Va tocar al vidre, amb la intenció d’entrar, mentre que jo restava immòbil al seient sense saber com reaccionar. Vaig incorporar-me física i mentalment quan tornà a picar a la finestra. A l' obrir la porta l’alba del matí va omplir de llum aquella furgoneta, arribant fins als llocs més recòndits i deixant una lleugera olor a sal, estranya, tan lluny del mar ara que ho penso, tot i que llavors no vaig donar-li gaire importància. Els meus sentits estaven massa alterats i el meu cervell era incapaç de discernir entre el que era real i el que no, cosa que em va fascinar perquè era com una finestra oberta des de la qual tots els esdeveniments que succeïen semblaven reals però no hi havia ningú per confirmar-m'ho. Heus aquí que l’arribada d’aquella noia em va alegrar, era just el que necessitava, tot i que vés a saber què passava pel meu cap en aquell moment que vaig morir-me de por.
Ja amb la porta oberta i amb la mirada desencaixada, no vaig atrevir-me a dirigir-me a ella. Vaig sortir corrents, sense direcció predeterminada fins a arribar al mig d’un camp Em vaig estirar entre els verds brots i les roselles primaverenques, mirant com corrien els núvols mentre el vent els perseguia, formant i de deformant aquells anyells i jo, suposo que ja amb els efectes d’aquella substància més minvats, intentava recordar en quina part d’aquesta història vaig perdre l’argument primari, aquell que m’havia dut fins on era, lluny de la meva vida.
Mentrestant el Sol matinal de la primavera tardana em molestava, i sentia en aquella verda i solitària esplanada una claustrofòbia incomprensible a ulls del que va serè. Vaig alçar-me i era allà, en un extrem del camp, palplantada mirant-me, fins que s’apropà.
—Em dic Marina.— va dir trencant l’ensordidor silenci i conservant la distància a unes passes de mi. —Sé que no estàs en l’estat més òptim i potser no t'enrecordaràs de mi— seguí ella mentre que jo era incapaç de pronunciar un sol mot, amb la mirada clavada en el seu cabell ros mogut per l’aire.
Són importants les llacunes que tinc d’aquella setmana, on la línia temporal va veure’s alterada, causant així en mi una sensació molt difícil de descriure, trencant la línia divisòria que separa en aquesta història la bogeria i la raó. Sé que vaig passar una setmana perquè m’ho han dit aquí, perquè jo hagués jurat que no van transcórrer més d’un parell de dies.
Vaig tornar a la furgoneta amb ella, i la vaig convidar a prendre d’aquella substància junts, però a mesura que aquella sensació tornava al seu punt més àlgid, notava com la Marina no es veia presa per aquell efecte, potser perquè no en va consumir. I jo, mig mort a la part de darrere contemplava aquell somriure que no se li esborrava de la cara, perenne des del primer dia que la vaig conèixer. Sense poder discernir entre el dia i la nit, capficat en el meu món interior, els fets més inversemblants que poguessin succeir semblaven tots reals, causant en mi un maremàgnum d’emocions incontrolables que em posseïen sense que jo pogués fer-hi res.
Cert dia, no puc recordar quin, va començar a dir-me que canviéssim de lloc, que ja n’estava cansada de la vida silvestre i jo, com un xai que és guiat pel seu pastor, no vaig dubtar ni un sol moment en fer-li cas. S’assegué de copilot, mentre que jo no sé ni com podia conduir en l’estat que estava, fent-li cas en totes les indicacions que m’anava dient amb aquella dolça veu. Vam recórrer bastants quilòmetres diria, això o que a mi se’m va fer etern, fins a arribar a aquell paratge vora el mar. La Marina va desaparèixer del meu cantó, però tot i això, dins el meu cap podia sentir la seva veu cridant-me que l’anés a buscar i m’ajuntés de nou amb ella. Així vaig fer-ho, vaig agafar embranzida amb la furgoneta i agafant cada cop més velocitat, dins el meu cap no hi havia espai pel dubte, em vaig llençar al mar des d’aquell penya-segat i em vaig reunir per fi interiorment amb ella, essent només un de sol.
A partir d’aquí, quan vaig obrir els ulls, ja estava aquí al psiquiàtric, on m’han detectat esquizofrènia, cosa que em fa dubtar de tots aquests anys. I si el que he estat vivint no ha existit mai? Em ve al cap aquella frase que em va dir la Marina, que només recordem allò que mai ha succeït… Però bé, per als metges la Marina mai va ser real, només producte de la meva ment, igual que tot això que t’he explicat i potser aquesta conversa tampoc ho ha estat… Tot i això, gràcies per escoltar-me tan atentament Marina, o qui vulguis que siguis.
