Una figura fosca es va quedar parada davant de la Kayla, qui només va tornar a agafar aire després que aquella silueta pronunciés les cinc lletres que formaven el seu nom i, que encara que fora en to interrogant, li va bastar per reconèixer al Maddox.



De seguida la Kayla va demanar-li explicacions del perquè no havia agafat la seva trucada. El seu home va explicar-li que estava veient una pel·lícula de por amb els auriculars i per això no va sentir sonar el seu mòbil. Va ser allí quan la noia va aconseguir donar-li una lògica a per què estaven tots els llums apagats així com la porta de l'habitació tancada, i és que sovint el Maddox veu pel·lícules de terror, ja que és el seu gènere preferit, i per donar-li més realitat al film sol apagar els llums i tancar-se en el dormitori.



Després d'haver-se disculpat diverses vegades per no agafar-li la trucada, li va demanar què era el que volia. La Kayla no va voler contar-li el que li havia passat de camí a casa amb el de les senyals i el seu mareig, així que li va dir que ja no necessitava res i que no era urgent.



Mentre baixaven les escales cap a la planta baixa, l'home li va dir a la seva parella que ell ja havia sopat, havia preparat espaguetis i n'hi va oferir. Però la Kayla va rebutjar-ho i li va explicar que no es trobava gaire bé i que aniria al llit directament. Així ho va fer, primer va anar a la cuina a beure un got d'aigua, pujà els esglaons a poc a poc i entrà al seu dormitori sense rentar-se les dents, ni llevar-se el maquillatge. Es va asseure al cantó del llit i es va llevar aquells tacons que li havien fet tantes ferides en els peus que qualsevol diria que era ballarina. Els deixà tirats en el sòl i començà a llevar-se l'uniforme de treball. Aquella roba que li feia veure's igual que tots els altres treballadors de l'oficina, la roba amb la qual no podia expressar qui realment era. El va doblegar mitjanament bé i el posà al terra juntament amb les sabates, al veure que el pijama no estava a peu del llit on l'havia deixat, va decidir posar-se a dormir com estava. Va recolzar el cap en el coixí i es va tapar amb la pesada manta de plomes. Va tancar els ulls de seguida i mentre es dormia va començar a somiar.



Al principi no es distingia res, tot eren coses confuses i sense sentit, fins que les peces s'anaven ajuntant. Va veure una nena, jugant en un gran parc, sobre la gespa. Semblava una nena feliç que jugava amb les seves nines. Feia sol, calor, no hi havia vent. Un típic dia d'estiu en el qual la gent no té res a fer i passegen de costat a costat sense cap preocupació. Però de sobte, un sentiment de pànic la va envair, el jardí es va convertir en una sensació desconeguda i terrorífica, va sentir que alguna cosa l'agafava per la panxa i li tapava la boca, era com si una serp li estigués embolicant tot el cos. Volia cridar, però no podia, ja només ho veia tot negre quan començà a escoltar el seu nom repetides vegades, fins que va aconseguir obrir els ulls i tornar a la realitat. Allí estava, el Maddox baixant-li una fina samarreta per la panxa mentre intentava despertar la Kayla. L'home li explicà que li havia posat la samarreta en adonar-se'n que només estava en roba interior. La Kayla l'hi va agrair l'acte i el Maddox, després de veure que suava, li va demanar si es trobava bé, la qual li respongué que només havia estat un malson en el qual apareixia una noia jugant en un parc. No li donà més detalls ni li explicà res més. El Maddox li va dir que es tranquil·litzes i que es ficàs a dormir un altra vegada. Però no va tornar a tancar ni un ull en tota la nit, no entenia perquè l'havia aterrat tant aquella simple escena del malson com per alterar-la tant.



Per el matí la Kayla va anar a desdejunar a una cafeteria a prop de l'oficina on treballava. Va demanar un cafè amb llet i un croissant. Mentre esperava que el cambrer li portés el que li havia encomanat va agafar el periòdic que hi havia sobre la taula i començà a llegir atentament. Aviat li portaren el líquid marró i la brioixeria. Bevia a poc a poc el cafè per no cremar-se mentre passava de pàgines. Quan ja havia acabat el menjar i arribà a la darrer fulla del diari va reparar en un article que hi havia publicat, li va semblar rellevant, tenia com a títol "Nombres per lletres". No li va donar temps a llegir-lo ja que va pagar al cambrer de seguida i va sortir corrent en veure en el seu rellotge que faltaven cinc minuts per començar la feina.



Quan es va asseure en la cadira al davant del seu escriptori de l'oficina li va arribar un missatge al mòbil, era de la seva mare: "Hola Kayla! Fa molt que no parlam, et ve de gust que et truqui aquesta tarda per xerrar un poc?". No podia contestar ja que no estava permès escriure missatges personals en hores de treballs tret que fos una emergència. Però la noia va enviar-li un breu i ràpid "Ok" a la dona que tant trobava a faltar. I també ella ho feia, moltes vegades pensava en les coses que havien passat juntes, els dies de compres, els passejos per la platja... La seva mare sempre li feia endevinalles amb les que la Kayla es posava a pensar tant que fins i tot passava nits sense dormir per endevinar aquell galimaties, tot i que finalment sempre aconseguia encertar la resposta. Sempre li deia que en la vida hi ha moltes endevinalles preparades per ella... De sobte se li passà pel cap la sèrie de nombre del missatge anònim: vuit, cinc, quatre, nou, cinc... Al seu cap li vengué la imatge del títol de l'article del diari que havia llegit a la cafeteria: "Nombres per lletres". Cada nombre de la sèrie representava una lletra! Però quina corresponia amb cada número? Estava clar que el missatge tenia un sentit... era una endevinalla.



El cap passava per cada oficina per veure com anava tot. La Kayla duia quinze minuts allí dins i no havia ni començat. Va aïllar la idea dels nombres i les lletres del seu cap, i va intentar centrar-se en la seva feina. Les hores pareixien ser eternes i li costava cada vegada més mantenir la seva ment on tocava. Va sentir-se alleujada al veure que eren les tres de la tarda, ja havia acabat el seu dia de feina, que per sort aquell dia només durava sis hores. Va agafar el seuFord Fiestai es dirigí cap a casa mentre es tornava a preguntar el dubte que s'havia transformat en una de les típiques preguntes que et lleven la son de tantes nits. Duia la radio del cotxe encesa durant el trajecte, després de deu minuts avorrits d'uns polítics xerrant va començar a escoltar-se música, era la melodia de la cançó preferida de la Kayla, aquella música va inundar cada mil·límetre del vehicle. Era una cançó especial per a ella des de el primer dia que la escoltà, tenia una cosa misteriosa, però encara no havia descobert el què. El trajecte va ser ràpid i tranquil, arribà a casa en tan sols trenta minuts.



Una vegada a la seva llar va preparar-se el dinar: una tallada de salmó amb arròs i bròquil. Un plat típic de la seva infància. Quan ja va tenir preparat l'aliment es posà a menjar. Aquell dia el Maddox estava treballant i per tant no varen menjar junts. Quan la Kayla ja havia gaudit fins l'últim gra d'arròs, va netejar el plat, va rentar-se les dents, pujà al seu dormitori i es va asseure davant l'escriptori. Estava esperant la trucada de la seva mare. Mentre esperava va decidir desxifrar aquells curiosos números que l'havien aterrat per tants moments. Sabia que cada nombre era una lletra però no sabia quin nombre representava cada lletra, només va aconseguir deduir que els dos cincs de la sèrie devien ser la mateixa lletra. Mentre pensava, cantussejava la seva cançó preferida que se li havia quedat al cap des que l'havia escoltada al cotxe... "en l'ordre de l'alfabet, en l'ordre de l'alfabet, turu ru ru ru" De sobte se n'adonà de com podia haver estat tan estúpida de no pensar en allò. Cada nombre representava una lletra, en l'ordre de l'alfabet, l'un és la "a", el dos la "b", el tres la "c" i així successivament.



Una vegada va aplicar aquesta norma a la sèrie de nombres del correu, va obtindre una mescla de lletres que pareixien ser el nom d'una persona... Hedie. No coneixia ningú amb aquell nom... La melodia d'una trucada del mòbil de la Kayla va interrompre els seus intents d'associar aquell nom amb algú, era la trucada que esperava de la seva mare.