Caminava sense rumb, tampoc tenia cap lloc on anar, immers en un munt de records els meus passos em guiaven cap als afores del poble. Necessitava esvair-me, tots els meus moviments eren feixucs i tenia la ment col·lapsada. El mòbil no havia parat de sonar des de feia uns minuts, però capficat com estava encara no me n'havia adonat, no em veia amb cor de parlar amb ningú i simplement el vaig apagar.

La llum del vespre s'amagava entre les branques dels pins formant un paisatge fosc i ennegrit. Havia perdut la noció del temps, no sabia quantes hores portava vagant pel bosc. Vaig arribar fins a un indret on s'obria una clariana i al bell mig s'alçava un gran roure. Em vaig arraulir entre les seves poderoses arrels, curiosament allà m'hi sentia segur, i ràpidament vaig caure adormit.

Ella era tot rialles. Jo un manyoc de nervis. Ja feia unes hores que havíem escapat de l'hospital i l'emoció efervescent de la llibertat ens omplia. Havíem caminat fins al poble veí per agafar l'últim tren que sortia cap a la gran ciutat. Aquella primera nit la vam passar en els seients incòmodes d'un vagó. La Marina va ser la primeraaadormir-se, embolcallada amb dues de les meves dessuadores semblava estar immersa en un somni dolç. Uns moments abans de fugir havíem anat a casa meva per agafar roba i provisions, a més a més, d'un bon feix de bitllets que li havia robat a la meva mare a contracor.

Durant una setmana sencera ens vam sentir els amos del món.

Vam viure en una habitació d'un hostal on no calia donarmassa explicacions. Ens vam perdre per tots els racons de la ciutat, gaudint de cada instant d'aquell viatge. Un dia érem al cim d'un turó, l'altre a la vora del mar, fent realitat tots els desitjos de la Marina.

Un vespre estàvem assegutsa un moll de fusta antic, jugàvem a tocar amb les puntes dels peus la freda superfície de l'aigua, ella m'explicava històries fantàstiques de mons inexistents i jo, contemplant el paisatge, parava l'orellaembadalitper les seves paraules. En un moment ella va emmudir de cop i em dirigí una mirada intensa, jo la hi vaig retornar. El meu cor es va accelerar. Per un instant el món es va paralitzar i, talment com una pel·lícula, ella va aclucar els ulls i se'm va acostar lentament. La Marina era la noia més bonica que havia vist mai i just quan els nostres llavis s'estaven a punt de besar el tauló sobre el qual estàvem asseguts va cedir sota nostre fent-nos perdre l'equilibri i caure al mar. L'escena romàntica s'havia esmicolat però tots dos vam esclatar a rialles envers aquella ridícula situació. Potser aquell no havia estat el moment adequat.

Alsortir del mar estàvem xops i l'aigua en aquells mesos de l'any era completament gelada. Vam córrer cap a l'hostal que, malauradament era lluny de la platja. Quan vam arribar-hi la Marina havia empal·lidit i tremolava bruscament, tenia febre i encara que la vaig embolicar amb totes les mantes que vaig poder res no canviava. Al llarg d'aquella setmana havia oblidat per complet el delicat estat de la Marina i fins aquell moment no vaig ser del tot conscient de la gravetat de la situació. Era hora de tornar a casa.

El viatge de tornada va ser horrible. Ella estava dèbil i li costava moure's, feia tot el possible per no vomitar dins el vagó del tren, però aquelles hores van ser interminables. Estava angoixat i la situació em superava. Arribats al poble veí només calia creuar el bosc, però aquell camí que havia estat tan lleuger i agradable a l'anada ara semblava un malson. Ella necessitava recolzar-se a la meva espatlla i es negava a la idea que jo la carregués en braços. Fins i tot en aquell estat no volia acceptar les seves flaqueses.

Vam arribar a una clariana on vam parar per recuperar l'alè, ella es va asseure a les arrels d'un roure on sovint ens trobàvem per mirar la lluna i les estrelles quan la malaltia no era una amenaça. En aquell instant més que mai desitjàvem tornar a aquells temps.

La Marina estossegava violentament, no semblava disposada a seguir la seva travessa, ja que les seves forces no li ho permetien. Els seus ulls s'anaven tancant lentament i a xiuxiuejos em demanava que la deixés descansar una mica més, jo li suplicava amb llàgrimes als ulls que s'aixequés, però el seu cos prim i fràgil ja no n'era capaç. No vaig tenir més remei que deixar-me caure al seu costat. La vaig abraçar entre els meus braços, intentant donar-li una mica d'escalfor. Estava aterrit, no podia parar de plorar.

-Tu sempre m'has mirat diferent que els altres, sense pena o compassió, no ho comencis a fer ara.-- va mormolar la Marina -- Gràcies per donar-me aquesta setmana de llibertat... Però crec que el meu viatge s'acaba...

-No diguis bajanades, tot anirà bé... Tot anirà bé...

Però igualment que m'intentava convèncer no estava del tot segur de les meves paraules.

Ella em va xiuxiuejar alguna cosa que en aquell moment no vaig entendre i tot següit va aclucar els ulls. Jo la vaig agafar en braços i em dirigí al poble, no tenia temps per perdre. El pes del cos de la Marina em dificultava el pas, però havíem d'arribar a casa fos com fos. Les cases veïnes ja eren a tocar.

Em sentia marejat i tenia la visió ennuvolada. Repetia desesperadament el seu nom, suplicant que obrís els ulls. Des de la distància podia entreveure les llums de la patrulla de la policia estacionada just davant de casa seva.

De sobte unes veus distorsionades em cridaven, un grup de gent em va envoltar, tot el meu món donava voltes i quan algú va fer un intent de treure'm la Marina, la vaig estrènyer i vaig vociferar d'agonia.

La setena nit des de la nostra fuga la Marina va morir.

Unes mans em sacsejaven suaument, desvetllant-me del meu son. La llum dels primers rajos de sol em va fer tancar les parelles abans d'obrir els ulls, havia dormit tota la nit ala intempèrie. La persona que m'havia despertat era la meva dona, el seu rostre estava marcat per la preocupació. Em vaig sentir malament en adonar-me que no li havia tornat cap trucada.

-Et trobes bé? T'hem estat buscant tota la nit, sort que la teva mare m'ha dit on podies ser.

-Em sap greu, no era pas la meva intenció...

Li ho vaig explicar tot; la Marina, la malaltia, la setmana a la gran ciutat, la seva mort... I de com jo me'n sentia el responsable de tot. Ella em va consolar dient-me que l'únic que havia fet era donar-li uns últims dies de felicitat.

Em va costar molt desprendre'm d'aquell sentiment de culpabilitat, però un dia em vaig adonar que la Marina no ho voldria així, sinó que li agradaria que la recordés amb un somriure.

Anys després encaravaig a deixar-li flors al roure del bosc, on vam viure molts moments a la llum de la lluna, alguns dolços i d'altres agres. Tants anys que la vaig tenir enterrada enmig dels meus records ara sé que mai més la tornaré a oblidar.

Només hi ha una cosa que mai em deixarà de rondar, ja que, com la Marina em va dir una vegada només recordem allò que mai ha succeït.

Sempre em quedarà pendent aquell petó perdut.