3 d’abril del 2017.
Sols pense en els darrers dies i en les ganes de llançar-me a la bassa i que ningú no torne a recordar-me res. Els dies semblaven més llargs encara que res no havia canviat. Seguir la rutina estricta d’alçar-se i desdejunar-se a les sis i mitja del matí abans de canviar-se i posar-se aquell uniforme que ningú no suportava amb aquella faldilla tan curta que no et permetia córrer tranquil·la. Després, eixir al carrer i veure com tots a l’autobús et miren de reüll com si estigueren jutjant cada passa que fas. Sembla que el pes del món està als teus muscles. Baixar ràpidament les escales l’última perquè no et facen la traveta i caure a terra i envoltada de gent que no paren de riure’s de tu i de les calces trencades sense ajudar-te a alçar-te. Així comença el dia. Les classes no varien molt. Les mateixes notes arriben durant les classes, les mateixes bromes dins la taquilla, el mateix seient a l’hora de dinar... Hui, sembla que tenien idees noves. Van seure amb mi i van començar a molestar abans d’agafar-me el telèfon i espatllar-lo. No sé com ho explicaré quan arribe a casa. Els que van ser els meus amics ja no s’apropen mai on jo estic. Hi ha dies que sembla que senten compassió però mai no em diuen res. Ja no sé quant de temps suportaré açò.
14 d’abril del 2017.
Em sap greu no haver escrit però tinc les meues raons. La primera és perquè he estat estudiant molt per als exàmens. La segona, perquè m’havien agafat el diari i aquest matí el Miquel me’l va tornar. Diu que l’havia trobat prop del gimnàs, darrere de les escales. Diu que des de feia dies, uns xics entraven allà i se’ls sentia riure d’alguna cosa. Supose que allò que llegien els feia gràcia. També em va dir que eren l’Andreu i alguns companys més de l’equip de futbol. Ja no em sorprén cap cosa d’ells. Poden ser molt cruels quan volen. Una nena de primer d’ESO va deixar d’anar a les classes per les seues gràcies sense gràcia. De tota manera, han començat a furtar-me els deures i tornar-me’ls tots plens de dibuixos i insults abans que el professor arribe. La professora de Llatí se n’ha adonat i m’ha dit que vaja al psicòleg de l’escola però no m’abellix massa perquè la gent diu que no val la pena i que no atén a allò que dius o no recorda que tenia cita amb tu i se’n va a esmorzar. Sincerament, no vull anar, no cal perquè sé que acabaré amb més problemes. Ara mateix sols pense en la bassa i en les bones notes que tinc en Francés.
Ah, i el telèfon. Els pares no van enfadar-se i n’empre un de vell mentre estan arreglant-lo. Aquest sembla una rajola impossible de trencar.
20 d’abril del 2017.
Hui és el meu aniversari però... Em sembla una mica fred. Vaig alçar-me i els meus pares encara dormien. Sé que estaven cansats pels torns de tarda que ja feien des de fa tres mesos però m’haguera agradat veure’ls ací per desitjar-me un bon aniversari. Quan arribara de les classes tot serien presses per no trobar les claus o no haver preparat encara el sopar per a portar-se’l al treball. Vaig obrir-lo i era un llibre i un nou diari. Era de l’autora que més m’agradava i m’inspirava per escriure. La professora de Castellà pensa que un dia podré conéixer-la i publicar una novel·la, que tinc talent. A mi em sembla que exagera i que no sóc tan bona. De tota manera, em sembla que no arribarà el dia. Cada dia pense més a tornar al camp de maduixes amb alguna cosa per tal d’excusar-me i endinsar-me dins l’aigua per desaparéixer d’una vegada. Crec que serà bo per a tothom. Encara que, si no puc ara, he de seguir amb els meus estudis com si res no em passara. No vull preocupar els pares. Moltes vegades, en veure’ls oblide la bassa i pense en ells. Hui no és un d’aquests dies.
18 de maig del 2017.
Aquest és el pitjor dia de tota la meua existència. Vaig tindre la força necessària per a apropar-me al Manel. Volia dir-li que l’estimava més que a ningú però, aleshores, vaig veure una xica major que ell apropar-se i fer-li un petó. Ja no podia, estava cansada de no arribar mai a temps per dir el que pensava. Tots van notar-ho i van començar a burlar-se. Em vaig amagar al bany en silenci. Espere no tindre la falta en Llatí. De totes maneres és el que menys m’importa ara. Tots es riuran, molestaran i no estudiaré com sempre. Ho notaran i no tinc moltes ganes de parlar i explicar. Són massa anys de petites coses i més de tres diaris plens. A més, si preocupe la mare, no podrà estar cent per cent atenta quan treballe ara que pot. M’ha dit la mare de la Laia que eren molt estrictes amb els treballadors. No vull ser una molèstia major.
31 de maig del 2017.
Encara recorden el que va passar fa uns dies. No puc estudiar ni concentrar-me com ja suposava. Quasi no puc dormir i tinc malsons. La mare m’ha escoltat un parell de vegades cridar. Està preocupada però no cal... O així pense jo que haurien de ser les coses. Tal vegada estic equivocada. M’està matant saber que tenen més coses per riure’s, per fer-me sentir inútil, que no tinc un lloc al món. Tampoc és com si jo encara pensara que el tinc. Des del punt de vista dels professors, he d’anar a algú que m’escolte i no he de deixar-me véncer. Encara tinc moltes coses a fer, diuen. Per als meus companys sols sóc una molèstia. I jo... jo estic bé així. No em sembla malament que parlen de mi, les coses que en diuen ja les havia descobertes fa molt de temps. Pense que els llibres i escriure ja no són un món que em defense completament. He de trobar un nou espai.
11 de juny del 2017.
Avui m’han donat les notes. També és veritat que no són tan bones com l’any passat i els pares estan una mica neguitosos perquè em veien treballant com sempre, amb la mateixa constància. Jo els he dit que és cert que són més baixes però que és per la dificultat d’aquest curs. Sembla que em creuen però no sé si estan molt segurs de les meues excuses. Jo els he tornat a demanar anar a la casa del camp de maduixes. Ells diuen que en un parell de setmanes. Jo he acceptat però ja desitge estar allà un estiu més. Són tants els records feliços... M’agradaria tornar a ells i refugiar-me novament als braços de ma mare com als dies de tempesta. Sols pensar en aquestes memòries, em trau un somriure. Que trist que sols siguen records.
24 de juny del 2017.
Ja no puc més amb tot açò. Me’n vaig sola a la casa del camp de maduixes. Els meus pares vindran més endavant i jo ja estaré a la bassa. Els han dit que tenen un comanda més gran i cal que treballen unes setmanes més. A més, seguixen amb les trucades anònimes. Cada vegada pense que he d'allunyar-me més. Els meus companys no estranyaran la meua cara als patis, ni el meu nom al llistat. No caldrà que em preocupe pel Manel, ni pel dolor al cor. No caldrà que pense ser la millor per ser l’orgull dels pares ni per arribar a les expectatives de la gent ni per canviar els comentaris de la gent. No caldrà seguir sentint que les meues notes són un regal, que sols és perquè els professors m’estimen. Ja no caldrà escoltar ni pensar cap cosa. Sols espere que ningú m’estime tant com per plorar per mi. Em pense que aquells que diuen que som únics s’equivoquen. Si les coses són així com diuen, per què la gent mata els seus iguals? Per què no es respecten mútuament? Si diuen una veritat tan certa, per què ningú m’ha demostrat que ho és? Ara ja és tard i estic cansada d’esperar un senyal diví o humà per detenir les meues passes. Ara ja estic més prop del punt final de la meua història de vida.
La mare va deixar el diari dels secrets que mai no va dir la seua filla i va netejar les llàgrimes del seu marit. Ambdós van mirar-se als ulls amb el desig haver escoltat la Laura. Ara era tard i ho sabien.
|
