Vaig despertar amb la llum del migdia que m’escalfava la cara. Els cucs s’havien esvaït però havien deixat un rastre dins meu, la por a morir en aquell lloc. Em trobava defallit, amb un gran dolor a la panxa que s’estenia com una debilitat per tot el meu cos. En aquest estat m’era impossible continuar buscant aliments i sobreviure. De totes maneres, havia gaudit d’aquella aventura. La grandària de la llibertat del lloc i l’emoció de sentir un esforç de la ment i descobrir que aquesta no té límits, m’havien fet créixer. Però no era prou fort ni madur per vèncer la por a la mort.

Amb la decepció d’haver de tornar a l’esclavitud d’abans, vaig regressar a la ciutat amb el cap caigut. En aquell moment no sabia que la llibertat guanyada mai no m’abandonaria. El viatge de tornada va ser molt dur, les forces m’abandonaven a cada moment. Tot i així, vaig aconseguir arribar a casa i just després de travessar la porta d’entrada vaig caure desmaiat. Em va despertar el soroll de la porta.

Durant els primers dies de la meva desaparició, els meus companys de la universitat em van estar trucant a casa pensant-se que estava malalt. Com que no els vaig contestar van començar a preocupar-se i van trucar al meu pare. Aquest va venir a casa, però jo no hi era. La preocupació va començar a créixer i va acabar trucant a la policia. Tothom es va mobilitzar per descobrir on era, fins que vaig arribar a casa. Quan els veïns em van sentir obrir la porta van avisar la policia.

Quan vaig obrir els ulls vaig veure les cares del meu pare i dels oficials. A causa del meu aspecte físic em van conduir al sofà on em van fer reposar. Després d’un ràpid reconeixement de la meva memòria i les meves funcions vitals em van començar a preguntar a poc a poc què havia passat durant l’última setmana. No sabia com explicar-los el canvi que havia experimentat perquè sabia que no ho entendrien, així que no els vaig explicar tota la veritat. Els vaig dir que durant aquell últim mes havia patit molt estrès a causa dels estudis i em trobava una mica perdut a la vida. Per això, havia decidit fugir durant uns dies a la natura. Com era d’esperar em van dir que havia estat molt irresponsable marxar sense comunicar-ho a ningú.

Vaig repetir la mateixa mentida a professors i companys, els quals van ser molt comprensius i em van oferir el seu suport. Vaig quedar sorprès amb el retorn de la monòtona rutina d’abans, ja que, tot i que res no havia canviat, tot era diferent perquè jo ho observava amb uns altres ulls. Podia continuar amb l’aventura que havia començat allà on volgués.

Ara que havia tornat, tenia moltes ganes de parlar amb la Marina sobre les noves idees que havia descobert. No sabia com localitzar-la, fins que vaig recordar que havia comentat que la seva àvia vivia al meu bloc de pisos. Vaig trucar a la porta del veí que vivia davant meu per preguntar-li si sabia on vivia la senyora. Pel meu desconcert em va respondre que cap senyora gran residia en aquella escala. Per assegurar-me’n vaig preguntar als veïns del pis de dalt, però em van respondre el mateix.

Durant els següents dies vaig anar amb freqüència al lloc on havia vist cantar la Marina, però no vaig tenir sort. Estava molt confós, semblava que la Marina havia desaparegut. De sobte em va venir al cap la melodia que havia cantat la Marina. En cantar-la en veu alta vaig recordar d’on provenia. Era la cançó que la meva mare havia compost especialment per a mi perquè m’adormís quan era petit i no tingués por a la foscor. Des que la meva mare va morir quan jo tenia nou anys no havia tornat a cantar-la. Com era possible que la Marina, una noia amb la qual no tenia cap relació, sabés la melodia d’aquella cançó? Al taral·lejar la melodia vaig anar recordant la lletra:



El sol se’n va a dormir i la lluna treu el nas.

Les estrelles es desperten, si mires al cel les veuràs.

Amb la seva llum pampallugant

ja veuràs com et protegiran.



Tanca els ulls sense por.

No temis la foscor.

Al seu costat sentiràs el furor

de deixar-te portar per la imaginació.



Et transportaràs a indrets al·lucinants

i encara que hi visquin fullets o gegants

l’aventura serà tan desbordant

que voldràs seguir somiant per no despertar mai.



L’endemà, tot i que tornarà a sortir el sol

i et despertaràs per la claror

t’abraçarà el delicat tacte a la pell dels fins llençols.

Tindràs les forces per començar de nou.



En acabar de cantar-la no en vaig tenir cap dubte, la Marina no podia ser real. En aquell moment de commoció moltes preguntes van sorgir del meu cap: -Què està passant? M’estic tornant boig? De debò m’he imaginat la Marina? Vol dir això que no la tornaré a veure? -Em semblava tan inversemblant que costava de creure. Em sentia fora de lloc, descol·locat. Tenia la sensació d’haver despertat en un lloc totalment desconegut, com si estigués en el cos d’una altra persona. No sabia qui era.

Durant uns dies vaig sentir una gran desconfiança en mi mateix, fins que em vaig adonar que realment no m’havia estat enganyant, sinó que la Marina havia estat un recurs per socorre’m i encaminar-me pel bon camí cap a l’amor a mi mateix. Però ara que ja coneixia el camí i com mantenir-m’hi no creia que tornés a aparèixer. Trobaria a faltar la Marina.

Ara, amb la perspectiva del temps veig que aquell va ser un punt d’inflexió. M’havia adonat que no estava sol, dins meu hi havia un subconscient que m’havia ajudat a portar a terme tot el procés de canvi. Un subconscient que havia estat demanant a crits la meva alliberació.

Durant els següents mesos vaig caminar entre dos rius: un d’aigües cristal·lines i l’altre d’aigües turbulentes. Aquests s’anaven entrellaçant. De vegades el cabal d’un dominava sobre l’altre. Mentrestant jo anava experimentant alts i baixos en el plaer i el dolor. Va ser llavors quan vaig florir de debò, quan vaig poder dur a terme la reflexió durant un llarg període de temps. Tot i això la meva ment no estava habituada a un sobreesforç tan constant i el meu cos em demanava un descans. El murmuri de la mandra ressonava en el meu cap. El patiment m’estimulava a seguir endavant, em recordava el meu passat i m’ajudava a no retornar-hi. Em donava el sentit a lluitar contra ella, com el guerrer que se sent estimulat i pren sentit al lluitar contra el seu adversari.

L’activitat del pensament requeria aquesta lluita que produïa l’adrenalina a la qual era cada cop més addicte. Tots els descobriments que vaig anar fent em captivaven tant que no podia parar de pensar. Vaig trobar en la filosofia un pou de coneixement inesgotable. La passió era tan gran que vaig deixar de banda tot el que la societat m’exigia. Vaig començar a saltar-me moltes classes de la universitat perquè no trobava cap rerefons que realment fos important per mi. Fins i tot vaig deixar de costat les meves necessitats bàsiques. Passava nits sense dormir, menjava poc i vaig descuidar del tot el meu físic.

Encara que havia aconseguit viure a través del pensar, continuava tenint l’espina que se m’havia clavat quan vaig decidir marxar del bosc. Cada cop anava aprofundint més en la meva pell a causa de no haver-me alliberat de la mort. Va arribar a tal límit que l’angoixa que em produïa l’empresonament ja no em deixava gaudir del pensament. Havia de fer l’últim esforç per arrancar-me l’espina de l’angoixa.

Així va ser com vaig decidir escriure aquest text. Diuen que escriure ajuda a destil·lar les idees, a mi m’ha ajudat a separar-me de la por. Durant el procés d’escriure aquest testimoni he vist que també pot ajudar a tots aquells qui continuen sent esclaus. Puc ser la seva Marina.

Des de les alçades, alliberat de tot i havent evolucionat, per fi em trec l’espina i retorno allà on vaig renéixer per morir.



Moltes són les gotes d’una tempesta nocturna d’estiu que observen com el terra es va apropant imparablement, però poques les que aparten la vista i contemplen l’encegador cel estrellat. Algunes troben en ell la seva estrella més lluminosa i deixen de caure com les altres gotes per seguir el seu propi camí cap a l’estrella.



Fins que ens tornem a unir.