Hi hagué un vespre i un matí, passà el sisè dia.

Avui és el setè dia. Tinc la sensació que ja queda molt poc per poder marxar. Ahir va ser un dia molt intens i rellevant.

Després d’haver remogut els sentiments de la Marina, va aparèixer un objecte diferent a tots els anteriors. Era un gran artefacte que només per la seva manera de ser ja donava bones sensacions, tenia quelcom que el feia especial; no emetia llum, sinó que la reflexava. Una llum potent i blanca que en xocar contra el cristall retornava amb una força amplificada. En el seu interior hi restava tot allò que ens envoltava, com si fos tot allò que els ulls podien arribar a contemplar. Els ulls reflexen mirades, però ho fan d’una manera imprecisa; el mirall que havia sorgit en la cambra mostrava tot el que se li posava pel davant d’una forma més definida.

La Marina, en veure’l aparèixer, va aturar-se a observar el canvi que havia fet en aquells sis dies, el temps que feia que no es veia.

Tenia el cabell arrissat i castany que li queia per sobre les espatlles com si fos l’aigua d’una cascada. No el duia ni curt ni llarg. Se’l va recollir en una cua per poder observar més bé les faccions del seu rostre pàl·lid. El blau dels seus ulls li recordava el cel d’estiu del seu poble natal; a l’iris hi tenia petites taques negres que podien arribar a assemblar-se als ocells que veia cada dia passar per davant la finestra de la seva habitació. Una forma ametllada emmarcava la seva mirada, que ara contemplava el seu nas petit i arrodonit. En observar-lo, records de quan era petita, amb el seu avi, van imposar-se en la seva ment; com odiava aquelles bromes que li feia quan li deia que li robaria el nas per fer-se un botó per a la seva camisa. En recordar aquells moments, els seus llavis van dibuixar un somriure. Eren uns llavis més aviat petits, de color rosat. Del mateix color que se li tenyien les galtes quan passava vergonya, quan semblava que les pigues que hi tenia s’inundessin en un llac de sang. Va abaixar el seu rostre ovalat i va mirar el seu cos. Era de complexió mitjana, no era ni alta ni baixa. Qualsevol noia de la seva edat hagués desitjat ser com la Marina.

Abans hi havia quelcom en ella que no li agradava, però ara, per alguna raó, hi havia alguna cosa que havia canviat. Veia com aquells sentiments d’ansietat, inseguretat, abandonament i penediment anaven allunyant-se. Dins seu hi veia la possibilitat d’abandonar-los del tot. Va ser llavors quan es va adonar que tot allò que havia estat recordant durant aquells dies no eren records, sinó senyals que darrere seu amagaven molt més del que tan sols aparentaven. La policia representava l’ansietat que havia sentit en ésser perseguida per un conjunt de pèssimes emocions. Els amics li provocaven una gran inseguretat i se’n sentia abandonada i, a tot això, s’afegia el penediment que sentia a causa del comportament que havia tingut envers els seus pares.

- Només recordem tot allò que mai ha succeït. - va dir la Marina.

No vaig gosar respondre.

Tot i la importància del sisè dia, cal centrar-nos en el present. És l’única cosa que tenim, l’única cosa que ens pot donar respostes. Buscant-les, la Marina s’asseu davant del mirall durant una bona estona; sembla que intenti lligar caps i acabar d’entendre-ho tot.

Allibera un sospir, i davant del que per a ella és el seu propi reflex, deixa anar:

- On ets?

Es fa una llarga pausa. La Marina baixa la mirada, esperant una resposta.

És llavors quan, contra tot pronòstic, veu com la seva imatge, a l’altra banda del mirall, es fixa en ella i diu:

- Sóc el teu dins. Visc en un altre món. Un món que es troba dins teu. Sí durant tots aquests dies he estat jo la que t’ha parlat sense parlar. M’he trobat amb tu per salvar-te.

De sobte, el cristall es comença a esquerdar molt lentament: primer es fragmenta en mil bocins la part central, on la Marina s’hi veia reflexada; el mirall segueix esquerdant-se cap avall, rebenta el marc, el que l’envolta i el manté unit; se’n trenquen els voltants i els extrems. Allà ja no s’hi veu res. Els petits trossos van cap a la Marina, s’acosten a ella, però ho fan tan a poc a poc que ni se n’adona. Un aire suau li refreda el rostre. Sorpresa, veu com el vidre l’està envoltant. Els primers cristalls li freguen la cara. Una explosió de llum la crida per darrere. Es gira. Distingeix una porta, i corre. Corre cap aquesta com si res importés més en aquest instant. Els vidres l’estan atrapant, no aconsegueix arribar a la sortida sense patir del tot. Ja ho té. Gira el pany de la porta fent-la obrir; aquesta vegada ho aconsegueix, no com dies enrere. Desapareix al seu darrere. L’habitació queda buida.

I obro els ulls.