- Era un matí que es menjava la ciutat amb els raigs del Sol, més lluents que mai, però que no aconseguien evitar el fred oratge que provenia del nord- començà Dani- Vaig decidir allunyar-me de l’itinerari que, per rutina, seguia cada dijous en sortir de les classes d’escacs. Volia estar sol, assegut a un banc i oblidant tots els problemes i les preocupacions, que s’enduia el vent en lliscar-me la cara, que em provocava un calfred, però que era agradable al mateix temps.


Vaig anar al parc Plaça de la Vila de Gràcia i allà, asseguda en una cantó del banc, vaig veure la noia que, de primera vista, em va semblar un reflex de les meves intencions. Estava ella llegint un llibre, el mateix que portava jo, per passar una estona de solitud i, alhora, d’evasió, com m’havia proposat fer aquella tarda. Em vaig seure al mateix banc, a l’altre cap. Ella em va mirar amb aquells ulls blaus i va ser molt estrany, em vaig quedar mirant-la uns cinc segons. La seva cara m’era familiar, però sabia que no l’havia vist en la vida i, per un moment, vaig tenir la sensació que ella pensava el mateix.

Li vaig dir: “Quina casualitat, eh, el mateix llibre. Em dic Dani”. I ella, amb una veu fosca i baixa, que es mesclava amb el soroll del vent, em va contestar: “sí que és veritat. Jo em dic Chloe, encantada.” Va fer una petita rialla tot just acabar la frase, segurament per quedar bé, però vaig poder veure tristesa que cobria els seus ulls, tristesa en forma d’una fina capa de llàgrimes. No tenia pinta d’estar gaire alegre, encara que ho intentava dissimular. Tot i tenir aquest aspecte, em va semblar una noia atractiva, de cabells rojos i amb un somriure molt bonic. Vaig voler conèixer-la més i vam començar a parlar, tal vegada sobre el llibre o sobre nosaltres, no ho recordo bé, ja que per molt que estigués articulant paraules, el meu cap no se n'adonava. Cada minut que passava feia que el meu cor s’accelerés més i més i em va semblar que, per primera vegada en la meva vida, vaig notar aquell sentiment que es descriu a les pel·lícules, amoroses sobretot: les papallones engabiades a dins meu, que voltaven i voltaven sense aturar, que em feien sentir feliç i alhora preocupat per no dir res inapropiat.

Després d’uns vint minuts, ella va dir que havia de marxar i jo, impulsat pel meu cor i no per la meva raó, vaig demanar-li per tornar a veure’ns, o almenys per estar en contacte. Ella va acceptar la proposta i, després d’acomiadar-me, vaig tornar a casa amb satisfacció, una sensació que va durar uns quants dies, fins a la nostra conversa, pare, de fa poc més de dues setmanes.


En Dani tremolava i Doyle semblava que l’imitava. L’inspector intuïa com continuava la història, però desitjava amb totes les forces que no fos el que pensava. Va voler que Dani seguís, la qual cosa li va fer entendre amb un silenci que va enfonsar la sala de tensió.

- Des d’aquell dia al parc, parlava amb ella per telèfon quasi cada dia i, en cap moment, hi faltava tema de conversa. Tot anava perfecte, tot menys que rarament volia quedar. Jo notava que ella sentia cosa per jo, però sempre que jo demanava per trobar-nos, em posava qualsevol excusa, que volia creure que no eren mentires. Només els dijous, a la mateixa hora, aproximadament a la que ens vam conèixer, ens vèiem, i així durant unes cinc setmanes. L’espera de set dies i set nits se'm feia eterna, i, els dijous, amb el pretext que anava a fer una volta en bicicleta amb els amics, em passaven més ràpid que el mateix oratge que pentinava la ciutat el dia que ens vam trobar per primera vegada. I, des que vaig conèixer la veritat amb el que me vas dir, em vaig adonar que la major casualitat d’aquell dia no va ser el portar el mateix llibre: Els fruits saborosos.

A cada segon que passava, Doyle maleïa el seu desafortunat destí, que no eren més que casualitats una darrere l’altre. No obstant, Albert sempre deia que no existien les casualitats; ell veia aquella situació com una venjança del mateix destí, pensava que tot el que li succeïa era la compensació per fer que la balança dels seus actes s’equilibrés, potser regulada per una mena de justícia divina.

- Per tot el que t’he explicat, l’impacte que em van causar les teves confessions no va ser tan sols per descobrir que tenia una germana, sinó perquè la mateixa era de qui estava enamorat. La protagonista dels meus somnis i de les meves il·lusions que, amb un tres i no res, van fugir lluny del meu abast. Quina possibilitat hi havia de què em passés això? Doncs ninguna, fins que va succeir de debò.
- Encara ho assimil, és més que difícil de creure. Pareix un malson que, quan t’hi trobes a dins sembla tot real, però al despertar-te saps que ha sigut tot una aglomeració absurda de les teves experiències. No m’ho crec, o més ben dit, no vull creure’m-ho… Sent molt tot el que deus estar patint per la meva culpa Dani, ho sento de tot cor. Perdona’m.

- No sé si ho podré fer mai.

- Suposo que m’ho mereixo… Diga’m almenys que és el que va passar després, li vas contar a Chloe i…

- Com te pots imaginar, aquells dies no em venia de gust parlar amb ningú i em vaig dedicar a meditar sobre el que havia de fer. Una cosa la tenia clara, Chloe mereixia saber la veritat i no estar més temps enganyada, com ho he estat jo tots aquests anys. Em veia amb l’obligació moral de contar-li el que tu me vas contar, però el que me frenava era que això, com és normal, li trastornés tota la vida, igual que va canviar la meva.

No sabia com afrontar tot això i vaig prendre una decisió: vam quedar i li vaig confessar tot el que sabia i, amb l’objectiu de fugir del problema, li vaig dir que el millor seria no veure’ns més. Seguir amb les nostres vides i esborrar de la cronologia el temps que va passar des que ens vam conèixer. Ella es va quedar mirant el sòl sense dir ni una paraula i, quan alçà el cap, vaig veure com els seus ulls van passar a ser l’expressió d’un sentiment molt fort; igualment hi havia llàgrimes en ells, però aquesta vegada eren de ràbia. Es va aixecar i se’n va anar, arrossegant la incertesa a cada pas, i jo, recordant com em vaig sentir en descobrir el mateix, la vaig deixar marxar, incapaç d’anticipar-me al que podria passar a partir d’aquell moment.

- I què ha sigut d’ella, l’has vista més?

- No, ni hi he tingut contacte.

Els fruits de les irresponsabilitats que va cometre Doyle van començar a brotar amb l’actuació de Dani, i això l’inspector ja ho estava intuint.

Al matí següent, Dani es va despertar i just després de berenar decidí quedar amb els amics perquè feia molta estona que no tenia contacte amb ells. A més a més, era una manera de deixar les coses de banda, d’oblidar. Va estar amb ells tot el dia, almenys durant aquest temps es sentí com un adolescent amb una vida normal.

Va arribar la nit, ell ja havia perdut la noció del temps però es notava cansat. Va dubtar en tornar a casa, qualsevol cosa li podia esperar, tenint en compte que els imprevistos ja dominaven la seva existència. Pedalejant per la vorera passava de llarg els carrerons que es disposaven a banda i banda del carrer. Un rere l’altre, passadissos foscos sense sortida que completaven l’immens laberint de la ciutat i que eren el punt de trobada de les “persones de la nit”. En aquell moment era l’única busca de pols que avançava per les voreres i, de sobte, es va veure enterre, amb la bicicleta sobre les cames.

No es va donar compte i un cop a la cara el va tombar del vehicle, qualcú l’havia colpejat amb una espècie de bat, Dani ni va veure que era. En un tres i no res, abans de que ell pogués obrir els ulls una bala ja li havia enfonsat el crani, va quedar amb els ulls tancats, amb les faccions tapades pel mateix líquid que brotava d’entre els dos ulls. Ningú es va adonar del que havia passat, la majoria de cases del voltant estaven deshabitades i les poques persones que van sentir un petit soroll no li van donar gaire importància.

Doyle, que estava assegut al sofà intentant relacionar-ho tot, posseint una pista que li va arribar de l’anàlisis de la roba de la seva dona: una altra pàgina de Els fruits saborosos. No podia contenir les llàgrimes de tristesa, que ja formaven part del seu dia a dia. De sobte un calfred li va recórrer esquena avall, un sentiment, o més ben dit, una intuïció; que el paralitzà per un moment.

Segons després va sonar el telèfon i, al contestar, una veu de dona, opaca i un poc greu, digué: “Al carrer de Sant Pere Mitjà l’últim fruit de l’arbre ha caigut, vingui a per ell, inspector”. La línia es penjà i Albert va córrer a agafar el cotxe i conduí a la direcció indicada. Tardà 5 minuts en tenir davant el cos del seu fill sense vida.
- Nooo, no pot ser!!


Començà a donar punyades al sòl i a cridar desesperadament, com si volgués demanar una segona oportunitat. Sabia qui havia comès el crim, qui els havia comès tots els que ell investigava. I, en poc menys de mig minut, la mateixa figura que tenia en ment va tapar el llum dels fanals que impactaven sobre el cos de la víctima; era l’ombra de la seva filla, l’ombra del passat.

- Hola pare.

Doyle va deixar que la seva veu es dissipés al llarg del carreró.

- Què has fet?! Tu no ets la meva filla! No ho pots ser!

-Sóc la mateixa a qui vas abandonar en mans de la mare i a qui has fet viure un malson, no una vida.

- Tu has matat en Dani i l’Ana! Per què?

- Crec que tenim temps pare, suposo que ningú ha sentit res. Et contaré com han sigut els meus anys des que vaig néixer. Oriol Hyde, un home desagradable, irrespetuós i, sobretot, violent; es va casar amb la mare, o més ben dit, ella es va veure, d’alguna manera, obligada a casar-s’hi. Des que vaig tenir un mínim ús de consciència els abusos i les agressions que percebia al meu voltant ja començaven a ser rutinaris. Oriol, que fa de pare en aquesta història, agredia a la mare i, en colque cas, també a mi. Això va anar a més, i els maltractes van acabar essent constants.

Vaig començar anar a l’escola i, quan estava en aquella edat en què les persones comencen a classificar i a jutjar les altres que l’envolten, van començar a fer-me “bromes”, per dir-ho així. Era dèbil, tant físicament com psicològicament; tímida i amb una plorera constant als ulls, el que no és d’extranyar per la situació que vivia a casa i que he estat visquen fins fa poc. Ja no en tenia prou amb la tensió que hi havia a la “família”, sinó que també vaig haver de rebre abusos, humiliacions i agressions dels meus companys, si és que se’ls pot dir així. La meva vida ha sigut una constant tortura, i no hi ha hagut dia que no hagi lamentat la meva situació. L’esperança em va arribar un dia, amb un llibre a la mà, i es va asseure al costat meu en un banc. Dani, que duia el mateix llibre que jo: Els fruits saborosos, el qual pensava que m’havia regalat la mare, però que posteriorment vaig descobrir, pel teu fill, que era un regal teu, pare.

Albert mirà espantat cap avall i es va fixar en un detall que sobresortia de la jaqueta del seu fill, que ja començava a tornar-se pàl·lid: una fulla arrabassada amb l’últim poema de l’obra.

- No tenies dret a fer tot això, Chloe!

- Em parlaràs tu de justícia. Quan Dani m’ho va contar tot, vaig conèixer la mà negre que, durant tota la meva existència, m’havia duit pel camí de l’amargura i la desesperació; tu, pare. Per la teva culpa, la mare, amb l’única persona que em podia expressar, es va veure obligada pels seus sentiment a acabar amb tot això. L’amor que sentia per jo li frenava, però va arribar un dia que no va poder aguantar, ja havia aguantat prou. Es va suïcidar, i, sabent tota la veritat, la meva ràbia va començar a actuar, cavalcant sobre els pensaments lògics i sensats. Vaig passar d’estar obligada per una altra persona a estar-ho de mi mateixa, obligada a venjar-me i acabar amb la teva vida, com tu havies fet amb la meva. Ja no et queda a ningú, la major part de la teva vida, la família, ha desaparegut, i, només t’hi queda la que vas fer fora d’ella, la teva filla, que t’ha estat esperant fins avui.

Chloe va llançar la pistola, la mateixa que li va servir a Sophie per suïcidar-se amb un tret enmig dels ulls, i que va ser la causant dels tres assassinats realitzats de la mateixa manera; i va caure a les cames agenollades de Doyle.

- Ara la decisió és teva. No em queda res per fer. Matam si és el que vols, mata a la teva filla, el teu error.

El soroll del tret va colpejar les parets amb força i tota la ciutat, despullada de persones, ho va presenciar. El cos d’ Albert va caure sobre el del seu fill. Cas tancat.