L'amor, noi, noia, l'amor? Noia, noia, No!, l'amor, noi, noia, noia.



Com podia ser això, la meva concepció per aquest abstracte sentiment no només adoptadaba una forma difícil de descriure sinó que començava a deslligar-se dels llaços socials.



Que és l'amor? Sentiment d'intensa atracció emocional i sexual cap a una persona amb la qual es vol compartir una vida en comú, diu així el diccionari, no estava fent la pregunta adequada.



Quin és el meu amor? I amb això no em refereixo a Magda o Leo o a una persona, sinó la definició d'aquest, el diccionari era incapaç de saciar les meves ànsies de coneixement sobre la matèria, aquest gruix llibre no podia anar més enllà del que estableix la societat, no podia guiar-me pel en el meu desconegut camí cap al meu propi interior, una casa era clara, la seva definició hi era, i està, malament, ¿Una persona? Tant de bo, seria tot tan fàcil que a cualqueira li faria ganes provar l'agredolç gust de l'amor, jo mateixa era una prova vivent de que l'amor es podia sentir per dues persones, i això no feia que el meu fos menys pur, ni de mi un promiscu animal.



Estic avançant esdeveniments, un pas enrere; com deia, estava perduda buscant el veritable significat de la passió que estava experimentant, en un primer lloc els prejudicis traspuaven de la meva pell en unes cantitades insultants, encegada pel vel dels convencionalismes pensava que ni Magda ni Leo em volien, ja que es volien l'un a l'altre, encara que el seu amor em semblava feble, com podien buscar una altra persona, és que no els era suficient?



D'altra banda, com podia saber jo a qui triar dels dos? suposant que ells em volguessin a mi com per deixar a l'altra persona d'aquest tortuós triangle. Mentre que ells, insistien en la idea que em volien com es volien l'un a l'altre, com podien ser tan descarats, mentir d'aquesta manera en la meva pròpia cara, davant d'aquesta situació jo no vaig ser la persona més comprensiva, sentia la calor que et produeix la ira i vaig fer un seguit d'actuacions de les que m'avergonyeixo i penedeixo tant, els vaig faltar al respecte, vaig faltar a la meva pròpia raó, a les meves pròpies emocions, de manera que em nego a deixar constància d'això fins i tot en els meus propis records si així fos jo capaç, però, he de dir que les meves accions s'assemblaven molt a l'aigua que a bullir sobresurt descontroladament de l'olla, o l'oli que salta de forma violenta a fregir un ou, o fins i tot com una bossa de crispetes a al microones, en conclusió, de manera exagerada, desmesurada y una mica violenta.



Encara que després d'aquesta tempesta emocional, arribi a un estat de calma en què podia tornar a construir una opinió precisa sobre el tema, com ja he comentat abans al principi, així doncs, vaig decidir parlar per primera vegada amb Magda i Leo alhora , sobre els nostres sentiments, sobre el nostre futur.



La nostra cita triple, que tenia el complicat objectiu de trencar d'una vegada per totes amb aquest triangle amorós que tant em oprimia l'ànima, va tenir lloc un dia plujós, cosa molt estranya tenint en compte que era estiu, a més, feia fred. Ens vam reunir a una cafeteria que poc tenia d'especial, un cafè ordinari, uns preciosos que no eren massa cars, bolleria industrial, el típic que es pot trobar algú en el cor de Barcelona, ens vam asseure en una taula que es situava alat d'una finestra esquitxada per l'inusual clima, a més de entelada, jo que em intentava evadir d'aquesta situació tan incomoda infestada d'uns afilats silencis que m'obligaven a abstraerme mirant per la finestra



. "Selena, t'estimo tant com a Leo", em deia Magda, mentre jo no feia res més que mirar els cotxes passar.



"Selena, no voliem enganyar-te, si no, no espantar" es justicaba Leo, mentre jo per la finestra no feia més que mirar la contaminació del trànsit.







Em van tractar d'explicar amb la millor de les retòriques el perquè de la seva jugada, perquè havien estat ocultant tot aquest amor, tan pur i veritable com volien fer-me creure amb cortines de fum, tenien por de la meva reacció, que els prejutgés pel seu estil de vida, estava enfadada i decebuda amb ells, però no puc negar-los que això va ser el primer que vaig fer al assabentar-me.



Jo ja tenia decidit, no només perdonar, sinó que també estimar-als dos, després de la meva reflexió sobre el poliamor tot el veia mes clar, però una cosa és el que diu la raó, el meu cap, i un altre el que et diu l'interior ; en la teoria tot era meravellós i genial, d'una naturalesa gairebé quimèrica, tenia clar que els meus ideals i quins eren els que m'agradaven, no obstant aixó, quan m'acostava al terreny pràctic, una de les veus més primitives dins del meu propi cos em cridava el contrari, m'agafava el cor i m'ho inundava d'enveja, d'ira, com podia estimar dues persones, això es manifestava en la cita a una mirada perduda i en un silenci perpetuat per mi.



Fent cas nul al meu tosc i primari subconscient, anant contra mi mateixa, vaig decidir començar una relació amb Leo i Magda alhora, a consentir tot aquest circ emocional en què em volien involucrar, si la situació es cap insostenible simplement desapareixeria de les seves vides, o si no m'agradés l'experiència, li estava donant massa voltes a una cosa que realment no tenia tanta importància, no perdia res, suposo que si li donava tantes voltes era per culpa d'aquest terror incessant del qual ningú pot escapar, aquest pànic patit per totes les persones que he conegut, la por a destacar, no per sublim, sinó per diferent, la por de ser assenyalat, a portar sobre les espatlles aquesta dura condemna que és que ningú t'entengui i es vegi a sobre amb el valor, o el desvergonyiment, de criticar alguna cosa que no entén, però bé, tampoc vull ser molt dura amb ells, ja que jo també he estat part d'ells i és molt possible que ho continuï sent en algun tema.







Així doncs, va començar tot, quan grata va ser la meva sorpresa en veure que, individualment, la meva relació amb Magda, no es va veure afectada per la metzina del poliamor, tan demonitzat per jo en aquella època, mirant-amb perspectiva no si és còmic o penós. Després, la que matenia amb Leo tampoc es va retorçar ni res per l'estil, tot anava bé, el temps passava molt de pressa i jo recopilava anècdotes que mereixen la pena recordar.



Una d'elles que tinc sempre molt present va ser un dia en què ens vam anar a la platja de Barcelona a la tardor a veure la posta de sol, els tres junts asseguts sobre una tovallola estampada amb una traceria d'origen islàmic contemplant la rosada estampa del cel , no parlàvem, no ho necesitavem, simplement gaudíem d'unes vistes que recordaven més a una fantasia que al propi món real, en una bombolla, com si no hi hagués res més al món que importés a part de recollir fins al més mínim detall de la immensitat d'aquesta gran boveda celeste la bellesa de la qual havia estat més que lapidada per la rutina, en aquest moment em vaig adonar que les coses mes boniques d'aquest món són aquelles que se'ns presenten disfressades amb una quotidianitat que ens ha portat a menysprear-les.



Van passar els anys i la relació seguia florint, semblava que mai anava a arribar al punt de màxima esplendor que marcaria l'inici de la seva decadència ja que mai parava de créixer, però en aquesta vida l'amor no és només estimar, els enamorats tambíen tenen els seus drets , a Espanya, i en la majoria de països del món, alguns no es contemplen, no podia casar-me amb Leo i Magda alhora, encara que la unió matrimonial amb Magda aquesta legalitzada, el 2005 exactament en el cas d'Espanya i encara que el matrimoni tampoc tingués molta importància a nivell personal, si la tenia a l'efecte pràctics ja que era, i encara segueix sent desgraciadament, d'una gran transcendència adminisitrativa, si em casava amb Magda, i Leo, déu no ho vulgui, morís, jo no heretaria res llevat que en el seu testament el ho declari, no tindria els mateixos drets que la seva família en aquest aspecte i sobretot no cobraria un ajut per viduïtat, el mateix passaria si fos Magda la difunta, un altre problema que es em presentava era dels fills, tenir una relació de més de dues persones no indica que no tingués el desig de formar una família, però els meus fills només poden estar a nom de dues persones, de manera que tampoc tindria la màxima potestat en els meus fills si aquests no fossin biològics.



És per això que el meu amor, per molt important que fos, no és el fi de la meva història, si no un altre camí que em va portar a lluitar pels meus drets, fixeu-vos, uns drets dels quals ni sabia que no tenia, segur que moltes persones tampoc ho sabien i jo volia fer-ho saber, em vaig començar a interessar per l'activisme, a pressionar per un canvi perquè les lleis també em incloguessin a mi ia totes les persones que estiguessin en la meva circumstància es puguin integrar amb més facilitat a la societat.



D'una parella abusiva, a una relació lesbiana amb una dona, per adonar-me després que també estimava a un home i més tard de que realment els volia a tots dos, per finalment acabar lluitant per drets.



La meva vida no ha estat fàcil i encara em depara moltes més coses, però si alguna cosa puc dir és que després de tantes voltes he evolucionat molt com a persona, he canviat els meus interessos, les meves preocupacions, la meva manera de veure el món, de manera que recomanaria a qualsevol que em demanés un consell que no es tanqui absolutament a res per molt poc que li agradi, que experimenti, que visqui, i així sabrà amb certesa que fer.