.

Una abraçada i unes llàgrimes més tard, la senyora Evans va marxar, deixant a l’Emma sola amb la carta i els seus pensaments.

≪Hola Ems, com t’està tractant la vida? Si estàs llegint això deu ser perquè jo ja no hi soc per poder-t’ho dir cara a cara així que t’ho deixaré per escrit perquè ho puguis llegir sempre que em necessitis al teu costat. Això és el que m’hagués agradat dir-te el dia de la teva boda; fos amb qui fos i quan fos, perquè ja saps que jo hagués sortit allà a parlar de tu per molta por escènica que tingui.

Emma, tinc tantes coses a dir de tu i tant poc temps per fer-ho… Tu sempre has sigut llum, esperança, felicitat i alegria; sempre ho has sigut per a mi i segur que per al teu ara ja marit també ho ets. Ets així, no ho pots evitar i això és un tret que admiro molt de tu, el de fer feliç a la gent del voltant simplement sent tu. També vull recordar que quan érem petites ens preguntàvem com seria la nostra vida; somiàvem en tenir la casa l’una al costat de l’altra i fer llargues maratons de pel·lícules, ens imaginàvem com seria la nostra boda... Vam passar els anys compartint històries, planejant i també equivocant-nos. I ara mira on estàs, amiga, a punt de començar una nova etapa de la teva vida amb la persona que més estimes. No em vull allargar molt, només vull expressar lo contenta que em sentiria de veure’t una vegada més per desitjar-te lo millor i que aquesta promesa que avui us feu sigui la continuació de la vostra història que haureu de mantenir amb paciència, respecte, comprensió i amb amor per tal que creixi.

I, sobretot Emma, gaudeix la vida, perquè és una de les coses més boniques que et poden passar.≫