6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.



Una veu de la qual, entre murmuris, l'home va poder distingir el nom de la seva dona. Cada vegada s'escoltava més i més fort, fins i tot, aquella veu que només repetia un nom, semblava que no sortia de l'auricular de l'aparell, sinó dels voltants de les parets de l'habitació en la qual es trobaven. Es tornava aclaparador i li va començar a entrar por. Va penjar. Deixà ràpidament el telèfon a la tauleta i li dirigí una mirada a Kayla, la seva dona, la qual l'estava mirant amb una cara de pànic, no va poder donar-li una explicació a la seva esposa sobre el perquè d'aquella trucada, així que es va assegurar de que no hi havia ningú més a la casa i, com si res hagués passat, es posaren a dormir intentant oblidar aquell mal tràngol.



A les nou en punt sonà el despertador de la Kayla, es va aixecar de seguida i després de dutxar-se i desdejunar es preparà per anar a treballar a l'oficina. D'altra banda el Maddox, l'home de la Kayla, va quedar a casa ja que era el seu dia lliure. L'al·lota va treballar arreglant paperassa fins a dos quarts de tres quan va anar a a dinar a la cafeteria. Al tornar a l'oficina es fixà en què havia rebut un missatge al seu correu electrònic personal, era anònim. L'obrí. Només hi havia escrita una sèrie de cinc nombres; un vuit, un cinc, un quatre, un nou i un altre cinc. Va pensar que havia de voler dir aquell missatge, cap dels treballadors tenia accés al seu ordinador i el seu correu personal no el sabia molta gent. Un calfred li va recórrer el cos, tendria alguna cosa que veure això amb el de la trucada de la matinada? Va llevar-se de seguida aquell pensament del cap i va eliminar el correu de l'ordinador.



Va estar fins a les onze de la nit treballant en la oficina. En sortir, agafà el cotxe i començà a conduir cap a casa seva. Els carrers estaven foscs i no es veien més que un o dos vehicles de tant en tant, era tard i la gent ja havia acabat la feina feia hores, a més a més no era època de turistes i a aquella ciutat no hi havia molt ambient per les nits. L'única cosa que guiava la noia era la llum, dispersa per la boira, dels fanals i aquella Lluna plena que resplendia tanta lluor. Mentre conduïa començà a reflexionar sobre aquella sèrie de nombres que li començaven a causar una sensació aterradora, tot i que va eliminar el correu de l'ordinador, no va poder esborrar-ho del seu cervell... vuit, cinc, quatre, nou, cinc. Tan sols ho havia llegit dues vegades, però van ser suficients perquè se li quedés gravat en la ment i ho repetís per si mateixa contínuament com un disc ratllat. La imaginació de la Kayla li va jugar una mala passada quan va començar a veure els nombres, que apareixien en el missatge, representats en les senyals de trànsit. Se li va gelar la sang, començava a marejar-se, va decidir trucar al seu home però cap veu va interrompre els greus sorolls de la trucada que es repetien constantment. No li quedava altre opció que aguantar.



Va sentir un gran alleujament quan, vint minuts després, va arribar i va aparcar a casa seva sana i estàlvia. Quan baixà del seu Ford Fiesta i es dirigí a la casa, es fixà en una cosa, li va estranyar veure, des de l'exterior, tots els llums de l'interior apagats, però no li donà importància. Així que tot seguit, va pujar lentament les escales cap a la porta, agafà les claus de la bossa que li penjava de l'espatlla i n'introduí una en el pany a poc a poc. Agafà el pom amb la mà dreta i esperà cinc segons. Per què dubtava? Donà dues voltes exactes a la clau i va empènyer la porta cap a dins, la qual va obrir-se juntament amb un grinyol. La Kayla va cridar el nom del seu marit, per assabentar-lo de que havia arribat, però no es va escoltar cap resposta, així que tornà a repetir el nom vàries vegades més mentre anava avançant pel fosc passadís en busca d'un interruptor. Quan ja encengué el llum pujà acuradament les llargues i amples escales, amb compte de no ensopegar amb els seus propis peus. Connectaven el primer pis amb el segon, on es trobava el dormitori i els dos banys personals. Una vegada dalt, es va dirigir a la porta del dormitori lentament i va veure que aquesta no estava oberta, la qual cosa li va semblar estrany perquè ningú dels dos solien tancar-la. La dona va posar la seva mà sobre el pom, estava fred, tan fred que fins i tot li arribava a cremar. Quan va decidir obrir la porta, va notar que l'objecte sobre el que tenia la mà començava a inclinar-se, va retirar la mà ràpidament i va retrocedir dues passes. La porta es va obrir amb brusquedat...