Vaig estar insistint durant les següents setmanes en el tema, però només aconseguia incomodar a Marina i distanciar-me d’ella.

-Es clar que puc despertar-me si vull, però no és pas senzill entens?

-Almenys hagueres pogut dir-m’ho.

-És just el que no volia, que tu ho sabessis- la vaig mirar estranyat- no volia que pensares que sols soc part d’un somni, que no soc real.

-Ets real!

-Sols pots veurem aquí Toni, i mai tornaré al món real, què em diferencia dels personatges dels somnis?

-Jo no puc enamorar-me d’una il·lusió del meu subconscient, tu ets real.- Dels seus ulls verd maragda començaren a brotar llàgrimes.

-Toni, jo estic més prop de ser un somni que de ser real, que em diguis que t’has enamorat de mi és el pitjor que pots fer-me- va fer una pausa- no vull que sentis amor per una presencia tan feble com la meva, que potser en qualsevol moment m’evapore del tot de la teva vida, jo vull que t’enamores d’una noia a la que pugues veure sense necessitat de dormir-te.

-Llavors desperta i estarem junts.

-Saps, el Doctor Garcia i Sandy diuen que una persona en coma si és conscient de la seva situació és capaç de despertar-se per voluntat pròpia- encara s’eixugava les llàgrimes- però fa temps que em vaig informar de les conseqüències.

-Però que pot haver-hi de roin en tornar a viure?

-Si ho intento no hi haurà volta enrere, potser em mora del tot o potser desperte, i en el cas què ho faci el més probable és perdre part de les meves capacitats.

-Hi ha molta gent que ha despertat del coma i no…

-Sí? Després de 5 anys?- pareixia enfadada i a la vegada trista- Oh Toni no en tens ni idea… passades les primeres setmanes és quasi segur que el pacient desperte amb alguna mena de paràlisi o en estat vegetatiu.

-Jo…

-Aleshores ho entens? Tu també preferiries seguir somiant que no despertar-te paralític o amb no més capacitats que les de una planta.

Encara que seguia intentant-lo no vaig posar molta insistència, al cap d’un temps vaig deixar de demanar-li que intentara despertar. Em sentia egoista per haver volgut que despertara per estar amb ella sense pensar en les terribles conseqüències que podia tenir. Sandy em deia que tenia que aprendre del que li va passar a Marina i no abandonar la meva vida real per una il·lusió, que ella i el Doctor Garcia la varen advertir de que havia de tornar prompte a despertar però no els va fer cas. Però jo no podia deixar tot allò, seguia enamorat de la Marina i seguia apassionant-me aquell món, i encara em vaig obsessionar més amb el que va passar a continuació.

Quan no hi havia cap cas que investigar ens anàvem passejant pels somnis de persones importants per si trobàvem algun perill que poguera afectar a la població. Un dia vaig descobrir a un ministre americà que es lamentava en un somni d´haver tractat amb una associació secreta amb la qual havia compartit arxius confidencials de l´Estat, vaig intentar veure de que es tractava però l'home somiava tota l'estona amb la mateixa escena repetida una i una altra vegada, agafava un llapis de memòria, el posava a un sobre i se’l donava a un home pàl·lid amb ulleres de sol, ni un segell ni una direcció, sols es podia identificar que parlaven en anglès d’una associació, també varen pronunciar un nom que em resultava familiar: Abelard Bielecki. Era un home d’origen germànic al qual havíem aconseguit enviar a a la presó després de descobrir que havia dut a terme varies maniobres de tràfic d’armes i de amfetamina. Existia un mercat negre global i aquest home era un dels més poderosos que manejaven tot.

Al repetir varies vegades l’escena del somni i vorer que l´home no soltava més informació vaig sortir. Una vegada vaig contar-lo a les oficines del MIMR ens vam posar a treballar en el cas. No vam avançar molt, tan sols podíem entrar en els somnis d’aquell ministre, ja que no sabíem qui més estava implicat. És cert que teníem a Bielecki, però no hi havia manera de trobar-lo. Mentre intentàvem sense èxit extraure-li més informació al ministre, en el món real, vaig començar a tenir problemes. Sobretot anava molt despistat, perquè pensava en el cas de l’americà, però a més, estava començant a oblidar-me de coses, els meus pares se n´adonaren que de vegades no recordava algunes coses del dia anterior i em varen portar al metge. Van descartar l’amnèsia perquè no hi havia cap raó per a que de sobte començara a perdre memòria sense haver sofert cap lesió ni trauma. A més estava començant a despreocupar-me per les notes i per qualsevol altra cosa, però a mi no m’importava, volia resoldre el cas. Una nit jo estava a l’oficina i va arribar David corrent.

-El americà ha soltat més informació!- El vam mirar tots atònits- Vaig entrar i com sempre el home somiava en el mateix, però llavors li vaig dir Bielecki i es va espantar, després el altre home va començar a parlar-li en un anglès molt difícil d’entendre, crec que per l´accent l´home de les ulleres és rus- va agafar aire- li va dir alguna cosa així com que no fallara en un treball que li havien encomanat i que ell i els altres s’encarregarien de tractar amb Bielecki.

-Bielecki és a la presó…- Va interrompre el Doctor Garcia.

-Si, ja ho sé, però té contactes i gent treballant al mercat d’armes i crec que els tirs van per aquesta direcció, de la forma com ho deien no era Abelard qui els dirigia, ell simplement participa perquè ajudant-los rebrà alguna cosa a canvi. I que és el que millor pot passar per a que el negoci de Bielecki, un traficant d’armes, quedi beneficiat?

-Estàs insinuant que volen provocar una guerra?- Va dir Sandy.

-Espera, si és així, tenim de moment a Bielecki, un ministre americà i un rus. Com surten ells beneficiats?- Va dir un home xinés el nom del qual no coneixia.

-El rus deuen enviar-lo els de l'associació eixa, però el ministre americà ha fet un tracte amb aquestos, així que no pertany a l’organització. I tampoc deu d'estar fent-lo per al seu govern perquè no tindria sentit actuar d’aquesta manera tant discreta.-vaig suggerir.

-El rus es possible que l’envie directament el seu Estat, el seu president es capaç de qualsevol cosa.-va dir David

-Suposant que el ministre participa perquè el recompensen amb una mena de paga i que Bielecki surt guanyant amb el seu negoci, que és aquella associació i qui participa a més dels soviètics i el mercat d’armes?- Digué el xinés.

-Si li demanen al ministre americà algun treball és perquè utilitzaran informació dels EEUU per a provocar la guerra que volen.- Mentre feien deduccions el David em va fer senyes per anar amb ell a les gàbies a buscar de nou al ministre, li vaig dir a Marina que vingués però preferia quedar-se.

-Estàs segur de tot allò? és molt greu…

-Estic segur Toni, que no veus que el rus aquest vol més poder? Si guanyen les eleccions perquè es carregue a la competència.

-Ja, ho diu tothom, però no sé…- En realitat crec que em disgustava que el David haguera trobat alguna cosa abans que jo, de fet ell també devia interpretar així la meva reacció.

-Ei, no ets l’únic que pot resoldre les coses, tranquil, si t’he demanat ajuda ara és perquè eres bastant bo.- Vam arribar a la gàbia i varem començar a esquivar zombis fins arribar a l´home que buscàvem. Però ens vam portar una sorpresa, aquell home era allí plantat com la resta de persones, però al seu voltant no brillava cap escena, estava apagat. La seva pròpia imatge no es movia, semblava com petrificat- Merda, l’han matat.

-Que?

-Que se’l acaben de carregar- es va apropar al ministre i el va tocar, llavors la imatge del home va començar a desfer-se- quan es moren somiant la seva imatge queda gravada fins que algú entra en contacte amb ell.

-Saben que l’hem estat espiant? No entenc com s’han adonat tant ràpid. Hi ha gent d’ells que són errants?


-És l’única explicació- l'home havia acabat de dessaparèixer i ens dirigíem fora de la gàbia- i no sols això, qui l’ha matat o m’ha vist entrant al seu somni o estava entre nosaltres al MIMR.



-Ha de ser algú que visca als Estats Units, no entenc res…- Havíem sortit de la gàbia quant va començar el soroll del despertador. Durant el dia no vaig pensar en res més, el cas era realment greu, i algú proper a nosaltres participava amb aquella associació. A més havien matat un home mentre dormia sols per a que no ens lliurara més informació, estava clar que havia de ser important això que planejaven.

De seguida vaig adonar-me que aquell xinés no pintava res allí, de vegades havia treballat en nosaltres però ell no solia coincidir en el nostre horari, per tant podia ser americà i haver matat al ministre. Però no va tornar aquella nit ni la següent, i seguíem sense tindre més informació que les deduccions en base al que havia vist David.

Vaig començar a estresar-me perquè no avançàvem. Un dia vaig trobar somnífers al calaix de mon pare i en vaig prendre per poder dormir i investigar més. Des d’aleshores vaig començar a prendre’ls per a tindre més temps. Marina va aconseguir localitzar un propietari d'una petrolífera a Orient Mitjà que somiava en una conferencia on també es veia al rus de les ulleres de sol i al ministre americà abans de morir.

Jo quasi no vaig aportar res, cada volta em preocupava més, prenia més somnífers, dormia més i no em servia. L’escola va trucar als meus pares per la freqüència en que faltava a classe i per l’aspecte que tenia, sempre despistat i adormit. La conclusió de mons pares era que m’havia enganxat a les drogues. A pesar de la seva preocupació, jo no em vaig molestar en calmar-los, seguia centrat en el cas. Llavors una nit vam entrar al somni de l'home rus, al qual havíem identificat en un dels somnis de l'amo de la petrolífera. Com havia dit David, l'home treballava directament per al seu govern, és més, pensarem que segurament el propi president rus havia creat aquella associació.

Per fi, un dia va aparèixer aquell xinés, tots sabíem que havia fet, però vam intentar fingir que no, per aquell home fugir de nosaltres era tant fàcil com fer la intenció de despertar.

Sandy era psicòloga i a més molt intel·ligent, no va trigar en aconseguir que el xinés parlara de bases d’armament americà sense adonar-se del que estava revelant. En efecte pretenien llançar una mena de míssil americà a algun país, i per accedir a les instal·lacions des d’on es llançaria l'arma necessitaven una identificació que els havia facilitat el ministre.

-Això està molt clar, aquest rus vol conquerir-lo tot i que millor excusa per a atacar que dir que s’està defensant dels americans.-Digué David.

-Pot ser no li faça falta llançar un míssil contra el seu propi país per a que comence la guerra.

-Marina, a aquest home li dona igual carregar-se a població russa, no siguis ingènua.

-Jo estic amb ella, si vol una guerra com a excusa no la pot començar ell dient que es defensa, seria millor llançar-li el míssil a algú que sàpiguen que enseguida salte si el provoquen.- Vaig dir.

Finalment vam aconseguir-lo, em vaig colar a ni més ni menys el subconscient del president rus, que somiava repassant el seu pla, en dues setmanes anaven a llançar l’arma contra Corea del Nord i el dictador saltaria com un bou cabrejat. Aquella mateixa nit vaig tornar al MIMR i vaig comunicar-lo, el Doctor Garcia va dir que al dia següent parlaria amb l'ambaixador espanyol d’Estats Units per resoldreu. Sandy i El Doctor Garcia se’n anaren i em vaig quedar assoles amb la Marina.

Vam parlant una bona estona, ella em digué que tenia que solucionar tot lo que havia fet, que no podia estar fent-li això a mons pares i que no era bo que m’obsessionara tant amb aquell món.

-Dubto que els somnífers siguen addictius…

-Són un medicament, estic segura que sí, però saps perfectament que no em refereixo als somnífers, no ets addicte a unes pastilles Toni, ets addicte a la dimensió dels somnis.

-Aquí estàs tu.


-Jo no soc més que un somni… -El despertador em va allunyar d’aquella escena per tornar de volta al món real. Aquell migdia a les noticies van detenir un home de les instal·lacions on es llançaria el míssil, no és va sabre la veritat perquè el que intentàvem era evitar una guerra, i fer-li sabre al president americà el que pretenien els d'aquella associació era just un altra bona excusa per a començar un conflicte.

La notícia a continuació em va matar, uns pares havien decidit desconnectar a la seva filla per recomanació dels metges, que deien que aquella criatura estava ja pràcticament morta i que no despertaria. En quant vaig sentir el nom de Marina vaig informar-me de l'hospital on es trobava i vaig agafar una bossa amb diners i somnífers.

Havia de agafar tres trens diferents per arribar-hi, durant el trajecte tenia intenció de buscar a Marina a la dimensió dels somnis per suplicar-li que despertara, però en quant se’l vaig comentar no em va deixar acabar i va fugir corrent. Durant el viatge intentava dormir i buscar-la per tota la ciutat, per les gàbies, pels edificis… Però és impossible trobar a algú que no vol ser trobat a la dimensió dels somnis.

Vaig prendre massa somnífers, obsessionat en trobar-la, havia començat a perdre facultats i anava perdut, no se com, desorientat i quasi sense recordar perquè anava en eixa direcció, vaig arribar a l'hospital i la vaig trobar: una noia amb la pell arrugada i molt pàl·lida, els cabells rossos i rissats, envoltada de tubs i màquines. Aquella noia havia perdut el color de la vida, pareixia una mòmia. qualsevol pensava que era ja morta. Em vaig posar a plorar, vaig caure a terra i em vaig dormir. No em va fer falta buscar-la, ella em va trobar.

-M’has trobat veritat? No el podies suportar- La seva imatge de xiqueta plena de vida no s’assemblava res a la real- Meu ha contat David, també te va trobar buscant-me ahir.

-Te mataran Marina, no pots permetreu- jo havia esclatat en plors.

-Toni, jo vaig morir fa cinc anys, el meu ànima simplement seguia present a la dimensió dels somnis perquè soc una errant.

-Pots tornar, intentau.

-No entens res Toni, t’has enamorat de algú que ja no existia, soc part dels teus somnis.

-Jo no…

-Toni, si realment em vols deixam marxar sabent que he aconseguit fer-te entrar en raó, si intento tornar i no moro en el intent, no podries estimar a algú tota una vida que no és capaç de entendre el que dius o de reconèixer a ningú, això és un amor sense sentit.

-No et vull fer passar per una situació així i condemnar-te a viure en una cadira de rodes.

La vaig besar als llavis i vaig notar com es desfeia al tocar-la, l’havien desconnectat, al separar-me un poc vaig vorer com desapareixia la seva imatge del tot.