Hi hagué un vespre i un matí. Passà el tercer dia, però, durant la nit, les petites coses a les quals la Marina no donava importància van anar esdevenint essencials dins la seva ment.

En despertar, la noia segueix veient-ho tot fosc; poc de clar que només es pot apreciar el pany. Té l’esperança que algun dia podrà veure i distingir, per fi, aquella veu que li parla des de la foscor. L’obscuritat d’aquella habitació ha impedit, durant els tres primers dies, que ens hi veiéssim; de fet, no ens permet veure’ns ni a nosaltres mateixes. Ara però, ha aparegut quelcom que pot treure’ns d’aquí.

- Ja hem passat una nit amb un fil de llum.

- Recordes les llums blaves d’ahir? - em pregunta la Marina, neguitosa.

- És clar! És el que va fer aparèixer el pany...

- Com? – sembla sorpresa.

- Si no m’expliques tot el que recordes, dubto que poguem arribar a sortir.

- Doncs… Aquesta nit... he tornat a somiar… Les llums… eren la policia.

De cop, un gran raig de llum ens encega. Acostumada a la foscor, la Marina no entén què està passant, però va veient com aquesta llum cada vegada es va fent més tènue, fins que al final aconsegueix distingir l’origen del nou resplendor: és la làmpada de la seva habitació, aquella que no ha trepitjat des de fa quatre dies, des que s’ha quedat atrapada aquí dins, amb mi.

Desconcertada, la Marina busca quelcom més a l’habitació, com si esperés que aparegués algun senyal més, potser el meu rostre.

- Per què encara no ens podem veure? Ja hi ha prou llum, però només puc veure la teva ombra, res més. Qui ets realment?

- Sóc la única persona que et pot treure d’aquí, però el que realment t’ajudarà són els teus propis records. Es troben atrapats aquí dins, només cal que els il·luminis.

- És a dir… el pany… la làmpada… són records?

- Això només ho saps tu.

La nostra conversa l’ha esperançat. Es passa la resta del dia pensant. No goso preguntar-li ni dir-li res; quan sàpiga alguna cosa me la dirà. Ja sap el que ha de fer.

Hi hagué un vespre i un matí. Passà el quart dia.

Despertem el cinquè matí i veig la Marina molt animada. Sembla que les reflexions d’ahir han fet que tingui ganes de compartir amb mi moments de la seva vida: no només com ha pogut arribar aquí, sinó també tot allò que ha viscut abans del dia que va desaparèixer.

Amb il·lusió m’explica la situació amb les seves amigues, aquelles que troba tant a faltar darrerament, i diu així:

“Sortíem cada tarda, normalment anàvem al parc del barri, érem sempre les tres i només les tres. A les excursions no ens separàvem ni per anar al lavabo i, cada cap de setmana, quedàvem a casa d’alguna de nosaltres, on passàvem hores i hores xerrant i explicant-nos els nostres secrets. Érem amigues d’aquelles de tota la vida: de petites ja havíem anat a l’escola juntes, sempre a la mateixa classe.

Un dia em vaig adonar que elles dues sempre havien mantingut un vincle d’amistat més fort que no pas el que compartien amb mi.

Érem amigues, o vaja, això pensava, fins que van començar a evitar-me: els caps de setmana no em deien on anaven i, sovint, em deixaven sola a l’hora del pati i jo no sabia on eren. Després, vaig començar a ser jo mateixa la que no els hi dirigia la paraula i em vaig adonar que sense elles no era res, depenia d’elles per ser feliç; tot el que tenia, tot en el què es basava la meva vida, girava entorn elles. Vaig decidir que tampoc aniria al parc mai més i vaig trobar a la meva habitació un refugi en el qual aïllar-me de tots els records que havíem compartit.”

Quan acaba d’explicar-me la història, la Marina no mostra tant entusiasme com al principi, sinó que se la nota preocupada i melancòlica; ha estat en aquest moment quan he començat a entendre allò que jo ja sabia, allò del que ja en coneixia l’existència però no el per què.

- On ha anat a parar tota aquella felicitat de fa una estona? Què te l’ha fet treure?

- Mentre t’explicava tot això, he sentit la mateixa inseguretat que darrerament feia que la confiança en mi mateixa s’esvaís. Quan em passava, solia quedar-me sola a la meva habitació i mirava per la finestra; veia ocells volar lliurement, sense que ningú els hi imposés res, volaven i prou; jo, quan sortia amb les meves amigues, em sentia privada de fer determinades coses per por del que poguessin pensar o dir de mi.

De sobte, comença a créixer des del terra un tros de paret del qual n’acaba sortint una finestra, però no és una finestra qualsevol: és la finestra de l’habitació de la Marina i, per ella, el seu significat va molt més enllà que el d’un simple objecte material.

Aquesta vegada ja no pregunta què està passant, ja comprèn com funciona tot això.

S’aixeca, es dirigeix cap a ella i hi mira a través. Podria trencar-la, però sap que no és la sortida. A l’altra banda de la finestra hi veu dues siluetes i, a mesura que reflexiona, aquestes es van aclarint fins a poder-les distingir. Finalment, les dues figures resulten ser els seus pares, aquells que tantes vegades l’havien intentat ajudar i ella mai no els ho havia agraït com calia, ja que creia que era prou gran com per espavilar-se sola. M’ho explica així:

“A mesura que vaig anar creixent, vaig canviar els moments que passava amb els meus pares per anar més amb les amigues; les rialles van acabar convertint-se en crits i discussions; les casetes de nines amb les que jugava van anar a parar a la brossa, juntament amb els records de la meva infància al costat d’ells dos. Volent sentir-me integrada en el grup d’amics, vaig deixar de banda a aquells que ho han fet tot per mi, aquells gràcies als quals tinc un lloc on viure, una família on buscar suport.

En els últims mesos he perdut tot allò que havia estat construint des de petita, tant pares com amics. M’hagués agradat no haver destrossat el que tenia. Me’n penedeixo.”

Un gran silenci envaeix l’habitació.

La Marina aconsegueix entreveure un nou objecte, col·locat sobre la paret, quiet.

Falta molt per poder sortir?