- Bona nit, parlo amb l’inspector Doyle Pons?

Va respondre quasi bé sense separar els llavis, adormit, sense ser conscient del tot.

- Sí, sóc Albert Doyle, detectiu de policia. Què succeeix?

- Sóc l’agent de policia Trotter, el crido perquè ha succeït un desagradable crim i li demanaria que vingués el més ràpid possible al carrer dels Jocs Florals de Badalona. Això és una assumpte confidencial i, per favor, procuri no parlar amb ningú, com a detectiu que és, ho deu entendre perfectament.

Es va imaginar el pitjor. No s’ho va pensar ni un moment i, amb el que tardà en sortir del llit, un calfred ja li havia recorregut tota l’esquena. Tot i això, no era la primera vegada que l’avisaven a aquestes hores de la matinada, el seu ofici ho exigia, no hi ha hora per incomplir la llei.

Engegà el cotxe i començà a conduir en destí a la direcció indicada, no del tot despert i intentant anticipar-se psicològicament a allò que podria passar. Creuà el carrer de Montsió i, com aquest, molts carrerons que formaven part del gran laberint de Barcelona. Els carrers estaven deserts, la negror de les voreres camuflava els moixos negres que recercaven dins les bosses de fems, els fanals que parpellejaven no il·luminaven més que un món dominat per poca gent de negre, a qui a Doyle li agradava anomenar “persones de la nit”. El cel no tenia ni un resplendor de llum, principalment perquè no era aquest el que es veia, sinó el fum que vestia la silueta de la ciutat, fum de les fàbriques, grans instal·lacions que es menjaven el món pas a pas. Avançar per aquells carrers, entre els llargs edificis que pretenien rascar les altures, era intimidant, així com la sensació de tenir tothom al voltant, essent, un mateix, el baixet del col·lectiu. El pa de cada dia, això és el que era per a l’inspector, un home de 47 anys, alt, robust, moreno, de cabells castanys, tant els del cap com els que s’enredaven sota el nas; i uns grans ulls que s’amagaven en aquell moment darrere les pestanyes mig tancades, impulsades per la son.

Trenta-dos minuts van passar des que va sortir de casa fins veure una combinació de llums, blaves i vermelles; sorolls que rebotaven per tot el barri, i veïns que sortien a veure l’espectacle que es donava al final del carrer. La policia romania rodejant la façana de l’edifici, impedint l’entrada a qualsevol persona no autoritzada. Ell va ser atès pel cap de policia que li va anunciar un possible assassinat a l’interior de la casa. Doyle, sense dubtes, va voler veure i inspeccionar la víctima. Trenta segons després, tenia el cos sense ànima davant seu, sense expressió, com si es tractàs d’un ninot cobert de pell. La sang tacava el sòl i la paret, i es podia veure el tret enmig dels ulls, exactament entre els dos ulls.

- Senyor Doyle, com a reconegut inspector de policia, se li ha assignat el cas d’investigació, i ens ha semblat oportú que vegés el succeït. Tenim la documentació del difunt: segons el seu DNI, es diu Oriol Hyde. L’hora de la mort s’ha d’especificar amb la investigació forense, encara que tot apunta a què no fa més de quatre hores. Tenim constància de diversos delictes menors que ha causat, estava involucrat en una sèrie de negocis il·lícits i devia molts doblers, tant a l’Estat com a mafiosos de la zona, o això comenta el veïnat. El metge forense ens ha assegurat, pràcticament del tot, que ha estat un assassinat i no un suïcidi, simplement pel fet que no s’ha trobat l’arma del crim, és a dir, que l’assassí encara la posseeix i, si hagués estat un suïcidi, trobaríem marques de cremades al voltant del forat de bala i restes de pólvora a la mà. Tot i això, s’ha d’investigar amb més profunditat. De moment, s’ha fotografiat tot el cos i s’han de prendre les possibles proves.

L’inspector no reconeixia l’home, no l’havia vist mai. Després de les paraules del policia, va examinar el cos. Doyle havia vist mil i una persones assassinades, però, per a ell, aquell era més que peculiar. A la butxaca de la jaqueta, que portava la víctima, s’hi trobava una pàgina arrabassada amb el primer poema d’Els fruits saborosos, de Josep Carner: Com les maduixes. Doyle es va sorprendre en veure un dels poemes del seu llibre preferit de l’adolescència, la fascinació cap a ells era enorme i es sabia de memòria cada un dels versos de l’obra que son pare li regalà. Casualitat, havia de ser casualitat, no podia tractar-se de res més. El poema era molt famós, molta gent en tenia un exemplar, però ell va passar de llarg el detall, encara que amb certa sorpresa.

La víctima havia de romandre allà fins que el jutge donés l’ordre de retirar el cos, per tant, ell tornà a casa a investigar les fotografies del cadàver i els expedients. En conèixer més informació de l’home, el seu cor quasi li surt del pit, va tenir la sensació que no podia fugir del passat, que estava retingut en ell: Oriol Hyde, home de Carolina Vidal, la qual s’havia suïcidat cinc dies abans...

La parella tenia una filla, això Doyle sí ho sabia des de feia temps: Chloe Hyde, desapareguda, des del suïcidi de la seva pròpia mare; no se’n sabia res d’ella, com si el vent se l’hagués enduit, se la considerava ja morta, víctima d’un dels múltiples assassinats de carrer, cosa d’esperar per la mala fama que tenia el pare entre les “persones de la nit”.Així era com els anomenava Albert, i no perquè no surtin durant el dia, sinó simplement perquè eren aquells que s’amagaven en la foscor, sense sortir d’ella en cap moment.

La història en si ja era esgarrifosa, però, per a Albert, va ser com una daga travessant-li l’ànima, la negror dels records va reaparèixer dins d’ell.

Doyle va sentir de sobte uns passos baixant per l’escala de casa, mentre ell seia al sofà observant el mantell de document i registres que tenia sobre la taula i, a cop de reüll, la va veure caminant cap a ell.

- Albert, que tornes a tenir un cas? T’has anat de casa molt ràpidament sense dir-me quasi res.

- No et volia despertar, tot i el soroll que he fet; ja t’ho explicaré.

- Doncs la pròxima vegada diga’m on vas. Què ha passat, ara? És que no hi ha moment que no tenguis feina a fer? Au, vine a dormir, que deus estar més que cansat després de dormir tan malament.

- Tens raó, necessit reposar, ara venc. I en Dani?

- Encara dorm com un rabassot, no hi ha so que el desperti, sembla un ós en hibernació, aquest noi.

-Jo, de jove, també dormia així, o, fins i tot, més exageradament- fent una petita rialla com recordant bons moments.

Albert encara tenia el cor a cent. Sabia que no dormiria pas, i encara menys tenint al cap la conversa de la setmana anterior amb el seu fill sobre un fet del passat, més ben dit, un secret que Albert hagués volgut oblidar, però, quan el passat i el present es troben, un descobreix el que són les conseqüències dels seus actes, irresponsabilitats que un voldria deixar enrere, però que estan destinades a reaperèixer, ja sigui com a càstig o com a reflexió.