​Anys després la Marina m’explicava amb cara de preocupació els moments angoixosos que havien passat sense saber on era, a mercè de què o qui podia estar la setmana de la meva desaparició. Imaginaven i inventaven horribles fats per a la meva vida. Mai haguessin esperat trobar-se allò en el moment del meu retorn.

Recordo que aquell dia de maig el cel era preciós. Vaig sortir de casa sense cap intenció clara. Pul·lulava pels carrers sense rumb. Em perdia en els meus pensaments i tenia la capacitat de bussejar-hi durant hores. Sobretot vaig donar voltes a un d'ells: hauria d’haver-me posat un vestit aquell dia, ja que la calor de l’estiu s’apropava amb gran incipiència. Tenia un vestit molt bonic a casa que m’emprovava quan podia, encara que portar-lo pel carrer seria massa vergonyós, massa atrevit. Era dalt de l’armari de la mare, i es notava que li agradava, perquè el guardava amb molta cura i sempre em va prohibir tocar-lo, encara que no és del tot segur que fos per això que no me’l deixava. Tot i així, aquell dia vaig posar-lo a la motxilla sense que ningú ho notés.

Recordo que caminar em pesava, no el fet en si de caminar, sino mantenir-me amb vida, simplement, ja era un fet extraordinari que superava les meves forces. Era dur ser allà.

Avui dia no sabria dir-te de quina manera la fortuna em va somriure en trobar-me un home que conduïa direcció a Barcelona per la carretera. Ell mateix va oferir-se per portar-me finsEl cotxe feia flaire a cigarreta, fet que em va transportar a casa la iaia, al moment en que tots els tiets fumaven i jo seia als genolls del pare mentre els veia jugar al domino. Per aquella petita referència a la part feliç de la meva infantesa vaig saber que havia fet bé de fugir, només temporAquell home i jo vam entaular una amistat de tot just uns minuts, suficients com per veure l’essència de la persona. Era republicà, però intentava dissimular-ho. Seguia enamorat de la seva dona, però intentava amagar-ho. Era feliç, però no volia admetre-ho. Un trajecte en cotxe és suficient per observar de reüll l’ànima d’algú. Aquell dia vaig poder presenciar l’existència d’un home bondadós; només per allò va valer la pena ser allà.

Va posar-se a fumar i em va oferir una cigarreta, però la vaig rebutjar. El fum s’escolava per la finestra i el vent desfeia les bafarades sense treva. Admirant el paisatge vaig adonar-me que el nostre viatge havia acabat. Va parar i tots dos vam sortir del cotxe. Semblava que no ens volguéssim acomiadar l’un de l’altre.

Es va oferir a acompanyar-me i jo vaig acceptar la seva proposta. Caminàvem tots dos plegats cap al meu destí. Ell no sabia on ens dirigíem i, corcat per la intriga, m’ho va preguntar mentre jo gaudia de les vistes de la ciutat. No vaig respondre de seguida, no seria una resposta fàcil. Ni jo havia acceptat encara on anàvem. Però ja anava sent hora de fer-ho.

Va quedar sobtat per la notícia, però no va dir res. Només va posar cara de sorpresa i després va forçar un somriure que de mica en mica es va tornar real mentre semblava que a la seva ment tot cobrava sentit.

La porta era gegant, de fusta i amb uns relleus al voltant de l’arc preciosos. L’home em va donar la mà i va dir:

-Espero que la teva xicota apreciï el fet de venir-la a buscar des de tan lluny. Saps com tornareu o us quedareu per aquí?

-Xicota?- vaig dir, sorprès per la seva premonició fallida i llunyana de la realitat.

-Home, un noi com tu, alt i guapo, què farà sinó a un taller de disseny per a mestresses de casa?

-Mestresses de ca...?- vaig quedar-me a mitja frase, ja que algú va obrir la porta i, de seguida, l’home, mirant el rellotge, va dir:

-Perdona que se’m fa tard! Ja ens tornarem a trobar si Déu vol! Que vagi bé amb la novieta, jove, ara toca que festegeu!

Vaig quedar bocabadat, però també alleujat de no tenir l’oportunitat de treure’l del seu propi malentès.

Vaig obrir la porta i una noia em va rebre a la recepció amb un somriure. També va fer cara de sorpresa quan vaig dir-li que em volia apuntar a aquell curs, però no va objectar res.

Vaig treure la meva bossa i, al lavabo, vaig canviar-me. Em vaig veure reflectit al mirall i, amb la mà tremolant, vaig començar a pintar-me els llavis, sabent que aquell seria el primer cop que sortiria al carrer amb l’aparença que veritablement em representa.

L’únic defecte era la barba. Encara que aquell matí me l’havia afaitada, hi havia pèls incipients que vaig haver de cobrir amb maquillatge per tal de dissimular-los.

En travessar la porta d’aquell lavabo, vaig sentir com superava una barrera imposada de molt temps ençà. Però també vaig sentir com moltíssimes més s’imposaven al meu camí.

La meva complexió em delatava, però per fi em sentia còmode amb la meva imatge.

Sortir d’una gàbia, aquesta va ser la meva sensació. Va ser meravellosa. Va ser èpica. Però de cop, només trepitjar el carrer, quan el vent ni tan sols havia ondejat la meva faldilla, vaig poder escoltar com, entre la multitud d’aquell carrer infinit, una veu aguda deia:

-Un noi vestit de noia, mama!- ni tan sols la pròpia mare va escoltar el seu fill, però immediatament vaig murmurar:

-Una noia vestida com vol.