La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Quan vaig arribar davant d’aquell hospital quasi no vaig poder entrar pel temor al que em pugués trobar, però res del que em va passar a continuació té sentit explicar-ho sense donar a conèixer com va començar tot.

La nit que vaig descobrir els meus poders va començar com qualsevol altra, tancant els ulls i començant a somiar, però de seguida em vaig adonar que aquell somni era molt estrany, vaig aparèixer en mig de la foscor i poc a poc es va anar il·luminant, era xafant un sòl negre i llis, al fons veia gent caminant i la silueta de una gran ciutat, de seguida es varen apropar un grup de gent i van començar a observar-me en curiositat, tots anaven en pijama i em vaig assabentar que jo també, un home d’uns quaranta anys, llarguerut amb ulleres arrodonides i amb entrades, es va apropar més encara:

-Està conscient? Que fa ací? És bastant major per a començar ara…

-Pot ser és retardat- Va dir una noia amb els cabells rossos i rissats en un filet de veu.

-Acaba de dir-me retardat?

-Ha parlat! Ens pots escoltar?-El home del principi em mirava impressionat.

-Quina classe de somni es aquest?

-No estàs somiant, bé, estàs somiant però nosaltres som reals- em deia ella mentre em mirava amb els grans ulls verds- I retardat vol dir que has començat a utilitzar les teues capacitats molt més tard del que s’espera.

-Algú m’ho explica? Suposant que no estigui somiant, que és el que em passa?- Llavors una dona jove de pell obscura es va apropar.

-Algunes persones tenim capacitats telepàtiques, però com que quan estem desperts rebem tants estímuls del exterior no som capaços de utilitzar els poders, no obstant si que podem quan dormim, això és la dimensió dels somnis i els que tenim aquestes capacitats ens fem dir errants.

-Errants?

-Sí, errants de somnis, el cas és que els efectes de les persones amb aquest caràcter normalment apareixen entre els sis i els huit anys, per això pensàvem que eres un zombi, de vegades van amb els ulls oberts.

-Zombis? Vaja somni més estrany.

-Són les persones normals, apareixen a la dimensió dels somnis però no hi són conscients, lis diem així per que estan plantats amb els ulls tancats i la cara com si estigueren atordits- Digué la xiqueta.

-Bé, Marina, ja seu explicarem millor després- va intervenir el home, i hem va mirar- Jo soc Jaume Garcia, soc neuròleg, per tant si tens algun dubte ja saps…

-Jo em dic Toni.

-Jo Sandy, encantada- la xica de pell obscura hem va tendir la mà- vine en nosaltres cap a la ciutat i t’explicarem més o menys com funciona tot això, deus estar un poc confús.

Primer no em vaig creure res, vaig pensar que era un somni estrany, però després vaig començar a considerar-ho massa real, aquella estada en aquell món la vivia com si estiguera despert; a més, em donaven moltes explicacions sobre com funcionava aquell lloc mencionant teories científiques que jo no coneixia, per tant dubtava que el meu cervell pugues elaborar una història tan enrevessada. Em varen explicar que la dimensió dels somnis era sols mental, jo seguia sent al meu llit però establia connexions amb la resta de persones, i que qualsevol treball o cosa que elaborara allí quedaria guardada a la meua tornada ja que sempre que hagueren altres persones dormint i mantenint la connexió les meues creacions seguirien presents. Mentrestant, em guiaven cap al centre de la ciutat en la que ja havíem entrat, era increïble la quantitat de persones que eren errants de somnis, i vestien tots en pijama, Marina, la xiqueta de cabells rossos i grans ulls verds, no anava amb pijama sinó que vestia com qui va pel carrer, vaig veure dos persones més que tampoc anaven amb pijama- Perquè anem quasi tots en pijama?-la xiqueta es va incomodar al sentir-me i va mirar cap a baix.

-La imatge que tens de tu i que comparteixes amb els que trobes aquí és la última que recordes que tenies, per això quasi tots es veuen en pijama- Va dir Sandy- El pitjor és al estiu, però la llei ja estipule que si volen dormir sense roba que no s’apropen als carrers de la ciutat.- s’hem va escapar una rissa- Aquí ets pots dedicar a no fer res o a fer alguna cosa de profit, ja comprendràs més en davant a que em refereixo, et voldria guiar jo però men he d’anar amb el Doctor Garcia- el home va fer un gest d’impaciència- Marina t’explicarà tot el que necessites, després haureu d’anar a registrar-te per a que no et confonguen amb un zombi.

Vam enfonsar-nos en la ciutat i Marina em va guiar per cada lloc d’importància, no parlava molt i pareixia tenir un poc de vergonya, però era molt espavilada per a tenir onze o dotze anys, que és el que aparentava. Els edificis quasi no tenien importància, la majoria eren cases que es modelava la gent per a quan volien passar una estona sols, després hi havia alguns edificis d’oficines i alguns establiments d’oci. No hi havia tendes per que si volies alguna cosa podies fabricar-la amb un accés il·limitat de recursos. Marina em va explicar que la gent que es volia sentir útil acabava treballant en protegir i millorar la ciutat o en el Ministeri d’Investigació del Món Real, on ella, Sandy i el Doctor Garcia treballaven.

-És el treball més apassionant aquí, som els únics amb autoritat per a interaccionar amb els zombis- Quan parlava li brillaven més els ulls i pareixia estar perdent la vergonya- és el que et volia ensenyar ara- Vam sortir de la ciutat i a cent metres vam trobar una espècie de corral gegant amb tanques metàl·liques retenint a una multitud de persones endormiscades envoltades per imatges sorprenents que flotaven suspeses en l’aire. Varem arribar davant de la gegantesca gàbia de persones i em va agafar de la mà senyalant en l’altra les escenes que envoltaven als zombis- No és increïble? Són els seus somnis.- un xiquet que dormia prop nostre tenia un dofí flotant alegrement al seu voltant, al costat una dona somiava en unes persones celebrant un aniversari- Si t’apropes molt pots interactuar amb els personatges dels somnis, però també et poden fer mal, no físicament, però el dolor que experimentes aquí pot derivar en lesions cognitives- em vaig quedar hipnotitzat observant aquell escenari màgic, les imatges dels somnis eren com hologrames, un poc transparents i envoltades de una espècie de boira brillant. De sobte, em vaig girar i vaig veure una dels zombis que no estava dins de la cerca, Marina em va agafar i em va tirar cap enrere amb ella. Al voltant d´aquella dona corria un llop gegant que es va aturar i ens va mirar en els seus ulls rojos- Estem massa prop, ens ha vist- Estàvem recolzats sobre la tanca i no podíem fugir, la bèstia va començar a apropar-se, vaig pensar en una manera d´espantar-lo i vaig imaginar una torxa, de sobte em vaig veure sostenint-ne una a la mà. Sense perdre el temps em vaig llançar contra el llop amb la torxa al front, aquest es va fer enrere, se´n va allunyar i la seva imatge va anar esvaint enfonsant-se de nou en el somni de la dona. Marina va posar la mà a la cerca i aquesta es va obrir com si s´haguera transformat en una porta, després em va fer a un costat, i ràpidament va tirar del braç de la dona dormida fins tancar-la amb la resta.-Ha sigut impressionant!

-No se com ho he fet, jo sols he pensat en una torxa i ha aparegut de sobte.

-Això és perque al ser una dimensió mental pots utilitzar la teua imaginació per crear coses, però normalment els errants som poc creatius i no imaginem amb tanta velocitat com has fet, ens vindria bé algú com tú.

Ens vam dirigir cap a la ciutat i vam entrar a un edifici de un color negre brillant on es trobaven les oficines del MIMR. Allà estaven el Doctor Garcia i Sandy amb altres persones, que, quan Marina els va explicar el que havia passat, van decidir acceptar-me per col·laborar amb ells. El doctor estava explicant-me que em presentaria a la resta de l´equip quant un soroll agut i intermitent va començar a interrompre el seu diàleg, la imatge se´m va fer borrosa i vaig notar com tornava a recuperar el control de les meues parpelles, es va tornar fosc, les vaig obrir i vaig despertar.