El soroll monòton del trontollegi de les rodes gairebé era agradable. La finestra del cotxe deixava entrar un aire fred dins el vehicle on ressonaven els típics acords d’una música comercial. Aquesta era la única cosa que em podia relaxar en aquell moment, malgrat el que nus que tenia a l’ estómac no era tan fàcil desfer. Al final del trajecte m’esperaven un munt de sopars incòmodes i somriures forçats. Allò, de ben segur, no era el meu pla ideal per a les vacances de Nadal. Però a ella li feia molta il·lusió que hi anés i l’únic que volia en aquells moments era fer-la feliç.

Els arbres, nuus de l’hivern, desfilaven ràpidament a banda i banda del cotxe. M’havia d’afanyar, se suposava que havia d’arribar pels preparatius de les festes i anava just de temps. A més a més, el dia s’anava enfosquint i aquells núvols blanquinoses no em feien pas massa gràcia. No va trigar gaire a caure el primer floc de neu sobre el parabrises, tal i com em temia, el servei meteoròlogic ja va fer un avís de turmentes. Mitja hora més tard circular per aquelles carreteres boscoses era gairebé impossible, així doncs em vaig veure obligat a desviar-me i aturar-me en el primer poble que vaig trobar. Esperaria dins el cotxe fins que deixés de nevar... De ben segur no arribaria a temps, ella s’enfadaria i jo quedaria malament davant els seus pares, però no hi podia fer res. Just quan aquest pensament em va creuar la ment el meu telèfon mòbil va començar a emetre aquella melodia horrorosa que té com a to; qui sinó, era ella qui trucava.

-Sí?

-Amor, on ets? Hauries d’haver arribat ja, t’estem esperant-- la seva veu denotava un xic d’enuig- On ets?--va insistir.

-No m’espereu pas, estic aturat, no puc conduir amb tanta neu. Suposo que arribaré unes hores més tard.

El dia s’anava convertint en nit, i en comptes de millorar anava a pitjor. La neu cobria ja gairebé uns cinc centímetres. No hi podria arribar fins la matinada següent. Mai havia tolerat el fred, però em vaig veure obligat a endinsar-me pel poble per trobar algun lloc per passar-hi la nit. Els carrerons eren foscos i completament buits, com era d’esperar, gairebé em va semblar un poble fantasma; l’únic que semblava viu era un petit establiment d’on sortia música i algunes rialles.

Vaig entrar-hi per preguntar si sabien d’algun lloc per passar-hi la nit. L’olor característica a cafè i fusta cremada em va donar la benvinguda al creuar la porta, al mateix temps que sonava el dringar d’una campaneta, era la típica cafeteria de poble. Em vaig asseure a la barra esperant a que algú m’atengués... Per ser un poble petit aquell local estava ple. Vaig observar tota l’estança detingudament. Em va cridar l’atenció una de les parets: estava recoberta de fotografies de persones somrients, algunes de les cares les podia reconèixer fàcilment ja que concordaven amb la gent que hi havia en aquells moments al meu voltant. Em vaig fixar en la imatge esgrogueïda del rostre d’una noia jove, tenia uns trets suaus però alhora els seus ulls llençaven una mirada desafiant cap a la càmera.

L’encarregat de la cafeteria em va treure d’aquell encís, vaig demanar un cafè - per no quedar malament - i les indicacions per arribar a l’hostal del poble. Vaig fer una mica de temps abans no sortir a l’ intempèrie i quan ja estava escurant l’últim glop de la tassa, la campaneta de la porta va tornar a sonar. Al llindar de la porta era dreta una dona vella embolcallada amb un abric negre, casualment les nostres mirades es van entrecreuar, em va semblar que ella em reconeixia perquè no em va apartar els ulls de sobre.

No sabria dir què era més fred, si la turmenta de neu que hi havia a l’altre costat de la finestra o aquells ulls fixes. Aquell duel de mirades va semblar durar una eternitat, el seu rostre reflectia un munt d’emocions que jo era incapaç de desxifrar. Gairebé mormolant va deixar anar unes paraules inaudibles: “Per què has tornat?”, i tant ràpidament com havia arribat se’n va anar.

Tot allò em va fer venir una estranya sensació al cos. No va ser fins després d’uns instants que em vaig adonar que el silenci s’havia instal·lat a la sala i que m’havia convertit en el centre de totes les mirades.

-No li facis gaire cas a aquesta vella,-- em va dir l’home de la barra veient la meva incomoditat i trencant el silenci -- la pobra ja no és la mateixa des de que la seva filla se’n va anar. -- em va indicar amb un cop de cap la paret plena de fotografies. -- la Marina.

Aquell nom em va produir un sotrac per dins i llavors la vaig tornar a veure, la imatge que capturava el somriure de la noia que havia estat contemplant feia una estona. La Marina.

Després d’aquell episodi no em venia gens de gust estar més estona allà dins així que vaig pagar el que devia i vaig sortir a buscar l’hostal que m’havien indicat.

Entre el fred i la fosca nit d’aquells carrers caminava amb el cap cot i el cor encongit. Tenia una estranya sensació des de havia entrat al poble, alguna cosa se m’ escapava, aquell lloc tenia quelcom especial.

No vaig tenir problemes en trobar l’hostal, era un edifici baix amb un aire antic, una porteta verda convidava als forasters a refugiar-se del temporal. Un cop a l’habitació assignada em vaig deixar caure sobre el llit exhaust de tot el dia. Vaig trucar la meva dona un cop més, per avisar-li que no hi seria fins l’endemà, ella estava preocupada. Un cop penjat el telèfon vaig quedar-me contemplant el paisatge de la finestra. Estava cansat però tampoc podia dormir, el meu cap l’ocupava un garbuix de pensaments; tot el dia havia tingut incrustada una sensació de familiaritat amb aquell lloc i no podia deixar de donar voltes a la vella misteriosa i a la Marina. Alguna cosa dins meu es sentia relacionada amb aquell indret, però la fatiga em va vèncer i vaig haver de tancar els ulls. El meu últim pensament abans de caure en el son va ser dedicat al seu somriure.

Els arbres s’alçaven al meu voltant, tot estava tènuement il·luminat per la pàl·lida llum d’una lluna minvant. Les fulles d’un gran roure formaven escletxes que deixaven entreveure el formós satèl·lit.

- Gairebé sembla un vaixell amb el qual poguéssim emprendre una llarga travessa pel firmament. -- va parlar una veu femenina al meu costat.

-Definitivament la lluna plena està sobre-valorada.--vaig respondre sense pensar mirant aquells ulls brillants pel reflex lunar.

-No sé que faria sense les teves reflexions. --va dir somrient.

-Fem un bon equip doncs: tu en el teu món de fantasia i jo, al teu costat, tocant de peus a terra. --Ella estava preciosa.

-Jura’m que sempre serà així. -- va dir amb un aire seriós.

-T’ho juro.

Em vaig llevar sobtadament, mil idees voleiaven al meu cap, estava confós, només tenia una cosa clara. Jo coneixia aquella noia de mirada desafiant, la Marina.