Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.

Així va ser el meu curt però lent matrimoni, dolorós i fugaç com la picada d'una vespa, no obstant jo estimava al meu ex-marit amb tota la meva ànima, un dels majors errors de la meva vida, a diferència d'ell, una serp luxuriosa, que se'n va anar amb la primera dona que se li va creuar pel mig, sempre m'he preguntat si realment em volia o simplement era l'única que li anava al darrera.

Per cert, el meu nom és Selena, i estic en una etapa en la qual l'angoixa corre per tot el meu ésser ja que, lamentablement, el meu marit era gairebé tot per a mi, per tant, ara estic buida. Com un rodamón, ocupo el meu dia a dia en tasques banals, buscant un sentit, una cosa que m’empenta a seguir lluitant per alguna cosa millor que la tristesa en què em trobo, atrapada en aquest patètic vòrtex d’autocompassió, en aquesta cínica roda de ratolí, sense perdre, però, l'esperança d'una vida millor, d'una ment més sana, que no cometi els mateixos errors que m'han enfonsat en la misèria.

Tot això sumat a la meva feina de rentaplats en una cafeteria, em resulta simplement com una picor a l'entrecuix en públic, necessitava els doblers i els segueixo necesitant, però em sento explotada, les hores treballant son pesades, i no tenen fi, a més, això feia de la meva vida un acudit, un clixé més, la típica noia ximple, submisa i sotmesa pel seu marit que es veu forçada a buscar-se la vida un cop ha estat utilitzada i reciclada com l'aigua del vàter en què has pixat i fins i tot cagat, cosa que m’esgarrapa per dins.

La meva història amb el meu ex-marit, que es nom Biel, és molt simple, era un home gelós, impulsat de manera descontrolada pels seus desitjos, així com ho faria un animal, si no ho heu llegit entre línies, ho diré directament, era i és una persona molt masclista, que volia tenir control sobre la meva persona, ell no volia que jo treballés, em tractava com una reina, és clar que no com una reina normal, si no com una tancada i custodiada en una torre, en una presó d'amor, no obstant, aquesta reina va descobrir després que aquest amor no era altra cosa que verí i que l'estava matant.

No em jutgeu, però això no va ser el que va detonar la nostra ruptura, ja que jo, en certa manera, ho acceptava. El que va fer esclatar la nostra relació, que moltes novel·les juvenils qualificarien com a romàntica i perfecta, va ser una altra dona, a qui segons la meva experiència, no va poder oferir-li una altra cosa que deu minuts d'un sexe desorientat i més cansat que divertit, amb la qual va mantenir una relació estable durant tota la nostra unió fins que en assabentar-me, vaig decidir posar fi a tot aquell sense sentit que era la meva vida en aquell moment i que ara tant anhel. Qui ho diria? Com el politoxicòman terminal que ansia la seva dosi jo ansio una altra relació similar a la meva vida. És cert que em feia mal, però encara més cert és que el que més em va doldre va ser deixar-lo, tot i que ara ho penso detingudament i m'adono que realment en Biel podria haver passat ràpidament de les males paraules a la violència. Que perillosa és la vida de parella quan una no és conscient de la gravetat del que està passant, quan simplement et deixes portar per la forta maror.

Des d'aquest moment dedico molt de temps a reflexionar sobre què he de pensar, els meus sentiments estan enfrontats. Per una banda, no vull repetir una relació tan tòxica amb una altra persona, o almenys això és el que em diu la raó, però per una altra banda el cor em diu entre llàgrimes que ho revisqui tot.

Jo mai m'havia trobat sense un home en la meva vida, però, encara més important, mai m'havia trobat en la més absoluta solitud com en aquest moment. Família? només vaig conèixer els meus pares, ja difunts en aquesta època. Amics? mai en vaig tenir, en Biel era tot el que necessitava, mare meva! Com d’errada vaig estar tota la meva existència, vaig perdre els millors anys de la meva joventut esclavitzant-me a mi mateixa en una relació que des de l'inici va estar condemnada al fracàs. Però, n’estic molt agraïda, ja que gràcies a això he pogut obrir els ulls i fer un descobriment sorprenent, que semblarà absurd, però que em va permetre créixer com a persona, evolucionar, fer un pas més cap endavant: vaig descobrir que a partir d'aquell moment era una persona lliure! No! que era una dona lliure i que sempre ho havia estat, per això estic molt orgullosa de poder dir; "Sí, vaig patir molt, però també vaig aprendre molt".

Així doncs, vaig comprendre que jo no necessitava a ningú per ser feliç, perquè jo ja estava completa per mi mateixa i ara començava una nova etapa de realització personal. Només tinc trenta anys però ja no és el mateix, volia retornar d'alguna forma a la meva joventut més primerenca, tornar a sentir-me bella i atractiva. Per aconseguir-ho vaig començar a portar roba més afavoridora, pentinats més atrevits, res extraordinari realment, però bastant efectiu. Vaig començar a conèixer-me a mi mateixa, vaig descobrir una gran passió oculta pel cinema i la lectura que només es va veure superat per una nova afició que va aparèixer sobtadament en la meva vida: la festa. Sempre que el meu horari laboral m'ho permetia sortia. Al principi va ser un pas molt dur ja que en no tenir amics, sortia de la meva zona de comfort, i així, cada cap de setmana em lliurava a la beguda i al ball, fet que em va permetre fer amistat amb molta gent.

Això, que va ser al seu inici trencador, va acabar sent assassinat per la cruel rutina, aquesta, tan despietada, que s'alimenta de les bones emocions, m’ha fet adonar de que la festa, juntament amb el seu temptador alcohol, no té la capacitat d'oferir-me una felicitat definitiva, per la qual cosa tornava a aquesta sensació buida. Amb què podria omplir-la? Què he de fer per ser feliç? Em pregunto cada dia, cada vegada més consumida, com una espelma que havia estat encesa tota la nit o com un toll al sol que s'evapora irremeiablement. Testimoni de com la vida fugia del meu cos em vaig precipitar a trobar una solució a les meves preguntes. Però com podia una persona tan corrent com jo donar resposta a unes preguntes tan importants com aquestes? Vull dir, qui sap com s'aconsegueix la felicitat? Si algú ho sabés ja ho hauria compartit amb tothom. Per aquesta raó, Jo, que estava presa en una ment incapaç de donar resposta a unes qüestions de les que depèn tot per a mi, estava sumida en una impotència infinita, com aquella papallona d'ales mullades que intenta desesperadament volar abans que una sargantana la devori.

Fins que un dia, perduda en els meus pensaments, asseguda a la barra d'una cafeteria va venir una noia que mirant-me fixament als ulls em va dir "Hola”, el que suposarà el començament d'una història enrevessada...