Però no, no es tractava de cap segrest com els que surten en aquelles sèries policíaques a altes hores de la nit com molts col·legues imaginaven ni molt menys. Recordo perfectament aquell dimecres al matí esmorzant al balcó de l’àtic amb el meu barnús rosa i la meva tassa de cafè dolent de supermercat, fumant mentre pensava, amb la mirada perduda entre el fum i la boirina de primera hora, quin sentit tenia seguir bevent aquell fastigós líquid marró amb gust d’aigua amarga de l’aixeta, seguir aguantant la hipocresia de la gent que m’envolta, anant a estudiar cada matí de vuit a una i sortir a corre-cuita de la facultat, travessar mitja ciutat i arribar a la feina; acabar a les nou i, ja de manera més assedegada, tornar a casa sense ganes ni temps de fer res, ficar-me al llit, tancar els ulls i desitjar que no soni mai més el despertador.

I jo ara et pregunto a tu, que de fet ni sé qui ets, però et veig escoltant-me amb esma, com si gaudissis, tota bocabadada, d’aquesta infeliç vida meva: valia la pena seguir vivint així? Em resulta estrany estar-te explicant-te tot aixó, no m’obro tan fàcilment a la gent però juraria que et conec de tota la vida si no fos perquè és la primera vegada que ens trobem.

Però saps per què estem aquí parlant? Perquè aquell dimecres al matí, després d’acabar-me aquella cigarreta i de llençar la burilla encara encesa pel balcó, em vaig respondre la pregunta que t’he fet abans i vaig decidir que la meva mare no em va tenir perquè fos un esclau del sistema sense vida pròpia, privat de llibertat com si fos un animal, sóc massa jove com per estar perdent-me totes les experiències que la gent de la meva edat té.

A les nits, abans d’adormir-me, només feia que pensar com poder posar fi a aquesta vida, plantejant-me sempre com a primera opció el fet de llançar-me pel balcó; deu pisos en caiguda lliure, només uns segons i ja estaria, l’asfalt seria el botxí que m’alliberaria, deixant plasmada una escena grotescament macabra, digna d’una obra de Pollock.

No em jutgis amb aquesta mirada, noia, que sempre acabava descartant aquesta alternativa, no volia morir encara!

Va ser un dia a la universitat que en Jaume em va obrir els ulls. S’havia comprat una furgoneta, d’aquestes noves alemanyes, d’un color vermell llampant. Jo em moria de ganes per pujar-hi i provar-la així que vam quedar aquella mateixa nit al sortir de treballar.

Quan vaig arribar a casa d’en Jaume em va oferir una copa de whisky escocès, —era del bo eh, ja es notava—. Ell era a la cuina amb uns talls de paper que semblaven segells, però en veure que m’apropava els va guardar a corre-cuita a la butxaca de la camisa. No vaig fer-ne gaire cas i vam baixar per fi a provar la furgoneta abans que es fes més tard. Des de petit desitjava tenir una furgoneta, tot i que les d’ara són més modernes i més còmodes.

Mentre el semàfor de torn ens il·luminava la cara de color vermell, em van venir al cap els segells que s’havia guardat i li vaig deixar anar, així com qui no vol la cosa. Al principi es va fer el desentès, però finalment, després de molt insistir em va dir que m’ensenyaria què era. Volia que tornés al garatge de casa seva i així ho vaig fer.

En aparcar la Volkswagen T3, no vam baixar, en Jaume va encendre el llum i es va posar la mà a la butxaca. No eren segells, què eren aquells dibuixets d’un sol somrient? Ja pots imaginar la meva cara de no estar entenent res, ben confós. Va dir-me: —Saps què és això, noi? Això és el nou pa de Crist, les vertaderes portes del paradís, els passatges per al viatge més boig que faràs mai.

M’ho havia de posar a la llengua i ja està, la meva ment estaria en un altre món mentre que el meu cos seguiria al mateix lloc. Acabava de trobar l’oportunitat d’escapar-me de la meva monòtona i fastigosa vida, saps?