La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

La Marina va deixar de ser la Marina a partir d’aquell instant. El que li havia acabat de passar era tan gros que caldria quelcom més que paraules per transmetre-ho. Però això és una altra història. Més enllà del món físic, era la seva ment la que va quedar en total foscor. Es va tancar, va desaparèixer, no va existir per uns dies. Creuà el límit entre els dos mons.

- Hola, Marina.

- Hola? Hola què? Qui ets?

- Jo… Jo, bé… Diguem que sóc… Bé, no m’acostumen a dir pel meu nom. Si algú em necessita, hi sóc, res més.

- Com?

- Sí, dona. No t’estranyi, hi ha preguntes que poden prescindir de resposta, com llocs que prescindeixen de persones. Si em vols conèixer, pregunta el que toca.

La veritat és que jo tampoc sabia ben bé què hi feia allà, estava tan espantada com ella. Ens trobàvem en un lloc obscur, tenebrós. Sóc de les que consideren que primer cal foscor, per tal que acabi sorgint la llum. Hauríem de trobar la manera de recuperar l’esplendor d’aquella habitació; sí, crec que sí, l’ajudaria. L’ajudaria a diferenciar cadascun dels elements que, amb la foscor, havien quedat coberts. L’ajudaria a repassar cadascun dels contorns, racons i espais, miraríem fins i tot dins dels calaixos, buscant tot allò que no trobava, tot allò que calia recuperar.

Hi hagué un vespre i un matí. Passà el primer dia.

La veritat, em pensava que ella s’adonaria que fallava quelcom, però no va ser així. Ho vaig aprofitar per conèixer-la millor. La Marina era especial, no ho sé, era tan semblant a mi, era com si em veiés reflectida en un mirall. Era una caixa de sorpreses que només a l’ésser oberta permetia anar traient coses d’ella, però aniria a poc a poc.

-Què? Ja et ve de gust parlar-me, Marina? O penses seguir com si no hagués passat res?

- Jo no tinc res a dir-te, només vull saber qui ets! I també què hi fem aquí.

- Marina, saps perfectament qui sóc, no cal que facis com si no em coneguessis, que ahir et vaig donar l’oportunitat de parlar i vas passar del tot de mi.

- Ja, perquè no sé què m’està passant, perquè no sé què faig aquí amb tu.

Cal que ella sàpiga la veritat? Va sí, si demà parlem li diré. És que si sap el que li ha passat, la pobra noia es pensarà el que no és.

Potser era massa tard. A partir d’aquella segona tarda ella ja estava que s’enfilava per les parets; realment allò podia ser un somni per ella? O, més ben dit, un malson? Potser la Marina creu que pot escapar, però algú pot fugir del que és si mateix? Pobra ingènua, la Marina es pensa que l’he segrestat. No Marina, no, no intentis trucar a la policia, calma’t, que aquí no hi trobaràs res, aquí només hi som tu i jo. Para dona, para, que donar-te cops tampoc t’ajudarà, no podràs fugir fins que assumeixis el teu gran temor. I no intentis fer-te mal, més que res perquè és perdre el temps, aquí res fa mal.

Hi hagué un vespre i un matí. Passà el segon dia.

El primer que fa la Marina és venir a despertar-me, però no entén que ens desvetllem a la vegada. Crec que tardarà en comprendre-ho. Bé, és igual. Parlem, ja d’una manera més calmada, de l’ansietat que havia patit el dia anterior. Sembla que l’idea del segrest no era el que l’havia angoixat, sinó un record.

-No, no pensava en el segrest.

-I doncs? Estaves molt nerviosa.

- És que… És que em va venir a la memòria…

- Si?

- Una imatge. Llums.

- Llums…

-Blaves.

Ella em parla de llums blaves, però jo sé perfectament què representen.

-D’on venien aquestes llums?

- No ho recordo. Només… llums.

-Sé el que vas fer, i per això ens hem trobat. He d’ajudar-te a sortir d’aquí.

Ha estat en aquest moment quan hem deixat de trobar-nos en una habitació negra. Ha sorgit color, com si de cop algú hagués pintat un tros d’esperança. Ha aparegut el pany d’una porta, però ni rastre de quelcom que el subjectés. Resta allà, flotant. La Marina corre cap a l’origen de la resplendor. Ha retornat al seu estat d’histèria del segon dia. Tot i que té motius per estar contenta, queda feina per fer. El pany només és el primer indici d’una possible porta de sortida.

-Ja saps que ho sé tot, fes-me cas i en sortirem. Algun dia em coneixeràs, i llavors et recordaràs de mi per sempre.