La mare va deixar el diari dels secrets que mai no va dir la seua filla i va netejar les llàgrimes del seu marit. Ambdós van mirar-se als ulls amb el desig d'haver escoltat la Laura. Ara era tard i ho sabien. Ja no podrien tornar a escoltar la seua dolça veu, ni veure els seus dolços somriures. La seua princesa ja no hi era amb ells i havien d’aprendre a viure amb aquella absència. L’enyorarien sempre però no podien paralitzar tota la seua vida. Segur que ella no estaria gaire contenta si no eren capaços d'eixir de l’abisme que havien caigut amb la trucada d’aquella nit. La dona va començar a recollir els objectes que es mantenien intactes en sofrir la ràbia del seu marit, que feia semblar l’habitació una zona catastròfica. El va mirar, encara en terra mirant les seues mans tan ferides com el seu cor, i va anar a la cuina. Va sospirar i va traure de l’armari l’escombra. Aleshores, una mà va posicionar-se al seu muscle. No va haver de mirar a qui pertanyia, ho sabia ben bé. El seu marit va agafar la granera i va recollir els vidres trencats encara que els de la seua anima no serien tan fàcils d’eliminar.

- No vull que et talles...

- No et preocupes. Jo estic bé.- va respondre amb un to buit, sense emocions.

Ella sols va poder assentir amb el cap perquè el seu espòs ja se n’havia anat de l’habitació de la difunta filla sense deixar-la dir cap cosa. Amb un sospir, va començar a cridar els familiars de l’agenda telefònica. A poc a poc, el so del telèfon, de condolences, paraules d’ànim buides i suaus plors inaudibles van començar a omplir les cases dels seus coneguts i d’ells mateixos. A continuació, es va detenir per eixugar-se les llàgrimes. Després, va cridar a l’institut per avisar de la mort de la Laura i van rebre més paraules de suport de la direcció del centre i a la funerària per començar a fer els emmetzinats preparatius per acomiadar-se d’ella perquè començara el seu viatge etern. Va apuntar en un paper amb la mà tremolant mentre s’empassava el nus de dolor de la seua gola tots els detalls. El seu marit va eixir a la saleta i va seure per abraçar-la i amagar-se a la seua esquena sense dir res. La muller simplement va girar-se i va correspondre a l’abraçada en silenci. Tots dos es miraren als ulls amb el desig d’esmenar els seus errors.

Van passar les hores i ambos van començar a menjar. Encara que van passar l’estona jugant amb el contingut del plat sense mirar-se. Aleshores, van trucar a la porta i van mirar-se als ulls. El marit va alçar-se per obrir la porta. En el moment que va obrir, una jove va abraçar-se a ell plorant amb força. Es va sorprendre però la va abraçar tot acaronant els seus cabells amb suavitat. En aquell moment, va alçar la mirada dels cabells pèl-rojos i va veure tot el grup d’amics de la infantesa de la Laura mirant-lo plorant, amb els ulls plens de llàgrimes o contenint alguna d’aquestes dues coses. Va deixar-los passar i seure mentre la mare de la morta els mirava sorpresa pel que havia llegit al diari unes hores abans.

- Nosaltres? Ella va allunyar de nosaltres per una baralla però sempre va pensar que era culpa nostra. Vam intentar apropar-nos però fa mesos que sols la miràvem de lluny.-va aclarir la Marta abraçant l’Andreu. -Ho sentim molt per no seguir intentant-ho.

- No ho sentiu. Nosaltres també hem fet coses malament i som els primers que no hem fet res per solucionar el que li passava. -va respondre finalment la mare acaronant els cabells de la Laia.

Tot el grup van començar a recordar anècdotes amb l’ofegada. Moltes d’elles eren divertides i algunes desconegudes per als pares. Van riure i plorar tots junts per la desapareguda. Tot el vespre va estar pintat dels colors de la jove i dels plans de futur que ja tenia decidits. Era ja ben de nit quan la colla va acomiadar-se dels pares. Van anar a sopar i van seure novament a la taula de la cuina. La mare no tenia ganes de cuinar, per això va calfar el dinar. Això va ser el que els va nodrir tot el dia. Finalment, van anar a dormir. Es van adonar que la casa ara era més freda. El marit va abraçar la seua muller perquè no passara fred.

Els següents dies van ser menys grisos que el primer dia d’absència. La dona va despertar-se ben prompte per vestir-se amb un vestit negre i recollir les flors amb l’aroma a soledat i mort que portaria a la cerimònia. El seu marit, per contra, va quedar-se una estona més al llit. En alçar-se, va anar a l’habitació de la filla i va romandre assegut al llit fins que la seua parella va tornar a casa i va dir-li que caldria que es canviara com més aviat millor. Ell va dir que si i va anar a l’habitació per canviar-se ràpidament encara que no tenia ganes d'anar a un soterrat i menys al de la seua filla. Semblava que aquesta havia decidit canviar les lleis biològiques i morir abans que ells. Van pujar al cotxe i van anar a la petita cerimònia abans que cremaren el seu cos.

La petita cambra es va emplenar de familiars, companys i mestres que sentien la seua pèrdua. A un racó, el Miquel era dels presents que més ho sentien. Les seues llàgrimes eren de les més pures que hi queien aquell dia. Tant com la Laura va desitjar tenir la possibilitat d’estimar el Manel, ara la desitjava ell amb tota la seua ànima. Tornar-li el diari no va ser la passa que els apropara com ell va pensar però va ser un acte que ella li agrairia sempre. El grup d’amics ploraven a la segona fila de cadires mentre la iaia de la Laura xiuxiuejava un rés en honor de la seua néta. Van emportar-se el cadàver i un jove, que semblava prou nou al treball, va portar l'urna amb les restes, va tornar la cendra, la pols de la Bíblia. Ambdós van mirar-se als ulls, tenien una idea d’on voldria la seua princesa dels inferns ser llançada. Tots els presents van acomiadar-se i el Miquel va donar-los unes flors que va demanar, per favor, les llançaren amb les cendres.

Van trencar la vidriola amb els estalvis de la filla per complir alguns dels seus somnis i van viatjar ben al nord fins al fred Mar del Nord. Van apropar-se a la vora d’un penya-segat per alliberar el seu petit colomet per donar-li la llibertat de no estar sempre prop de la xemeneia com una tortura. El pare va obrir l'urna i la mare va abocar la pols grisosa a la immensitat blava que semblava dividida en unir-se a la Mar Bàltica. El pare va llançar les flors ja una mica tristes del company de la seua Laura. Aquell mateix dia, van tornar a casa sense voler parlar massa d’allò que acabaven de fer.

La seua vida no va ser senzilla des d’aquell moment. Tots dos sentien la veu de la seua xiqueta als carrers o es giraven en escoltar el seu nom. Sols els seus nebots i ells mateixos podien treure’s un somriure que ja no lluïa tan brillant des d’aquell nefast dia que es repetia als seus somnis com un castic per no haver vist el sofriment de la seua xiqueta que els havia abandonat massa prompte. Van decidir ajudar persones amb els mateixos problemes encara que aquesta tasca era molt difícil. De fet, fins i tot decidiren adoptar una nena òrfena per cuidar-la i estimar-la com no van poder fer. No els salvaria del dolor i de la culpabilitat que feien que la corrosió de la seua ànima augmentara cada dia però aquella xiqueta estaria ben cuidada i amb una família que l’estimava. Moltes vegades veien la Laura amagada en algunes de les seues paraules o accions i això els feia somriure novament.
Els seus amics van enyorar-la cada dia i moltes vegades la recordaven fent coses que ella gaudia. Un dia, van anar a una signatura de llibres on era la seua autora favorita i van demanar-li que signara un llibre, el que més s’estimava la jove, per deixar-lo a l’habitació d’aquesta que ningú no havia tornat mai a ocupar. En arribar a la universitat, tots van allunyar-se els uns dels altres. Cada un estudiava una cosa diferent però els caps de setmana eren sagrats per al grup de l’ofegada. La vida els va conduir on ells no s’esperaven arribar. Juntament amb els pares van publicar algunes novel·les que ella va escriure i van ser un èxit entre el públic juvenil encara que això ja ho sabien des de feia molt de temps. La seua amiga, com deia la seua mestra, tenia talent. La Marta i l’Andreu van casar-se i van tindre una filla, Maria Laura. La resta van ser persones d’èxit amb una família feliç. Ells van tindre un final feliç per a les seues històries.

La seua vida va començar a ser menys grisa cada dia i a poc a poc es pintava dels colors de la Laura.