Els llençols fregaven la meva pell. Vaig donar voltes al llit, intentant fugir de la llum del sol, que entrava sense miraments a l’habitació.

-Crec que és hora de llevar-se – va dir la Zahara, amb veu pastosa, ulls clucs i un somriure permanent, just al meu costat.

Vaig emetre un soroll de queixa mentre la mirava. Ella va riure. Tenia un tipus de riure especial, d’aquells que et captiven al mateix instant que l’escoltes.

Va aixecar-se lentament i va revelar el seu cos nu a poc a poc. Sense vestir-se, va creuar la porta de l’habitació i va encendre el llum del lavabo. S’escoltava l’aigua caient de l’aixeta i també l’obrir i tancar de la cortina de la dutxa. Vaig posar-me els llençols sobre el cap i vaig intentar tornar a concebre el son, en comptes de seguir l’impuls d’anar a dutxar-me amb ella.



Totes dues seiem al voltant de la tauleta de la cuina i bevíem cafè mentre les nostres mirades es trobaven sense remei cada cop que aixecàvem la vista.

-Ara mateix em sento molt estranya – vaig confessar abruptament, encara que el silenci regnava i ella no m’havia preguntat res.

-Per aquesta nit? –va dir ella, amb un to que no transmetia decepció o molèstia, sinó sorpresa i curiositat.

-Sento una mica de culpabilitat perquè crec que t’hauria d’haver dit alguna cosa abans de plantar-me a la teva habitació sense avís.

-Va agradar-me la teva espontaneïtat.–va dir, intentant ser seriosa, però, com sempre, un somriure ballava als seus llavis i finalment ella va cedir i va mostrar-lo.

-No, no em referia a dir-te que m’agradaves,- vaig dir, intentant explicar-li tot allò que havia callat i que ella mereixia saber- sinó que... jo tinc una vida a la qual en algun moment o altre hauré de tornar... i... i penso que aquest moment ja ha arribat.- vaig murmurar amb veu tremolosa, sense voler dir veritablement les paraules que sortien dels meus llavis. – Tinc... –vaig empassar saliva i vaig dir abruptament:- tinc una dona.

Els seus ulls van expressar sorpresa, i uns segons després aquesta sorpresa va transformar-se en un sentiment més profund: dolor, ràbia, fins i tot, fàstic. Al seu cap tots els pensaments s’arremolinaven, sense treure res en clar: ho podia veure a la seva expressió, als seus ulls.

-No et crec.- va dir. Semblava que ho deia per ella mateixa, intentant convèncer-se d’allò impossible - De veritat vius a un poblet de camp sent transsexual i, a sobre, tens una dona?

-Allà ningú sap qui sóc de veritat, al poble tothom em tracta d’home.

-Ah – va gairebé exhalar un soroll que va fer-me molt més mal que qualsevol paraula que em digués. Transmetia decepció, com si per fingir qui sóc al poble l’hagués decebut plenament, molt més que pel fet de mentir-li. Com si tingués una altra solució factible que no fos la de tornar.

Va aixecar-se i la cadira va fer un soroll sord mentre la col·locava bé i va llançar la tassa a la pica de la cuina. Vaig escoltar un cop de porta i de seguida vaig aixecar-me.

Vaig obrir i la vaig trobar asseguda al llit mentre una gota solitària es passejava per la seva galta.

-Vaig decidir venir al teu curs de disseny perquè alguna cosa em va cridar l’atenció. Perquè des de petita vaig sentir en el meu interior que era una noia i que també m’agradava maquillar-me i posar-me roba “de dona”. Vaig sentir que aquí estaria còmoda, que seria el meu lloc ideal. Però fins que no et vaig conèixer, no vaig saber com de certes eren les meves prediccions. Et vaig trobar, una persona que accepta sense vacil·lar la meva condició, que ni tan sols li dóna importància.- faig una pausa, mentre miro a terra durant pocs segons, però continuo:- Per això ara haig de marxar: abans de quedar-me encisada encara més d’aquesta ciutat, abans de poder aprendre més coses de costura, abans d’enamorar-me de tu... perquè sé que tot això passaria en un futur poc llunyà i que mai més voldria tornar. I, per desgracia, no m’ho puc permetre... faria massa mal... a tothom. – les últimes frases vaig recitar-les com si fossin un poema que feia temps que havia composat. Un poema sobre desamor, ardu i cruent. Les llàgrimes solcaven tota la meva cara, mentre m’abraçava a mi mateixa, intentant reconfortar-me. – Me n’haig d’anar abans d’estimar-te. – vaig xiuxiuejar sense forces ni alè. En sortir de l’habitació, ella mirava impassible la meva marxa.



Vaig fer la maleta sense veure pràcticament res, tot era borrós degut al meu plor. Vaig posar-me roba masculina, l’única que tenia a la ciutat, la del primer dia.

Vaig picar a la porta dos cops i vaig entrar. La Zahara continuava estirada al llit. Va mirar-me i els seus ulls en aquell moment (i sempre) eren preciosos, d’un marró-verdós molt intens, tacats de dolor per culpa meva. Va parlar:

-Crec que jo ja t’estimo, aquest és el problema. Ara ves-te’n a viure una vida que no et correspon i que no mereixes.

Vaig fer-li cas: vaig sortir corrents, vaig fugir el més ràpid possible. Quan vaig tancar la porta principal, un “adéu” exhalat va quedar ofegat pel soroll de la porta. Gairebé saltant les escales de tres en tres, vaig escapar d’aquell pis, on residia segurament la persona més inefablement bella del món.

Vaig prémer el timbre i, en menys de dos batecs de cor, la Marina va obrir la porta. Va contemplar-me atònita durant menys d’un segon, però de seguida va abraçar-me mentre les seves llàgrimes tacaven la meva camisa. Mentre m’agafava amb força donava gràcies a Déu per portar-me sa i estalvi a casa. Vam entrar a casa i no parava de preguntar-me coses, a les quals no podia o no sabia respondre.

Els següents dies van ser una barreja d’alegria aliena i tristesa pròpia on els interrogatoris hi regnaven però no aconseguien ni un pista de realitat. Un altre cop vaig ser tractada en masculí, fet al qual vaig acostumar-m’hi, com sempre. Ningú va saber mai què va succeir veritablement a Barcelona. Va ser un secret que vaig decidir guardar amb la Zahara, encara que ella no ho sabés.



Encara avui penso diàriament en ella, en què podia haver sorgit d’haver continuat juntes. La Marina em mira des de l’altre costat del sofà, esbossant un somriure.

-Eloi, sembles absent. – afirma mentre s’apropa cada cop més- Penses en alguna cosa en particular? – La meva dona em coneix perfectament.

Com a resposta només faig un cop de cap. M’observa a través de les seves ulleres estil “vintage”, que realment són les mateixes que usava quan érem joves. És una dona intel·ligent, sempre ho he pensat, però amb l’edat aquesta característica s’ha accentuat encara més.

-Recordes aquella setmana? – dic sense necessitat d’especificar de quina parlo concretament. Efectivament, assenteix a l’instant i diu:

-Clar, vaig estar totes les nits en vetlla pensant què et podia haver passat: segrest, assassinat, fins i tot vaig plantejar-me el teu suïcidi.

-Només recordem allò que mai ha succeït- cito les seves pròpies paraules, una de les seves frases estrella, que serveix per a qualsevol situació i és tan poètica com certa.

-Mai vas confessar-nos què vas fer. Encara tinc por d’aixecar-me un dia i no trobar-te a l’altre costat del llit sense saber ni tan sols el perquè.

-La veritat sempre és complicada.

-Tu sempre tan filòsof. – diu, acceptant que mai ho admetré. Torna a agafar el seu llibre de la tauleta i reprèn la lectura.

Ara sóc jo qui la observo durant llarga estona. La Marina i la Zahara no s’assemblen en res, gairebé són contràries. La Marina i jo portem anys casats, més de quaranta, però jo segueixo enamorat de la Zahara, o, més ben dit, del meu record de la Zahara, i, per desgràcia, això la Marina ho sap, sap que sempre hi ha hagut algú més.

-Què em diries si em volgués maquillar? – dic amb poca premeditació.

-Som al 2018, amor, hi ha milers d’homes que es maquillen. Jo mai t’ho impediria, però, si vols fer-ho, compra’t el teu propi maquillatge que no tenim el mateix to de pell - afirma com si res, amb un somriure, sense desenganxar la mirada del llibre. M’atreveixo a dir-ho, perquè mereix saber-ho:

-I si jo fos una dona realment? – aquest cop sí que aparta la mirada de la lectura i em mira als ulls, com desafiant-me.

-Quaranta anys casats i penses que mai m’he trobat tot el maquillatge gairebé gastat quan jo no l’havia utilitzat o els meus vestits nous i planxats tots arrugats sense que jo els hagués tocat? O que la meva roba estigués tota desordenada després de tot un dia fora de casa? O que mai veig les teves ganyotes quan algú t’inclou en el gènere masculí de manera reiterada? Potser penses que sóc imbècil, però amb més de seixanta anys crec que una mica d’experiència vital he recollit. Mai t’ho he comentat. Quan vaig començar a adonar-me’n vaig restar anys amb una gran ràbia interior, pensant que no et feia feliç com a dona o que jo feia alguna cosa malament. Després vaig comprendre que aquest assumpte no tenia res a veure amb mi, sinó amb tu, i que només tu hauries de decidir quan m’ho havies d’explicar.

Em quedo bocabadat amb el seu monòleg. Mai havia arribat a pensar, ni tan sols intuir, que la meva dona sabia que jo era transsexual. Unes llàgrimes rodolen per la seva cara i jo sento la necessitat de justificar-me:

-Sempre t’he estimat, d’una forma especial. Amb els anys he arribat a veure amb bons ulls la meva vida. Però aquesta vida realment no és meva. Jo sóc una dona. – és el primer cop que ho dic en veu alta a algú. L’emoció m’embolcalla i ella m’abraça. – mai li havia dit això a ningú. T’estimo, Marina, però m’haig d’estimar més a mi i fer el que em convé. – emet una rialla.

- Tants anys i finalment ara decideixes estimar-te. Estic amb tu, t’ajudaré i et donaré suport en tot el que faci falta.– l’alleujament m’envaeix i ens abracem durant minuts i minuts. Cap dels dos vol allunyar-se de l’altre.

-Aquella setmana... té relació amb això? – miro la seva cara, observo els seus ulls, sincers, com els de la Zahara, i li ho explico, perquè mereix conèixer-ho i jo mereixo explicar-ho.



Pico la porta de fusta que feia tants anys vaig estampar sense realment voler-ho. Sé que ella no hi serà, seria impossible que fos allà després de tant temps. La Marina m’agafa fort de la mà, donant-me ànims muts.

Un homenet obre la porta. Deu tenir uns vint anys menys que jo, potser més.

-Què volien? – diu amb un somrís contagiós.

-Hola, buscava una dona, s’anomena Zahara i vivia aquí fa uns quaranta anys, al 1980. Era dissenyadora i impartia cursos a uns carrers de distància d’aquí – dic, adonant-me que absurda és la situació per la poca informació d’ella la qual disposo. L’home em mira amb cara de tristesa, sé què dirà. Òbviament no té ni idea de qui és.

-Sóc el seu fill, la meva mare va morir fa menys de tres anys. Qui sou?- miro bocabadat la Marina, una llàgrima s’escapa de l’ull dret. No esperava això.

-Em dic Marina i ella és la Flor. – m’assenyala i jo estic encantada de veure-la tan resolta dient-me pel meu nom real.- La Flor i la teva mare van ser molt amigues de joves i només volíem veure-la, volíem saber...

-Vostè es diu Flor? - l’home talla la Marina, embriagat per la reconeixença del meu nom, cosa gairebé surrealista. Assenteixo amb intensitat, sense poder emetre cap so de l’emoció. - Déu meu, com pot ser?– sembla molt nerviós i, de seguida s’explica- La meva mare va deixar al seu testament una cosa adreçada a una tal Flor, però no vam saber qui era. Crec que el misteri queda resolt. Ara vinc, esperin.

Va cap a dins del pis. Em quedo molt quieta, sense saber què fer. La Zahara va morir. El pensament m’impedeix reflexionar en res més. Tinc mil preguntes per al seu fill, però decideixo no dir res quan torna. La Zahara va deixar alguna cosa per a mi. Em dona un llibre.

-Ho reconeix? No té gens de valor, la veritat. Creu que pot ser per a vostè?– diu, encara que quan em mira els seus dubtes queden resolts, ja que la meva expressió li ha contestat- Si no m’equivoco, al testament posava que hi havia una nota dins, així que intenti no perdre-la.

-Gràcies- diu la Marina per mi.

Ens acomiadem i la Marina i jo anem a casa. Un cop a casa em disposo a contemplar el llibre. Va ser el llibre que va llegir-me l’última nit que vam romandre juntes. Recordo perfectament aquella meravellosa nit, vaig ser molt feliç al seu costat.

-Et deixo sola, així podràs llegir la teva carta amb calma.

-Gràcies, Marina. Gràcies, de veritat. Per tot. – em mira i mussita un “t’estimo” sincer.

Regiro el llibre i trobo de seguida un full rebregat, però després en surt un altre de més curt:

“ Estimada Flor,

Estic escrivint aquesta carta hores després de la teva fugida i continuo pensant que t’estimo. També continuo pensant que ets una covarda, que hauries d’haver-te quedat. O, almenys, dir la veritat sobre qui ets a la teva dona i fer-te un favor a tu mateixa.

Ha estat només una setmana juntes, però tens el poder de fer-me sentir viva. Crec que jo també t’he ajudat a viure, a ser una mica més feliç. T’hauria d’haver parat quan has donat aquell cop de porta, però ara ja deus ser camí al teu poble. Desitjo que siguis feliç, que t’acceptis a tu mateixa i que t’acceptin.

Zahara.”

Agafo l’altre paper i continuo llegint, amb la visió molt borrosa, intentant lluitar contra els records que m’envaeixen:

“Mai vaig enviar aquella carta i no me’n penedeixo. Tot i que estem a 14 d’octubre de 2015 encara m’assalta el teu record de tant en tant sense remei. Potser ni recordes aquella setmana però vull pensar que ho fas tant com jo. Algun dia enviaré la carta, però de moment no sóc capaç. No vull adonar-me que vas refer la teva vida mentre jo et plorava durant setmanes. Pots etiquetar-me de covarda, però jo no vaig ser la primera en fugir.

Segueixo estimant el teu record”

Rellegeixo durant hores els dos escrits, però finalment surto. Em pinto els llavis de vermell i marxo cap al carrer, deixant que tothom em miri. Recorro el poble mentre les mirades, les rialles i els crits em persegueixen. Arribo al bosquet més proper i allà enmig, on ja ningú pot veure’m, calo foc als dos fulls després de besar-los i deixar-hi la meva marca per sempre.

Les cendres ballen al compàs del vent i cauen després d’una delicada dansa, mentre jo les acompanyo en el seu defalliment.