Dia 39 sense tu

La teva absència fa mal, fa molt mal. Avui m’he girat quan estava asseguda a l’escriptori per explicar-te una de les meves històries esbojarrades i m’he adonat que no hi eres i que no hi seràs més. Els meus llençols no es tornaran a arrugar sota el teu cos, ni el meu llit farà el soroll que feia quan saltaves d’imprevist cada vegada que venies a casa. Ara ja ni tan sols sento que és casa meva; m’hi falten els teus somriures i les teves llàgrimes; m’hi faltes tu. Et vull explicar un secret. Un d’aquells que ens explicàvem a l’orella i després marxàvem corrent. M’han acceptat a l’escola d’arts i podré fer el batxillerat que sempre he volgut fer. Hauré de repetir primer, però valdrà l’esforç si al final faig el que m’agrada. Tot gràcies a tu, gràcies a que em vas quasi obligar a presentar la sol·licitud, tot i que sabíem que als meus pares no els agradava gens la idea, gràcies a aquell dia que et vas presentar a casa meva amb els formularis i un bolígraf. Gràcies a que vas creure en mi. El dia després de rebre la carta de confirmació vaig parlar amb els meus pares, van muntar un drama com sempre i porten des d'aquell dia sense dirigir-me la paraula. Creuen que les persones que estudien el batxillerat artístic no tenen futur i desaprofiten la seva vida. Què més podíem esperar de dos grans empresaris?



Elizabeth Evans

C/ Major, núm. 17

St. Blai 25364



Hola Lizzie,

Soc en Charlie, el Charlie Moonie, un dels teus millors amics de sempre. Porto algunes setmanes parlant amb l’Emma i m’ha explicat que t’escriu cartes quasi cada dia i avui he decidit escriure-te’n jo una, també, potser així el dolor de la teva mort no em farà tant de mal.



Abans de res, dir-te que les classes, des que vas marxar, ja no són el mateix. Tothom et troba a faltar, professors i alumnes, i a la classe hi ha una cadira sempre buida, la teva.

També et volia confessar una cosa. Potser ja no ho podràs escoltar, potser ja no ho podràs llegir i potser jo soc un poruc per no haver-t’ho dit abans, però t’ho he de dir; ja no puc aguantar més amb aquest secret que em consumeix per dins. T’estimo. Estic enamorat de tu i ho segueixo estant per molt que hagis marxat. Encara que ara ja no serveixi per res, crec que mereixia estar escrit en algun lloc, amb paper i tinta perquè en quedi constància per al futur. Perquè un dia pugui mirar endarrere i pensar amb la sort que vaig tenir de conèixer una persona com tu, magnífica i extraordinària en el més bon sentit de la paraula, i poder enamorar-me’n.



Espero que, estiguis on estiguis, et trobis bé i ja no pateixis el dolor que et provocava el càncer. De totes maneres, em permetré, durant uns mesos més, seguir tenint pensaments egoistes i somiant que encara estàs aquí i recreant els possibles escenaris on t’hauria confessat el meu amor: potser hagués estat un dia després de classe; t’hauria acompanyat fins a casa teva i pel camí –probablement, sota el teu arbre–, t’hauria dit que t’estimo. Tu, sent tu, t’hauries posat vermella com feies sempre i hauries marxat corrent; però, no corrent de fugida, sinó corrent sense pressa, sabent que jo et segueixo de ben a prop. Després de riure durant molta estona, hauríem acabat el recorregut que donava a casa teva i allà m’hauries fet un petó. Curt, però suficientment intens com perquè jo sabés que tu també m’estimaves.

Aquest és un dels molts somnis que he arribat a tenir, en tots la cosa acabava bé per nosaltres i tant de bo hagués estat així a la realitat.



Abans de dir adéu, vull que sàpigues que sempre et portaré al cor, com tothom; però, jo t’asseguro que aquest tros del meu cor on estiguis tu, serà el més especial de tots durant molt temps.



A reveure Lizzie Evans, t’estima,

Charlie Moonie

Dia 62 sense tu

Avui he decidit sortir a passejar. He deixat el mòbil a casa per no saber l'hora i he anat donat tombs, vagant per aquí i per allà. Inconscientment he arribat al lloc on van posar un banc en memòria teva; hi ha una petita placa platejada on hi posa el teu nom i és com un petit monument perquè els que et trobem a faltar puguem recordar-te sempre.

Quan estava arribant he vist els teus pares, s'abraçaven l'un a l'altre i ploraven tot i que amb un somriure a la cara. Et troben a faltar tant... però saben que ara almenys ja no pateixes i que t’han de deixar marxar. M'he quedat observant-los des de la llunyania, sense voler interrompre el seu màgic moment i, al cap d'una bona estona, he decidit tornar a casa.

Tal i com m'esperava, no hi ha ningú. Els meus pares m'eviten al màxim possible i jo tampoc faig cap esforç per apropar-me a ells ni per intentar explicar el que jo sento que vull fer. Què hi farem? De totes maneres, no em sap greu; si ells no em volen tal i com soc potser és millor mantenir aquesta distància, fins i tot.