Va estar una bona estona parlant amb la seva mare sobre tot tipus de coses, des de política fins a les noves tecnologies, passant per malalties, emocions i fins i tot sobre la contaminació. La seva mare, era una dona fidel, sàvia, honesta i tenia molt de sentit de l'humor. Era sensible però no li agradava mostrar-ho i tan sols gent de molta confiança coneixia aquella cara oculta seva. Físicament, a part del blanquíssim color de la seva pell destacaven els seus profunds ulls blaus. Era el que més brillava de tot el seu ser. A més tenia el pèl llarg i marró, però sobretot molt llis, com el mar que es dibuixa en els seus ulls. No era de gran altura i per això Kayla tampoc havia arribat mai a mesurar més d'un metre seixanta-cinc centímetres. La noia trobava a faltar molt a la seva mare. Des que s'havia mudat a la casa d'en Maddox, ja no es veien diàriament com anys enrere. Ja no menjaven junts ni sortien a donar passejades... semblava que la seva mare pensava el mateix en aquell moment ja que amb veu baixeta i tímida va preguntar a la seva filla si volia anar a passar un cap de setmana al seu costat. La Kayla molt emocionada li va dir que sí xisclant d'emoció. L'Arlet, la seva mare, va quedar sorpresa després d'escoltar aquella veu que havia saltat del telèfon. Quan la seva filla se n'adonà que se li havia anat de les mans aquell crit d'entusiasme, es va disculpar avergonyidament. Acabaren acordant l'hora de trobada a la casa i finalment després de tanta estona amb l'orella aferrada a l'auricular d'aquell aparell, van penjar. La noia es va espantar en veure que ja havien passat dues hores i començava a fer-se fosc. Feia molt de temps que no xerrava tanta estona amb la seva mare.



La Kayla li comunicà al Maddox la idea que tenia de passar el cap de setmana a casa de la seva mare aprofitant que no treballava. El divendres en sortir de la feina es prepararia i agafaria el cotxe cap al poble on viu l'Arlet.



Era divendres i ja havia sortit de l'oficina, també ja havia dinat. Va agafar tan sols unes dessuadores, uns pantalons, el pijama i utensilis personals, que va posar en una petita maleta. Es va acomiadar del seu home amb un llarg petó i es va asseure en el còmode seient del seu Ford Fiesta. Va posar el disc d'una de les seves bandes preferides i va començar el trajecte. Tot just li quedaven quinze minuts per arribar, el Maddox la va cridar. La Kayla es va espantar en veure la trucada del seu marit, però en escoltar una veu molt tranquil·la, va saber que no era una emergència. Van tenir una curta conversa sobre el viatge, a més el seu noi volia saber si anava tot bé i si necessitava alguna cosa. A la Kayla li enamoraven els petits detalls i Maddox era especialista en això.



Va sentir com si hagués viatjat en el temps quan va aparcar el cotxe al pàrquing davant d'aquell habitatge blanc de finestres marrons. Milers de records, sentiments i emocions van recórrer el seu cos produint-li una gran esgarrifança. Va recordar un petit gronxador que li havia instal·lat el seu pare per l'aniversari del seu desè any de vida en la part dreta de la casa. Va somriure en moure el cap lleugerament i veure que allò que havia recordat estava encara allí posat, en la realitat. Va sortir del cotxe, va treure del maleter el seu equipatge i es va dirigir cap a les escales. Dos llums a prop de la porta es van encendre. Va tocar el timbre, res va sonar, estaria trencat? Va decidir donar-li tres suaus tocs a la llisa porta de fusta d'avet recentment envernissada. Tampoc va aparèixer ningú. Però just quan anava a tornar a repetir els seus moviments, la porta es va obrir i la figura d'una dona major va aparèixer davant ella. La Kayla, sense pensar-ho, es va llançar, als seus braços estrenyent fortament. El perfum de la seva mare la va inundar i es va sentir totalment en pau. No hi havia persona que li fes sentir més tranquil·litat que aquella dona.



Després d'instal·lar-se en una habitació lliure que hi havia prop de la sala d'estar, va anar a la cuina on l'hi esperava, per descomptat, el sopar de la seva infància. Salmó amb arròs i bròquil. El mateix menjar que havia menjat feia poc però amb un gust totalment diferent. Estava al punt perfecte de sal, el bròquil al punt de cocció, el salmó estava sucós i l'arròs com sempre boníssim. Encara que el que més marcava la diferència, era que la seva mare ho preparava amb amor. Des de sempre li havia agradat la cuina ja que també tenia molta creativitat i inventava noves receptes de tant en tant. Mentre menjaven, van xerrar sobre mil temes i van acabar la nit amb dolor de galtes de tant riure.



Al dia següent la Kayla es va despertar a les deu, quan va sonar l'alarma del seu mòbil. Havia quedat en una hora amb la seva mare, així que havia de fer via si volia arribar a temps. Poca estona després van sortir de casa, mare i filla. Anaven a fer una passejada pel poble. Van passar per un camí que travessava el bosc. Els arbres eren altíssims i molts ja tenien les primeres flors de la primavera. A més, diversos tipus de flors li van cridar l'atenció. En va reconèixer unes de color blanc en recordar que eren les que li havia regalat el Maddox el dia del seu aniversari. Després de travessar aquella bella flora, van arribar a un parc, amb molta gespa de color verd intens. En veure aquell escenari, la Kayla es va parar de sobte, una suor freda va recórrer el seu cos. L'Arlet li va mirar espantada, es va acostar a ella per veure que li passava. El somni, el somni de la nena amb les seves nines en un parc, era en aquest mateix! La seva mare li va preguntar si es trobava bé i li va dir que sí, que no li passava res, no volia que pensés que havia desenvolupat problemes mentals. Es van endinsar en el parc i la Kayla cada vegada es sentia més marejada i espantada de tant pensar en aquells successos irreals. Per allunyar-se ja d'aquell lloc va proposar anar a menjar a algun restaurant que hi hagués pels voltants. A la seva mare li va semblar una bona idea i després de pocs minuts es trobaven assegudes en la taula d'una famosa pizzeria italiana de la zona anomenada "Pizzeria Picollini". Van demanar una funghi per compartir, ja que les racions solien ser bastant grans, i dues begudes. La Kayla va comprovar que el cuiner d'aquell local també preparava el menjar amb amor, perquè li va semblar la pizza més bona que havia tastat mai.



Quan van arribar una altra vegada a casa, l'Arlet li va parlar a la seva filla del seu gran hort que hi havia en la part posterior de la casa. Li va explicar que cada diumenge anava al mercat del poble a vendre les collites i que gran part dels seus diners sortia d'aquest negoci. La Kayla va voler anar a veure'l i a la seva mare li va semblar una bona idea.



Van sortir per la porta davantera, van passar pel petit parc que hi havia al pati, on també es trobava el gronxador i van acabar en un gran camp ple de plantes. L'Arlet sabia que a la seva filla li encantaven les maduixes amb nata i per això la va portar a la part on estaven sembrades aquelles petites fruites vermelles que, justament en aquella època, ja estaven perfectament madures. Li va preguntar amablement si li venia de gust collir-ne unes quantes i després prendre-les a casa amb una mica de nata, així com a ella li agradaven. Va afirmar molt il·lusionada i van començar amb el seu treball. Van decidir entrar a casa quan el sol va començar a amagar-se darrere d'aquelles altes muntanyes que envoltaven la zona.



Van dipositar les dues cistelles de maduixes en la taula de la cuina. La Kayla s'ocupava de rentar-les i seguidament la seva mare les tallava en petits trossos i les posava en dos plats. Finalment li van afegir la nata. Mare i filla van quedar molt satisfetes del bon treball en equip que havien realitzat. Van tastar el menjar, cada cullerada d'aquella mescla feia gaudir increïblement a la Kayla. Però va baixar dels núvols quan es va adonar que cap cadena li envoltava el canell. Es tractava d'una polsera de la qual la noia mai se separava, sempre la portava posada, era impossible desenganxar-la d'ella, com una part del seu ser, una petita cadeneta d'or que brillava molt que li havia regalat el seu avi pocs dies abans de morir, era l'única cosa que li quedava d'ell. Havia perdut l'últim record d'aquell gran heroi que durant molts d'anys li va fer companyia.



Començava a sentir-se buida, sola, trista. Però va prendre la ràpida decisió de sortir a buscar el seu tresor a l'hort. Segur que havia estat allí on se li havia caigut, mentre collia maduixes. A la seva mare no la va arribar a convèncer la idea, però en reflexionar i adonar-se'n de l'important que havia de ser per a ella, li va donar una jaqueta i una llanterna perquè hi pogués veure més fàcilment. Quan va sortir, una gruixuda paret de fred li va copejar la cara. Va mirar el termòmetre que penjava en la paret. Menys dos graus. Feia temps que les temperatures no baixaven tant. Però a la noia no li va importar això i va començar la recerca en un extrem del camp. Mentre anava avançant només mirava cap al sòl. Intentava escalfar-se la mà que no subjectava la llanterna posant-la en la butxaca de la jaqueta, ja que de tant fred va deixar de sentir-la. Caminava i caminava sense trobar rastre de la seva joia, on li hauria caigut? Es va allunyar una mica del camp i va buscar pels voltants. Va arribar fins i tot al carrer oposat a la part posterior de la casa. Tot començava a il·luminar-se gràcies a els llums dels fanals. Va donar uns passos per acostar-se a una senyal que indicava el nom del carrer. Hedie. El carrer es deia Hedie. Volia començar a córrer, escapar. Sabia que en aquest lloc no estava fora de perill, no estava segura allí. Però els seus peus no es movien, se li van quedar clavats en el sòl com dos llargs cargols. Des que havia desxifrat el correu electrònic i li havia sortit aquell nom de persona tan estrany, no li havia donat més importància, ja que pensava que malgrat els ensurts que li van fer passar aquells nombres, hauria estat un error al enviar el missatge. Va començar a sentir el mateix que aquella nena en la gespa, amb la seva nina a la mà, del somni. La Kayla també estava allí com la nena, però amb la llanterna a la mà i en la carretera en comptes del parc. Quan de sobte va deixar de veure la llum dels fanals i tot es va tornar negre, sentia que queia. Una veu va inundar l'ambient. Era una veu opaca. Va reconèixer la veu, era la que va escoltar dies enrere quan el Maddox va agafar la trucada aquella tant de matí... Es va escoltar perfectament les paraules que aquell pronunciava. Cada lletra de la frase li tallava la sensible pell que tenia: "Des de la infància porto intentant atrapar-te, però sempre t'escapes, no has estat tan fàcil de capturar com el teu avi".