Un altre cop dins, contemplava el pany de la porta: daurat i molt nou. Vaig recolzar-hi la mà tremolosa i el vaig fer girar. Va venir-me al cap el moment quan vaig veure el cartell que anunciava el curs a la ciutat. El record em va infondre coratge, confiança en mi mateixa.

Dins l’estança m’esperaven vuit dones molt diferents entre si però amb una peculiaritat en comú: l’expressió de sorpresa en veure’m entrar. Cadascuna va demostrar-ho de manera diferent: algunes van mirar de seguida cap a terra, intentant dissimular, d’altres van somriure amb expressió burleta. Una dona, pentinada i maquillada de manera bastant recarregada, va posar-se a resar com si hagués vist el propi dimoni en persona.

Aquesta última va fer un bot poc subtil quan vaig seure al seu costat, en una de les poques cadires lliures. Mentre feia un altre res, va recollir les seves coses i va marxar ràpidament. Quan s’allunyava de mi va caure-li la bossa i tot el que portava dins va escampar-se per terra. Una noia de semblant bru va aixecar-se, igual que jo, i totes dues vam ajudar-la. Tot i això, la dona va agrair l'ajuda a la noia sense gaire entusiasme i a mi, no va dignar-se ni a fer-me un gest amable.

La noia va murmurar:

-No li tinguis en compte. Aquest perfil de dones sempre es creuen superiors a la resta i s’escandalitzen per tot –va dedicar-me un somriure i va continuar parlant-. Jo sóc la Zahara, la dissenyadora que t’ensenyarà a fer meravelles amb la màquina de cosir. Tu com et dius?

Bona pregunta: jo com em dic? La mare va decidir anomenar-me Eloi quan vaig néixer, però era obvi que jo NO era l’Eloi. No havia escollit el meu nom real, un nom que m’identifiqués com el que sóc en realitat: una dona.

La Zahara va haver d’intuir la tempesta que m’havia provocat aquella pregunta, o simplement s’havia avorrit d’esperar una resposta, perquè va continuar parlant:

-D’on véns? Jo vaig néixer aquí, però els meus pares són del Marroc, per això el meu nom és bastant peculiar, encara que a mi m’encanta, en àrab significa flor. – va fer una petita pausa mentre mirava el seu voltant- Crec que hauríem de començar la classe, així aquelles dones pararan de mormolejar sobre nosaltres, què et sembla? – el seu somriure no va canviar en cap moment, encara que va dirigir una mirada de reüll cap a les citades.

-D’acord... –vaig dir uns segons més tard, processant tota la informació: parlava increïblement ràpid!

Tot i això, va fascinar-me. Segurament va adonar-se que el meu cos corresponia al d’un home, biològicament parlant, i, tot i això, no va horroritzar-se ni va intentar evitar-me. Esperava que tothom em tractés igual o pitjor que la resta de dones de la sala, com si estigués malalta o, com segurament dirien elles, malalt.

Abans de poder continuar amb pensaments tòxics, la Zahara va aixecar-se de la cadira i amb veu potent va començar a dir:

-Hola a totes! El meu nom és Zahara i durant aquest curs seré la vostra mestra en l’art del disseny. Espero que totes tingueu moltíssimes ganes d’aprendre. – va fer una pausa i en aquell silenci tothom va poder escoltar el comentari d’una dona amb aires de grandesa:

-Jo pensava que era la criada! Genial: tenim una mora com a dissenyadora que s’ha fet amigueta d’un desviat vestit de dona. Això és un èxit rotund! Ara mateix vaig a queixar-me al responsable. –mentre ho deia, alguns riures acompanyaven els seus comentaris.

La Zahara va mantenir un somriure forçat al seu rostre i va continuar amb el seu discurs:

-Si alguna de vostès té cap tipus d’inconvenient prego que m’ho digui o que marxi directament. – mirava atentament la dona i, quan va advertir que ella no s’atreviria a dir-li res i que les seves amenaces eren falses, va seguir:- Si tot està bé, continuem si us plau. El meu treball durant aquest temps serà intentar fer de vostès grans dissenyadores, espero acomplir el meu objectiu. Avui començarem veient quines habilitats té cadascuna. Tothom sap cosir a mà i a màquina? – totes vuit vam assentir. El meu rostre hauria de reflectir l’emoció i la por barrejades al meu interior, ja que la Zahara em va dirigir un somriure encoratjador– Doncs comencem!- va dir mirant-me.

Vam acabar unes hores després, però quan estava a punt de sortir, una mà va tocar-me el braç, la de la Zahara. Va murmurar-me:

-Espera’m fora que sortirem juntes!

No vaig tenir temps de respondre, ja que ella va fugir dins a recollir-ho tot. Vaig esperar-la al costat de la porta, mentre algunes persones que passaven em dirigien mirades de repugnància o odi.

-Ei! Segueixes aquí! – va dir-me la Zahara amb cara de sorpresa mentre tancava la porta amb cura, minuts més tard.

-M’havies dit que t’esperés... jo...- vaig balbucejar nerviosa, pensant que l’havia malentès.

-Sí, sí, tranquil·la. Volia dir-te que el que ha dit aquella dona ha estat menyspreable. Hem d’aprendre a fer front a aquestes persones.

-Sincerament m’esperava aquest tipus de comentaris a mansalva. Hauria d’agrair que ningú ha trucat a la policia perquè se m’emportessin- un somriure em ballava als llavis mentre ho deia, adonant-me del to irònic de la meva veu. Ella va esbossar un somriure, aquest cop una mica tímid.

-Ara no tinc res a fer, vols donar un passeig o fer alguna cosa?- va proposar.

-D’acord, jo tampoc tinc res a fer, ni tan sols tinc lloc on quedar-me – vaig confessar-li amb la veu apagada però amb el mateix somrís, sense saber per què ho havia fet. Crec que la Zahara m’inspirava confiança.

-Anem-hi, doncs!

Vam caminar sense rumb, parlant de tot i de res a la vegada. La conversa sorgia amb fluïdesa, encara que gaudíem dels silencis, observant la ciutat en un dia quotidià. Ens miràvem amb ulls sincers, com si no amaguéssim cap secret a l’altra.

Vam veure la posta de sol i va xiuxiuejar, intentant no trencar l’ambient màgic que s’havia creat:

-Pots quedar-te a casa si no tens on dormir.

- Crec que em salves de dormir al carrer. Moltíssimes gràcies, si no et fa res, m’encantaria! – vaig contestar gairbé de seguida, quedant-me molt sorpresa per la seva proposta, però no tenia on dormir i la casa de la Zahara semblava un lloc segur.

Aquella nit va ensenyar-me casa seva i l’habitació on romandria durant la meva estança. Era un piset petit, cèntric i realment acollidor. Va explicar-me que vivia sola des de feia un temps i que era una experiència que li encantava, encara que la casa dels seus pares estava molt a prop de la ciutat ja que no ho aprovaven del tot.

Durant els dies següents la nostra rutina va consistir a voltar pels carrers de Barcelona, gaudir de bones converses i assistir al curs de disseny.

Vaig rebre tantíssimes mirades de fàstic i repulsió, fins i tot agressions verbals mentre passejàvem, que a vegades el pensament del meu subconscient que m’acusava d’actuar erròniament m’envaïa. En aquells moments, la Zahara em distreia: em dedicava un somriure o feia un comentari mordaç que feia descarrilar tots els pensaments que no tenien a veure amb ella.

La setena nit, mentre ella em relatava una història d’un dels llibres que omplien milers de prestatgeries al menjador, totes dues amb una tassa de cafè i assegudes a la catifa, vaig adonar-me que sentia una gran connexió amb la Zahara. Uns sentiments, que van evolucionar a pas de gegant durant aquells dies, em van inundar com si fossin l’única cosa real al món. Ella va continuar la seva narració i jo només vaig saber mirar-la amb il·lusió i esperança.

Totes dues vam anar a les nostres respectives habitacions després de desitjar-nos una bona nit. Asseguda al llit, no parava de pensar en ella: la seva actitud alegre, el seu atreviment, l'acceptació immediata de la meva peculiaritat.

Vaig aixecar-me per veure-la dormint, observar el seu semblant serè i relaxat abans d’anar-me’n d’allà per sempre. Només volia ser feliç un cop més al seu costat, encara que ella no se n’adonés.

Vaig creuar l’estret passadís. La meva mà va tocar el pom i el vaig girar, intentant no fer cap soroll. La seva olor inundava l’habitació. Vaig adonar-me de seguida que no estava adormida i vaig intentar fugir, però va encendre una làmpada i va mirar-me confusa mentre s’aixecava. Va posar-se just davant meu i jo no vaig poder fer una altra cosa que apropar-m’hi i besar-la.

Va separar-se de mi però va observar els meus ulls mentre s’acostava amb lentitud un altre cop. Semblava que buscava la meva confirmació, com si jo li hagués de donar permís per correspondre’m el petó. Els seus llavis van trobar els meus un altre cop, aquesta vegada amb més passió, més certesa.