Així va succeir; ràpid, veloç, fugaç, efímer, així vaig conèixer a Magda, una dona d'ideals forts, un simbol de tot el que em huviera agradat ser des d'un principi. Ignorant el físic de la seva persona, que no destacava, no per lletja, si no per intel·ligent, he de dir que a partir de l'inici de la nostra amistat vaig començar a expandir la meva ment, a aprendre, a mantenir un pensament obert i mes tolerable davant les persones i sobretot, davant els col·lectius.



No obstant, el que va començar sent una innocent relació d'amistat es va retorçar i retorçar, com podia estar passant-me això a mi, ella no em volia de la mateixa manera que jo, ella tenia un altre tipus de pensaments, cada vegada que ens veiem aquests es feien més evidents, indirectes, mirades, somriures, no em podia sentir més decebuda, pensava que era com una germana, però estic seguríssima que ella hagués matat per cometre incest, podia notar el vici en les seves paraules, les cuals, estaven calculades, tenien un clar objectiu. Aquesta situació feia de la meva relació amb ella una cosa tan incòmode com que et arribi la menstruació en públic, cosa que no deberia ser així, com muntar a cavall, fins i tot tan incomoda com quan algun home mal educat creu que és una bona idea afalagarte pel carrer.



És per això que em vaig veure forçada a parlar amb ella, vaig quedar amb ella per acabar amb això per una vegada per totes, havia de fer-ho, així doncs, ens vam anar a fer un cafè, com quan ens vam conèixer, volia fer del principi un fi, perquè res d'això havia d'haver començat mai.



Llavors, quan estava davant seu, mantenint un contacte visual que no sé si era interminable, o que simplement va fer al temps relantizarse, com si el xoc dels nostres ulls fos capaç de tancar-nos en una utopia en la qual la societat no tingués efecte sobre nosaltres, com si una simple mirada. No van ser les indirectes, ni els somriures, ni les seves bones paraules les que em van captivar, si no la seva mirada sincera, la qual em va fer sotmetre a un futur al que mirava amb temor, davant la incertesa i el rebuig d'algunes persones que representava.



Davant d'aquestes cirscunstancias jo em trobava confusa, és a dir, sóc una dona, m'agrada una altra dona, tot estava malament per la meva concepció del món en aquest moment, jo mateixa era homòfoba amb mi mateixa, per la qual cosa evidentment, em odiava per els sentiments que florien en el meu interior.



Amor, una altra vegada es presentava en la meva vida, de la mà del sofriment, d'uns pensaments dels que no podia escapar, ja que un, no pot escapar de si mateix, del que és. Sincerament no hi ha moltes paraules que puguin descriure el dolor que sent un a l'adonar-se que no encaixa en l'amor normalitzat, a l'adonar-se que és un simple objecte de burla, invisible, deshumanitzat, al qual moltes persones desitjarien posar fi.És clar que això és molt hipòcrita per part meva, unes setmanes abans Magda era un exemple a seguir, després, una puta, una persona bruta que buscava tacar la meva puresa, ara, que em veig de la seva condició, és la meva antiga indiferència, la meva falta d'empatia, la que em fa mal, com una espina en la meva consciència. Però ara em pregunto, de que puresa parlava jo? De vegades la societat pot fer-te confondre elements molt diferenciats, que tindrà a veure la puresa amb la llibertat sexual, no sóc millor que ningú per gaudir-la, una creença poc estesa entre la gent, que no només contents amb la seva ignorància, reclamen el seu dret a mantenir-se en ella. Però es que així es la vida, la volatilidad de les opinions és increïble, estic molt contenta ja que quan miro el meu passat, aquestes sempre han donat un pas cap a la tolerancia, cap algo millor. Al final, vaig decidir començar una relació amb Magda, que com sempre, es presentava ideal i meravellosa, però que amagava moltes coses, Magda em volia i jo la volia a ella, era respectuosa, no limitava les meves llibertats, era perfecta, l'únic problena era jo, qui sembla estar condemnada a fer malbé tot el bo, qui sembla ser víctima d'una maledicció, la culplable de la mort d'aquest bonic ametller que semblava ser nuesto amor, lligat a estacions amb les seves anades i vingudes, amb fulles verdes brillants, flors blanques i rosades d'un impacte visual important que sempre acabaven donant fruits, el que sempre anava precedit de la total mort de la seva bellesa, les fulles queien i els fruits en què s'havien convertit les flors es podrien a terra servint únicament d'aliment per als cucs. El meu problema era irracional, estava tan bé, tan feliç, tan contenta, que em sentia fastiguejada, estar malament amb alguna cosa és desagradable, però al seu torn, no imagino res més entretingut, aquestes tan immers en buscar una solució desesperadament que no et dones compte de l'avorriment que és la vida, tot aquest sense sentit, vaig a morir de forma irremeiable, res del que em passa és rellevant i quan no estàs tan ocupat en els teus pensaments i alces la vista mirant de front a la pròpia existència t'adones compte que només has estat perdent un temps que al contrari del que molta gent opina, no té importància, perquè la vida no la té, que mes dóna tot, és una merda de totes maneres, si ets feliç, estàs avorrit, incapaç de escapar d'una rutina a la qual per molta imaginació li tiris i molts obstacles li posis sempre t'acabarà arribant, mentre que si estàs trist, no cal ni explicar perquè ho és. Fins que un dia, vaig conèixer a Leo, d'una bellesa nòrdica, cabells daurats i arrissats, d'uns tirabuixons perfectes i singulars, pell palida i uns ulls blaus que farien perdre el rumb fins a l'explorador més experimentat, això va succeir en una biblioteca a la qual vaig ser per tornar una novel·la que vaig demanar prestada, Tirant lo blanc. A penes recordo com és que vam començar a parlar però vaig sentir una connexió directa amb el. A partir d'aquest moment vam començar a quedar de forma clandestina, Magda no podia saber res.No obstant, això creava en mi un conflicte intern, la lluita contra els meus problemes es va solucionar, però em vaig convertir en ells, sabent el dolor que suposava que la teva parella et enganyés amb una altra persona, com podia fer-li això a Magda? Ella que era la parella perfecta, que em donava tot el que necessitava, així com ho feia jo amb Biel, ara la traïa, era jo qui la rebutjava, com pot ser que una persona que ha patit uns mals, ara es converteixi en els mateixos d'una altra persona.



No em va donar molt temps a reflexionar sobre la moralitat de les meves accions ja que un dia, per pura casualitat, em vaig trobar a Leo i Magda junts, besant, evidentment la enganyada era jo, una altra vegada. Vaig exigir explicacions, que sorpresa la meva quan em van explicar que realment ells dos eren nuvis, tots dos sabien que estaven amb mi, m'havien estat manipulant tot el temps, jugant amb mi...