6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda. El seu to era greu i semblava que allò del que volia parlar era important però no era tan important com per llevar-li la son, impassible. Va començar amb una pregunta que els va conduir a un malson del que, durant molts anys, van ser incapaços de despertar.

Són vostés els pares de la Laura Martí?

Sí, som nosaltres.- va respondre apretant amb força l’auricular amb un nus a la gola que feia la seua veu eixir com un xiuxiueig.La seva dona va apropar-se una mica més a ell sense moure’s del llit que semblava una mica més petit i angoixant mentre el marit desitjava que la raó de la trucada inesperada fos per un joc de la seva filla i que, en poc temps, estiguera amb ells. No anava a quedar-se sense castic pel mal tràngol que l’havia fet passar i que no acabaria la xarrada sense un “No ho tornaré a fer”. Però el nerviosisme, inusual en una persona tan serena com ell, es podia veure de lluny i la seva esposa no comprenia que passava a l’altra part del telèfon i tractaba de comprendre allò que s’escoltava que semblava distorsionat i sense sentit. Aleshores, les hipòtesis sobre la seva xiqueta es van esvair com si es tractaren de pantalles de fum o boira. La veu a l’altra part del telèfon va resonar a les seues orelles i es repetiria totes les nits fins a la fi dels seus dies.

L’hem trobada surant a la bassa municipal. Sentim la seua pèrdua i agrairiem que vinguereu a identificar-la.

-D’acord. Anirem de seguida.El pare de la víctima va penjar quan el molest soroll que marcava la fi de la conversa va resonar com una sentència de mort per a la seva ànima. Dues llàgrimes van lliscar per les seues galtes i les va netejar ràpidament per tal de mantenir el seu caràcter tranquil i suportar el dolor. La muller el va mirar amb curiositat i nerviosisme mentre l’abraçava sense massa força preguntant a cau d’orella que succeïa. Ell va respondre amb un xiuxiueig causat pel nus encara present a la seua gola. La dona va negar sense creure’s completament que allò fos veritat. Quan el seu espós, pare de la seva única filla, no va respondre, es va adonar que realment no era una mentida, un joc. Era una realitat dolenta com milers d’espases travessant la seva ànima, com espines de roses punxant i apretant el seu cor fins deixar-la sense respiració. Els seus gemecs van trencar el silenci de la nit. Les seves mans agafaven la roba de l’home amb desesperació demanant que li digués que allò no era veritat i que la seva filla anava a tornar molt prompte. Van abraçar-se i van romandre així fins que la seva muller es va tranquilitzar.

Es va alçar de mala gana, sense voler alçar-se novament del llit. Tots dos van canviar les seues robes humides de llàgrimes d’amarga desesperació i àcid dolor. El seu marit va acaronar els seus cabells rulls mentre ella acabava de disfressar-se d’una fingida tranquilitat. Tots dos van pujar al cotxe i van esperar una estona mirat-se als ulls on veien les realitats que, en tornar a eixir del vehicle, ningú no podría veure. Va conduir pels solitaris carrers i van eixir de la ciutat fins arribar a uns estrets i tenebrosos camins que travessaven un bosc ple d’alts arbres que cobrien quasi completament el cel. La bassa estava al final d’aquell laberit de camins plens de pedres i buits que feien que l’automòbil semblara una atracció de fira. Com que era molt ampla i profunda, hi havia un pont de metall amb baranes per evitar la caiguda de vianants però que, segons l’opinió comuna, no seria capaç de protegir un adult. Una petita porta duia a unes escales que acavaben a la vora de l’aigua on ara els policies, els científics i l’home que va trobar el cos intentaven trobar proves i reconstruir els successos. Els pares de la Laura van quedar-se mirant la bassa i l’espectacle, esperant poder baixar per veure la seva filla.

Son els pares de la víctima?- va preguntar amb tranquilitat la mateixa veu opaca i greu del telèfon que pertanyia a un policia que semblava expert en casos com aquell.

Si, ho som.- va respondre amb tota la seguretat que li permetia la notícia.

Veniu amb mi per poder veure-la però agrairíem que no la tocareu per si encara tenim probes.No van respondre i van seguir el policia en silenci. Una cinta de plàstic groc allunyava la gent de les restes de la jove. Feia poc que l’havien deixat fora de l’aigua i la seua pell, ara d’un to pàlid que feia recòrrer un calfred per l’esquena de qualsevol que la mirara, estava encara humida. Les gotes mullaven el terra fent-lo més oscur davall de la morta. La mare que s’havia quedat abraçada al seu marit va mirar-la i, sense dir res, es va apropar deixant la seva parella més allunyada. Va seure al seu costat i la va mirar sense dir res. Tenia por d’acaronar la pell de porcellana de la seva princesa. No volia que l’allunyaren d’ella ara que ja no podria abraçar-la mai més. Els seus ulls es van plenar de llàgrimes que lliscaren per les seues galtes com diamants de pena. El pare va seure també agafant amb suavitat les seues mans mentre el cap de la dona es deixava caure al seu muscle. Es va abraçar novament mirant la seva nena. L’havien estimat més que a cap altra cosa d’aquell món cruel que ara se l’emportava sense raons aparents. Els seus ulls estaven tancats com la primera vegada que van veure-la. Els seus cabells estaven mullats i plens de petites fulles. S’hi van quedar el temps que van necessitar per saber més detalls de la seva filla. Un parell d’hores més tard, van poder tornar a casa però es podia veure fàcilment que la seva dona no tenia ganes de deixar enrere el cos sense vida.

Serà millor anar a casa i preparar un bon acomiadament.- va recomanar-li el seu espós amb un xiuxiueig que pretenia ocultar les seves encara presents ganes de cridar per la pèrdua.La seva muller va tancar els ulls amb dolor i va deixar que el seu marit l’alçara amb les seves forces. Ella, en aquell moment, sols volia deixar-se portar pels corrents de sentiments lliberats i dolents que, mai fins a aquell moment, va saber que tenia dins. Van tornar al cotxe i van conduir tornant a la ciutat. La llum del sol començava a pintar el cel d’un color rogenc que, quan la Laura sols tenia un parell d’anys, veien tots els dies juntament amb les vistes d’uns camps de maduixes propers a la seva casa d’estiu. Aquelles llums matinals començaven a il·luminar les plantes plenes de maduixes que començaven a enrogir acaronades pel suau vent de la regió. La muller va començar a plorar abraçant el cinturó del vehicle. El seu marit la mirava de reüll sense poder contenir les llàgrimes. En arribar a casa, van anar a la seva habitació en silènci i van intentar dormir mentre parlaven sentint que era la seva culpa aquell final.

Sense esperar-ho, un so va començar a trencar la tranquilitat de la casa. El so de cristalls trencant-se i d’objectes que queien dels armaris al terra seguits de crits de ràbia i d’ira continguda moltes hores. La dona s’alçà i va veure el seu espós sentat al terra d’una habitació que semblava imitar la destrucció d’un huracà. Ell estava tremolant amb les mans plenes de petits talls dels quadres de fotografies trencats. La muller va anar al bany on guardaven algunes medicines i benes abans de seure al seu costat i començar a curar les ferides demanant explicacions. Ell simplement va assenyalar un petit quadern abandonat al sól, obert, solitari. Va agafar-lo en acabar d’embenar les seves mans. Aquella pàgina començava així...



3 d’abril del 2017.

Sols pense en els darrers dies i en les ganes de llançar-me a la bassa i que ningú no torne a recordar-me...