Et seré sincer, no sé com és que estic viu, suposo que gràcies a ella. Bé, continuo explicant-te fil per randa, o almenys faré l’intent, doncs aquells set dies i aquelles set nits foren d’un altre món, quelcom abans viscut i gairebé impossible d’entendre però espero que arran de les meves anècdotes puguis fer-te una vaga idea de què va succeir.

Va passar una setmana fins que vaig tornar a quedar amb en Jaume, decidint no anar a classe aquell dia i jo ja veuria si anava a treballar o no… Era un dia plujós, on tot un exèrcit suïcida d’afilades i fredes gotes avançava imparable, amb el vent de comandant, empenyent-les violentament contra la gent desprotegida que corria pels carrers intentant fugir d’aquell incessant i humit bombardeig.

Aquest cop va venir ell a casa i jo, poruc de mi, encara guardava aquella nova droga al calaix de la tauleta de nit, tancada sota pany i clau (manies estúpides d’un desequilibrat mental que ves a saber de què tem, vivint sol), amb por potser a fer una passa en fals i caure massa d’hora en la temptació, obrint aquella mena de caixa de Pandora que vés a saber quins mals irreversibles em portarien. Tot i que ben mirat, què més podia anar-me malament? De debò tenia alguna cosa a perdre?

En Jaume era assegut al sofà fent avions de paper amb els meus apunts inútils de classe que acabarien sortint per la finestra l’un darrera l’altre, omplint la vorera de fulls blancs perfectament doblegats i plens de gargots i d’aquella horrorosa lletra que faig. A l’entrar havia deixat les claus de la furgoneta al cim de la taula, llençades amb menyspreu abans d’escarxofar-se a fer manualitats com si fos un nen petit. Vaig trobar que aquella era l’oportunitat per començar de zero, el moment ideal per descobrir nous horitzons.

Vaig anar cap a l’habitació tot decidit, autoconvençut de què era l’hora d’agafar el que era necessari i marxar.

A l’entrar per la porta, sabia que tot el que agafés no podria omplir el buit que tenia dins, era tan inútil com intentar conservar una bola de neu per tal de no enyorar l’hivern en ple estiu. Així doncs, cínicament, gairebé com el mateix Diògenes de Sinop, vaig decidir que no m’enduria res material, no em caldria, només m’enduria aquell petit tresor que ben guardat tenia. Vaig palplantar-me davant seu i amb posat seriós li vaig fer una oferta que no podia rebutjar, sentint-me el protagonista d’aquella pel·lícula de feia uns anys de l’americà aquell… Com es deia? Ara no em sortirà el nom… Tant és, ja em vindrà. Continuo que no acabem.

Així que de manera poc premeditada, de forma impulsiva, vaig dir-li que es quedés el meu petit àtic al bell mig rovell de l’ou de la ciutat a canvi de la seva furgoneta. Ell no sabia que tot i que rebutgés aquell tracte, l’hauria d’acabar acceptant, perquè les claus de la seva nova adquisició amb rodes les tenia jo. La seva cara era de desconcert, intentant encaixar les peçes d’aquella rocambolesca situació. Però en Jaume va trigar molt a decidir-se, incapaç de pronunciar un mot, i així mirat, amb la perspectiva del temps, crec que el puc arribar a entendre. No va ser el cas. Aleshores, impacient, vaig sortir corrent, deixant la porta oberta de bat a bat, saltant els esglaons de tres en tres, tot això abans de sentir la resposta del pobre Jaume. Això, la pel·lícula es deia El Padrino, quin cap aquest el meu…

Vaig posar-me en marxa aquella tarda de maig, sense rumb preestablert, seguint el meu instint vesànic. Estava posant la primera pedra d’aquell viatge que he de reconèixer que se me'n va anar de les mans. Vaig sortir del caos de l’urbs, fugint de manera misàntropa de la gent, de l’ineludible rutina, de totes les cadenes que la vida et posa, lligant-te de peus, mans i coll. Cada quilòmetre que avançava sota aquell aiguat que anava amainant a poc a poc sentia dins meu com trencava aquests lligams amb la societat, alliberant-me del món sense saber que acabaria essent presoner de la meva pròpia ment.

Al vespre ja havia conduït un parell o tres d’horetes, parant a emplenar el dipòsit i comprant alguna cosa per menjar. Vaig decidir aparcar a l’entrada d’un bosc, la meca de la solitud, emplenant els pulmons d’aquella olor a pi barrejada amb terra humida, respirant tranquilitat. Era el moment de pujar a bord d’aquell coet que em faria abandonar la Terra. Ja amb la dosis a la mà, no vaig dubtar i me la vaig posar a la llengua, combregant, fent el primer sopar en comptes de l’últim, sol, sense la companya del apòstols, amb LSD i cervesa de marca blanca en lloc del pa i el vi.

Però allà no passava res estrany, em sentia estafat i decebut, reflexionant si en el fons valia la pena fer això que feia, llençant per la borda la meva vida. Vaig rebuscar entre els cassets que tenia en Jaume i vaig posar-ne un de Jefferson Airplane. L’escoltava ,estirat a la part del darrere, mirant el sostre amb el llum encès, perdent-me en aquelles notes tan perfectes —mira que eren bons aquests, quin baix…— fins que va acabar-se la cinta. Em vaig fixar en un casset de Jimi Hendrix. Així que em disposava a canviar-lo, però a l' aixecar-me la guantera estava gairebé a tres metres de mi, allò començava a fer els seus efectes. De manera maldestre vaig aconseguir trobar i posar la cançó, però al mirar-me les mans em vaig espantar, les tenia el doble de grans, no entenia res. Ja era de nit però el petit llum de la furgoneta semblava l’astre candent més gran de l’univers, cegant-me per complet en un esclat resplendent que em va fer apagar-lo d’un cop de puny, trencant la bombeta i fent-me un petit tall d’on la sang que brotava semblava un gran torrent roig carmesí. El pànic s’apoderava de mi, la meva part més irascible aflorava de manera involuntària, sense que jo pogués fer-hi res mentre de fons sonava All Along the Watchtower.

Va ser llavors que d’entre la penombra de la nit aparegué ella, apropant-se cap a mi, i jo, mort de por que estava, no podia reaccionar.