- Pare, l’altre dia t’estava cercant i vaig entrar dins la teva habitació. Buscava unes grapes que se m’havien acabat. No hi eres i vaig obrir un calaix del moble de mòguini de la dreta i…

- Dani, t’he dit mil i una vegades que no fitoris dins la meva habitació! - va dir en Doyle preocupat. - Què hi vas trobar?

- Doncs… una noia, la seva fotografia. Qui és, pare?

Albert, suant com qui hagués vist la mort.

- Mmm… Res important fill.

- Tenc la sensació de què m’estàs amagant colque cosa. La teva cara et delata, sempre ho fa. A mi no em pots mentir, et conec massa.

- No tens per a què saber-ho.

- És molt greu la cosa, o què?

- Dani, t’he de confessar que no t’he estat del tot sincer amb tot el que t’he explicat.

- A què et refereixes? No m’espantis.

- Mira, penso que amb 19 anys ja et mereixes saber la veritat sobre un assumpte: la teva germana. M’està menjant l’ànima, el secret, ho necessito contar.

- Com? Quina germana?

- En tens una, Dani.

- Què m’estàs contant, pare?

- Doncs la veritat. Ara t’explico, però, per favor, no treguis el tema davant la mare, ara ho entendràs.

- És clar que li ho diré, vull respostes.

- No li diguis, per favor. Ai!… ja no puc tornar a rere.- dient-ho per a ell mateix- La teva mare no sap res.

- Què? Per què no sap res? Si tenc una germana que no conec, també és la seva filla, no?

- Mmm… no sé com dir això a un fill. Sé que ja tenc prou confiança amb tu, però aquesta situació m’està superant.

- Què vols dir? Ella no és la mare? Atura, no sé si vull saber res més. Deixa’m temps per assimilar-ho o almenys per despertar del malson.

- No és cap somni fill, és la realitat, per desgràcia...

En Doyle, que poques vegades des feia trenta anys havia plorat, va notar com una gota recorria galta avall. Aquell líquid era de tot menys llàgrima; era els anys i anys de tristesa acumulats, era els records imborrables; tot el que es va guardar a dins el seu cor, tancat en clau; era part de la seva vida que decidí oblidar, però que no pogué, ja que els sentiments sempre parlen per si sols. En Dani, desconcertat completament, sentia una tristesa que s’unia a la ràbia i a la incertesa, semblava que la seva vida havia canviat, com si, amb una màquina del temps, s’hagués canviat tot el passat en un instant.

- Aleshores, vas enganyar a la mare, no és així? - cridant envaït per la confusió.

- Va ser una nit que vaig sortir a fer unes copes amb els amics, després de la feina, no sé gaire bé què és el que celebràvem… un aniversari o, potser, una darrera de solter, no ho recordo. La qüestió és que allà la vaig conèixer, i ja te pots imaginar què és el que va passar. Un més i mig després, més o menys, vaig rebre la notícia que la teva mare, Dani, estava embarassada i no saps l’emoció que em vaig endur, podria dir que va ser el segon millor moment de la meva vida, després del teu naixament. Tot va canviar quan, dues setmanes més tard, vaig rebre notícies de Caro, com me va dir que es deia la que t’acab de mencionar. Et juro Dani que, quan em va confirmar que estava embarassada, vaig dubtar si emprar la pistola que duia en el meu uniforme de policia.

Albert cada vegada anava sentint més ràbia d’ell mateix, era l’olla que va coent a poc a poc fins que, en un moment o un altre acaba vessant si no es fa res. Dani no es podia creure el que sentia, la seva cara havia descobert una nova expressió facial, poques vegades es viuen moments com aquests.

- No podia permetre que Ana, la teva mare, s’adonés de tot el que havia passat. Jo tenia una gran reputació social, la veu corre més ràpid que un cérvol apunt de ser caçat; aquella filla anava a acabar amb la meva estabilitat, el meu futur. Encara que no sé amb certesa si això que acab de dir va ser una excusa a mi mateix, o si simplement va ser la por al que podria passar, a les conseqüències; una cosa o l’altra em va fer actuar d’aquella manera. Errors, són aquells que causen penediment, i en aquell moment era l’única cosa que corria per les meves venes. Per tant, vaig decidir fer-ho enfora: li vaig donar una gran compensació econòmica a Caro i vam acordar que no havia passat res. Ja no vaig saber res més d’ella, tan sols que s’havia casat amb un home que no tenia gaire bona fama. Des d’aquell moment resocada dia, no sé a qui, però sí per a qui, i no és per a jo. Tot això mai s’oblida, mai desapareix, l’angoixa de saber que he influït tant en la vida d’altres, especialment en una persona que ni conec, però que du part de mi en ella. La meva consciència em va superar i, a vegades, em comunicava amb Caro; ella me va donar la fotografia que tu has vist, però no em contava gaire cosa de les seves vides. Ella no es mereixia el que li vaig fer, era molt bona persona, però no tenia més remei... jo em vaig aprofitar de la seva falta de recursos econòmics. Malgrat això, m’agradaria veure-la alguna vegada en persona, la meva filla, i en aquell moment, el meu error.

Dani, després d’escoltar l’intens relat del seu pare, se’n va anar a la seva habitació sense dir ni una sola paraula, sense articular ni un gest; les seves cames es movien, però la seva expressió va quedar immòbil.

Durant dinou dies les conversacions entre pare i fill varen ser de monosíl·labs, pràcticament estèrils. Passada la mort d’Oriol Jeckyll, sobre la qual Dani no havia sentit ni una menció, Doyle va pensar que seria millor centrar-se en el cas, sabia que el seu fill necessitava temps per reflexionar i digerir tot el que va passar.

Albert havia seguit investigant sobre l’assassinat que el va treure del llit set dies abans i que el va començar a preocupar i a desesperar. Eren ja les 22:30h, aproximadament, quan va sonar el seu mòbil... qualsevol cosa podia haver-hi a l’altra banda del telèfon.

-Si?

- Albert, sóc jo, l’Ana. Comença a escalfar el sopar que estic de camí.

- D’acord, com ha anat avui a l’hospital? Molta feina?

- Doncs no gaire, avui ha estat tranquil·let? Ara ens veim, en quinze minuts, més o menys; estic per la plaça Joan Amades.

- Perfecte, ens veim.

Doyle escoltà que, a l’altra banda, Ana intentava cridar amb els llavis tancats, com forçada.

- Mmmmm!! Auxili!!

Un tret de pistola enfonsà la cridada en un silenci, un silenci que ho deia tot. Doyle va notar com la bomba de davall el seu pit estallava cada vegada més fort, més ràpid, més intensament. Tan forta va ser la impressió que, abans que li donés temps a pensar, ja havia començat a conduir cap a la direcció que ella li acabava d’indicar. En arribar, cercant pels carrerons i cridant el nom de l’esposa, va veure unes quantes persones mirant, espantades, un cap de cantó i no va tenir dubte:

- Llevau, enfora!!

Ja es sentien les sirenes de la policia a cent metres d’on estava. Doyle va contemplar el cos de la seva dona estès al terra, sobre una estora vermella, una estora de sang. Les seves llàgrimes es mesclaren amb aquell líquid que brollava de dins el forat de bala, situat entre cella i cella, amb una precisió que feia por. Albert sabia perfectament que no hauria de tocar el cos per si hi havia pistes o alguna cosa que servís per al cas, però, com era normal, la va abraçar, sentint la culpabilitat entre els braços i tenint la sensació que el vertader assassí era ell.

La policia arribà a l’escena del crim i començà a rallar amb l’inspector…

- Inspector Doyle, què ha succeït? Hem rebut una trucada del veïnat que ha sentit un tret de pistola.

- Noo!!! Per què?! No te l’enduguis!! … Agent, ha mort una altra persona, la meva dona, amb el mateix “modus operandi&rdquo de fa set dies: mort per un tret al mig dels ulls. No hi ha dubte de què es tracta del mateix assassí per les circumstàncies en què he trobat el cos. Tot i això, s’ha d’examinar; no sé quina relació hi ha, però penso arribar al fons de l’assumpte. Aquest és el meu cas, només demano la investigació forense, per favor, no voldria més intervenció que la meva.- Amb la cara coberta de llàgrimes que reflectien la llum dels fanals.

- Lament molt la seva pèrdua. Comprenc el que demana, però, sincerament, crec que li aniria molt millor que alguns dels agents l’ajudessin, no creu?

- Sé el que em faig; faci’m cas, això ja és personal.

- Doncs, vostè decideix, així serà. Serà avisat quan es descobreixi més sobre la mort de la seva dona.

- Moltes gràcies. No sé què està passant, però no m’agrada gens - va dir trist i rabiós. Des d’aquell moment, ja no era un home corrent; la fúria i la desolació parlaven per si sols; va passar a ser un simple ninot mogut pels fils dels seus sentiments més foscos.

1h i 32 minuts després del succeït, Doyle tornà a casa. En Dani li sobresurtí i els dos s’assegueren al sofà, davant la televisió, com solien fer abans, cada nit.

- Pare, què és el que ha passat? He sentit que feies una portada en sortir. I la mare?

- S’ha hagut de quedar a fer un torn de nit a la feina, una urgència a l’hospital. No te preocupis. M’he anat tan ràpid perquè m’han avisat de la policia, però, al final, ha sigut una falsa alarma. -Albert intentava que no es notés la mentira, encara que, per les pintes que duia i amb l’ull expert del fill, li era difícil.

- Mira, saps què? No vull saber la veritat, que prou disgustos ja m’he enduit. Ara necessito calma, molta calma. A vegades penso que no sé absolutament res de vosaltres, que jo sóc com un estrany que ha vingut a passar uns dies en aquesta casa, un any rere l’altre.

- No diguis això, Dani; no és veritat.

- Me’n vaig a dormir. Vull dir, a intentar dormir…

- Una última cosa… suposo que no has contat a ningú la nostra conversa de fa unes setmanes, no?

Dani va fer un petit sospir i respongué: -Només a l’única persona que ho mereix saber...