No vaig aconseguir tornar-me a dormir en tota la nit. Quan el sol començava a elevar-se per l'horitzó un munt de preguntes s'havien acumulat a la meva ment, necessitava respostes i les necessitava urgentment. Sabia que la dona misteriosa podia aclarir els meus dubtes.

En un poble tan petit com aquell no em va ser difícil trobar la seva direcció. Cansat i fet un sac de nervis vaig trucar a la porta. Aquesta no va trigar gaire a obrir-se i deixar veure altre cop aquella ombra fosca. La vella misteriosa era al llindar de la porta i em rebia amb la seva mirada freda i inquisitorial.

-Què vols?-- va dir secament.

-Em sap molt de greu molestar-la però m’agradaria saber on és la seva filla.-- vaig dir amb el to més educat possible.

-La Marina ja fa molt de temps que se'n va anar, no la trobaràs pas aquí.

-Ja en sóc conscient d'això, però em podria indicar l'últim lloc on la va veure?

La dona va respondre amb un sol gest, va aixecar el braç assenyalant una direcció, vaig seguir amb la mirada el seu dit i un calfred em va recórrer l'esquena. La vella m'assenyalava un xiprer situat a l'est del poble on era el cementiri. Vaig empal·lidir de cop, en aquell moment ho vaig entendre.

-Quan va succeir això?-- vaig preguntar amb un fil de veu tremolosa.

-Tu ho hauries de saber millor que ningú. Tu n’ets el responsable. -- i havent dit això em va tancar la porta als nassos.

Estava atònit. La marina era morta. I Jo havia tingut alguna relació amb el succés, o això era el que insinuava la dona. Però com podia ser-ne jo reposable si no recordava ni haver estat en aquell indret? I si realment fos veritat? I si la mort d’aquella noia havia estat culpa meva?

En lloc d'aclarir-me els dubtes tot semblava haver-se complicat més. No em quedava altra alternativa que trucar la meva mare, almenys ella sabria alguna cosa al respecte. Al quart to va respondre amb la seva veu habitual. No vaig trigar a posar-la en situació i afusellar-la a preguntes. Acabat el meu discurs el silenci fou l'única resposta que vaig obtenir a l'altra banda de la línia, on només s'escoltava el seu lleu respir, vaig insistir i ella, inesperadament, va esclatar a plorar. Entre somiqueigs em demanava perdó, jo no entenia res. I va ser llavors quan m'ho va confessar tot: el poble on justament em torbava en aquell moment era el mateix poble on m'havia criat, era per aquest motiu que tot m’era tan familiar. La Marina havia estat la meva veïna, companya de jocs i joventut des de l’inici. Com era possible que no me’n recordés de res d’allò? En preguntar-li ella m’explicà que a causa d’un esdeveniment que va tenir lloc quan jo era jove vaig perdre la memòria i ho vaig oblidar tot. La Marina era un d’aquests records esborrats del qual la meva mare es negava a parlar-ne amb més detalls amb la justificació que no volia fer-me mal. Ella m’insistia que ho deixés córrer, que fes com si no hagués succeït res, ja que si no podia descobrir una veritat que tornaria a obrir una antiga ferida. Ella no va voler seguir la conversa. Enfadat li vaig penjar el telèfon. Encara no assimilava la versemblança d’aquell relat. Havia de comprovar-ho per mi mateix.

L’aire gèlid movia acompassadament els flocs de neu que s’anaven dipositant lentament sobre les làpides del cementiri. Era un lloc trist i desolat, jo era l’única persona viva que es passejava per aquell paisatge fúnebre. Repassava amb la mirada els gravats de les pedres buscant el seu nom, una petita part de mi tenia l’esperança que tot allò hagués estat un error i que el seu nom no constés enlloc. Però aquell bri de fe es va fondre com la neu en topar amb la seva tomba.

“Marina Aymamí 1963-1980”

Se’m va glaçar la sang de cop. Era veritat, havia passat de debò. De sobte em van aclaparar un munt de records que inundaren la meva ment. La història començava a tenir sentit per a mi.

Les hores se’m feien interminables, la llum blanca dels fosforescents no parava de pampalluguar. Per fi arribà l’infermer que em deixà pas cap a la cambra. Ja gairebé coneixia aquells passadissos amb els ulls clucs. La vaig veure estirada al llit impol·lut, estava pàl·lida i se la veia cansada, malgrat tot ella encara era capaç de dedicar-me un dels seus somriures. Portava ja una setmana ingressada, havia tingut una recaiguda i no l’havia pogut veure fins aquell moment. La malaltia tornava a guanyar terreny en el combat a mort que debatia la Marina. M’hi vaig acostar i li vaig prémer fortament la seva mà dèbil, no podia aguantar-li la mirada, les llàgrimes amenaçaven a brollar dels meus ulls, però jo havia de ser fort.

Consegüentment les meves visites a l’hospital van incrementar, els episodis que patia la Marina es repetien cada vegadaamb més freqüència i les seves estades eren més llargues. Cada cop ella em rebia amb un somriure que s’anava apagant a cada visita. Se la veia més prima i feble talment com una flor de primavera marcint-se. Tot allò per a mi era una agonia, només podia asseure’m i veure com la vida se li escapava a poc a poc cosa que em feia sentir impotent.

Fins que un dia, en una de les meves visites a l’hospital, em van donar la temuda notícia, la vida de la Marina expiraria en tan sols uns quants dies. Quan la vaig veure cara a cara aquell mateix vespre, no sabia què fer o dir, però ella només em va mirar fixament amb uns ulls ferotges.

- Fugim. -- va dir amb un to imperatiu --. Si aquests han de ser els meus últims instants, no vull passar-los engabiada dins aquestes quatre parets, vull anar lluny i l’única persona que em pot acompanyar ets tu.

Abans d’articular paraula alguna ella m’agafà de la mà en direcció a la sortida. Un cop fora del centre em va tornar a dirigir una mirada. La brisa nocturna feia voleiar els seus cabells amb gràcia al mateix temps que la seva camisola d’hospital. Els seus ulls ja no mostraven aquell enuig sinó que eren plens d’il·lusió. I en aquest moment em va repetir amb joia:

-Fugim!

Unes llàgrimes calentes em lliscaven cara avall sense aturador. De cop vaig perdre les forces i em vaig deixar caure sobre els meus genolls. Per fi ho recordava tot. Vaig arraulir-me amagant el cap entre els meus braços. Malgrat que la meva ment era plena de records recuperats, em sentia més buit que mai. La tristor em consumia per dins i se’m feia impossible tronar-me a aixecar. L’oblit m’havia protegit durant molt de temps de la seva mort, ara m’havia d’enfrontar a aquell patiment com si l’acabés de perdre.

Els flocs de neu que havien caigut uns minuts enrere s’havien convertit en una pluja suau que acompanyava el meu condol en aquell cementiri rònec.