6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

—Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

—Senyor Evans? Sóc el doctor Wales. Disculpi’m per trucar a aquestes hores però és urgent.

—Doctor Wales? Què ha passat? Hi ha alguna novetat?

—Crec que és convenient que vostè i la seva dona vinguin ràpidament a l'hospital.

A l'hospital

—Honestament, dubtem que la vostra filla passi del dia d'avui. Ja està en una fase massa avançada del càncer i porta sofrint massa setmanes, ja. Creiem que el millor seria que marxés a casa i s'envoltés durant tot el dia de familiars i amics. Ho sento molt, de veritat que ho sento.

En aquell precís moment, una llàgrima gran i rodona va amenaçar de sortir dels ulls del senyor Evans; darrere d'aquella en van sortir moltes més. A la senyora Evans li van fallar els genolls i va caure a terra. El soroll dels ossos contra el marbre de les rajoles va ressonar per tot l'hospital. Era un soroll similar al que havien fet els seus cors quan van sentir la notícia, un so de trencat i esquerdat, el so que van fer al saber que la seva filla, la seva nena, es moria. El seu marit es va agenollar al seu costat, tots dos es van abraçar amb força, subjectant-se l'un a l'altre mentre els seus plors envaïen les sales de l’hospital. Tot i això es van aixecar, ho havien de fer, no podien fallar a la seva filla, no avui.

En el seu últim dia de vida, l'Elizabeth –o Liz, com li deia tothom– va voler anar a veure el seu arbre, un gran om de quasi setanta anys que amb l'arribada de l'hivern ja havia perdut gairebé totes les fulles. Tenia el tronc molt robust, ple de clots cap endins que, de petita, la Liz havia fet servir per pujar fins dalt de l'arbre. D'una de les branques en penjava un gronxador que el seu avi havia penjat per a la seva mare ara ja feia cinquanta anys. Allà va passar quasi tot el dia i allà la van anar a veure els seus familiars. També la seva millor amiga, l'Emma. Amb ella va ser com si realment no estigués malalta i no s'estigués morint, van parlar de temes trivials i de tot el que passava a primer de batxillerat, on ara hauria de ser la Liz. Quan van tornar a casa, va ser quan l'Elizabeth ja no va poder més, es va estirar al llit, en agonia, i sabent perfectament que els seu moment li arribava.

El dia ja s'acabava, a poc a poc els torns vermellosos i ataronjats de la posta de sol s'anaven enfosquint per deixar pas a la negra nit. Al vell om ja només li quedava una fulla, ja era hivern.

En el mateix moment que l'obscura nit s'apoderava del cel, la Liz s'estava aferrant a la vida amb totes les seves forces, que en aquell moment ja no eren moltes. Lluitava, no contra algú, sinó contra ella mateixa, contra la fosca malaltia que se l'emportava cada vegada amb més insistència.

Quan l'última fulla de l'om, ja tota marró i seca, va caure; l'Elizabeth Evans va deixar anar el seu últim sospir, lliurant-se, així, a la mort, al no res, a la inexistència.

A partir d'aquell moment l'Emma, la seva millor amiga, va decidir començar a escriure-li cartres per no oblidar-la mai.


Dia 1 sense tu

Mentre escric això em pregunto per què t’havia de passar a tu; perquè t’havien de diagnosticar la leucèmia. Ara fa un any d’això, però igualment no puc entendre per què, de totes les persones que hi ha al món, el càncer et va escollir a tu, una noia aparentment saludable de 15 anys.

Et van fer el primer tractament on s’esperava una millora en l’estat de la teva malaltia, però els resultats de la biòpsia eren devastadors. Tanmateix, tu et vas prendre els resultats de la millor manera possible i jo no podia fer menys, almenys havia d’aparentar que estava feliç.

Els dies passaven, la leucèmia empitjorava i les visites a l’hospital eren cada vegada més freqüents, tu no tenies por i mai vas voler deixar d’anar a l’institut. No va ser així, els teus pares van decidir que ja no aniries a l’institut i que estudiaries a casa amb un professor particular. A mesura que passava el trimestre vaig notar com m’afectava la teva absència encara que féssim trucades de vídeo a les hores de pati i que fessis visites de tant en tant.

Van arribar les vacances de Setmana Santa i jo no podia estar més contenta, ja que per fi podria passar més temps amb tu. Les nostres famílies van decidir celebrar el dia de Pasqua a casa vostra; tenies molt bon aspecte i se’t veia molt feliç, però just abans de l’hora de marxar vas recaure, et vas desmaiar i els teus pares van trucar a l’hospital. No van passar ni deu minuts quan va arribar una ambulància que t’hi va portar. El dia següent et vaig venir a visitar. Quan vaig entrar a la teva habitació estaves dormint; van passar dues hores fins que et vas despertar i vas explicar que t’havien de fer la primera sessió de quimioteràpia. Per primera vegada des que t’havien anunciat que tenies càncer, tenies por perquè no sabies si funcionaria.

Tot i això va funcionar i una setmana després vas tornar a casa. Les vacances s’havien acabat i començava el tercer i últim trimestre de quart d’ESO, que es va acabar el dia 20 de juny. L’endemà començava l’estiu que vaig decidir que seria el millor de les nostres vides. Vam fer de tot, vam anar a la platja, a la piscina, vam acampar sota el teu arbre i vam anar de viatge a Grècia amb els nostres pares. Quan miro les fotos que ens vam fer sempre em cau alguna llàgrima, no pel mal que em fa no tenir-te al meu costat, sinó pel feliç que se’t veu en cadascuna d’elles. Faltaven dues setmanes per començar primer de batxillerat quan es va repetir el que va passar el dia de Pasqua, però aquest cop no vas tornar a casa.

Una petita part de mi va morir quan va passar això, perquè sabia que no podria ser com abans, no podia venir a visitar-te tan sovint perquè tenies les defenses molt baixes després de la segona químio, i els metges temien que agafessis una infecció.

Crec que hi ha poques persones al món que tenen la sort de tenir una amistat com la nostra i poden entendre com em sentia. Tu sempre estaves allà quan necessitava un amic. Realment vaig donar per suposat el temps que passàvem juntes i creia que hi hauria molts més records per venir. Però no va ser així i realment no hauria d’estar trista per tu, sinó feliç perquè s’ha acabat l’infern pel que estaves passant.