La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.



Vaig agafar la motxilla que feia servir de petit per anar a campaments. La vaig emplenar de tot el necessari i ho vaig deixar tot enrere. Estava molt cansat, esgotat del comportament humà, defallit de la falsedat, sense alè per viure. Aquell dia vaig trobar les forces per renéixer. Vaig ser capaç de trencar tots els llaços que m’unien amb el món exterior i vaig sentir la grandesa de la llibertat. Per allunyar-me de tothom havia d’anar allà on no hi ha ningú, allà d’on provenim tots.

Un mes abans la meva vida era com un caminar entre la boira, no veia el que tenia al voltant. No obstant, la blanca espessor va començar a dissipar-se el dia que vaig conèixer la Marina.

Mentre m’escalfava el dinar que havia comprat de camí a casa va sonar el timbre. Era ella, una noieta pàl·lida com un àngel, amb dues cues color mel i amb un gran somriure. Em va dir:

-Ui! Perdona, m’he equivocat de porta, anava a visitar la meva àvia.

Em va estranyar que em digués allò, ja que si la memòria no em fallava, no recordava que cap senyora gran visqués al bloc de pisos, però com que tampoc em relacionava gaire amb els veïns no li vaig donar importància.

La noia seguidament em va preguntar:

-Et trobes bé? Et veig una mica esblanqueït.

Aquella pregunta la vaig trobar molt grollera, sobretot provenint d’una persona que no coneixia. Així doncs, vaig tancar la porta. Em va xocar que em digués allò, jo em trobava igual que sempre.

Dos dies després, tornant de la universitat quan ja era fosc, vaig sentir una melodia. En girar la cantonada vaig descobrir que provenia de la mateixa noia de l’altre dia. Molt simpàticament em va saludar amb molta confiança com si ens coneguéssim de tota la vida i em va acompanyar a casa.

-Continues una mica pàl·lid -em va dir.

-És la meva cara de sempre.

-Sembles trist, deprimit... Ets feliç?

No sabia per què em feia aquella pregunta tan estrambòtica. Se’m van posar els nervis de punta i no li vaig tornar a dirigir la paraula en tot el camí. Quan vaig arribar a casa em vaig adonar que no sabia què era la felicitat, però sí que la vida que portava no podia ser la d’un home feliç. Tan obvi que era, mai no m’ho havia plantejat. Les avorrides i monòtones classes i les hores perdudes davant del televisor no m’aproparien mai a la felicitat. Com podia haver estat tan ignorant durant tants anys? A continuació em vaig estirar al sofà per veure com cada vespre L’home del rifle, el meu western preferit.

La setmana següent la Marina em va tornar a fer una visita.

-M’he tornat a equivocar- va dir de broma. Vinc a comprovar si continues igual de pàl·lid.

-La teva pregunta de l’altre dia em va deixar intrigat.

Després d’experimentar l’emoció en pensar sobre la felicitat vaig sentir un remordiment per haver estat tan malcarat, així que volia ser més simpàtic.

-Vols passar i parlem dins? -vaig afegir.

La noia desvergonyida s’havia convertit en una noia misteriosa que l’altre dia em va obrir un clar entre la boira.

-Així que l’altre dia vas estar pensant en la felicitat? -em va preguntar.

-Sí, he descobert que amb la vida que tinc mai no la tindré.

-Doncs, per què no la canvies?

-No és tan fàcil. Al món dels adults tot té una altra perspectiva: els somnis de la infància queden desterrats en el traster de l’oblit, i amb ells la il·lusió. Només queda sobreviure i gastar el temps sense cap rumb. Tu, que ets molt jove, no...

-Tens por al canvi? -va dir interrompent-me.

No vaig saber què contestar, ni tan sols en què pensar.

-Els adults creieu que la vida està plena de dificultats, que el món és complicat, però la realitat és molt diferent.

-La realitat en què vivim... No és la realitat que han construït els adults?

-No existeix una realitat objectiva igual per a tothom. Cadascú percep la seva realitat pròpia, la realitat que veu amb els seus ulls i interpreta amb la seva ment. La realitat no és com és sinó com tu vulguis.

-El que dius és molt interessant però sembla molt idíl·lic. No creus, posem com a exemple, que si se’t mor un ésser estimat només existeix una interpretació de la realitat i aquesta és a través de la tristesa?

-Això, és una de les grans mentides. T’explicaré l’anècdota d’un home que va ser empresonat. Tot i tancar-lo en una cel·la i treure-li la llibertat, es va sentir més lliure que mai. A l’allunyar-se dels ulls avaluadors de la societat i de la seva pressió va tenir l’ocasió de conèixer-se a si mateix, de sentir-se més lliure que mai. Un altre pres podria haver-se sentit opressiu, però hauria sigut perquè ell s’ho hauria permès. Com a éssers lliures que som sempre tenim l’oportunitat d’escollir. Tot i que en certes situacions per fer servir aquesta llibertat requerim d’un gran coratge i força de voluntat. D’un bagatge de reflexió.

-Pot ser sí que tens raó -vaig dir absort mirant la paret blanca de la cuina que cada cop era més groga. Intentava fer meves les seves paraules, sent així conscient per primer cop en la meva vida.

-S’està fent tard, he de marxar. Sigues conscient que tot és subjectiu, només recordem allò que mai ha succeït, tu decideixes. Ah, per cert, em dic Marina.

-Adéu Marina.

Encara assegut a la cuina, vaig sentir com la porta es tancava. No sabia en què pensar. Se m’acabava de revelar tota una veritat i em sentia desprotegit en aquell nou paisatge. Era l’hora de la meva sèrie preferida, vaig estar temptat d’estirar-me al sofà i deixar enrere tot el que m’havia dit la Marina per tornar a la comoditat del que ja coneixia, per cobrir-me amb una manta i amagar-me de tot.

Tanmateix, jo era el que tenia les regnes de la meva vida, podia continuar en la infelicitat de sempre o fer el pas per canviar, deixar la mandra i la por de costat per una vegada. M’havia agafat una forta emoció i motivació. L’eufòria per començar a descobrir la llibertat i el control sobre la meva vida em va donar forces per canviar-la, començant per trencar el llaç que m’unia a la sèrie. Aquell sentiment m’acompanyaria durant tot el viatge de la recerca de la llibertat.



Vaig obrir els ulls rodejat del color groc de les quatre parets que em rodejaven. No hi havia res més que les parets llises. El sentiment claustrofòbic que les quatre parets s’anaven apropant deixant-me cada cop menys espai per respirar, em va causar un estat de desesperació i bogeria que em va fer córrer de paret a paret donant cops de puny a tort i a dret. En un d’aquests cops vaig aconseguir esquerdar la paret. Es va ensorrar i va trencant la monotonia del groc per deixar entrar la blavor del cel. Vaig sortir per aquell forat. Em trobava enmig d’un camp, envoltat de gira-sols que em miraven. Vaig arrencar a córrer però per més que em movia la seva mirada em perseguia. Corria i corria però els gira-sols mai s’acabaven.

L’endemà al matí em vaig aixecar ple de suor i amb els gira-sols encara al cap. Continuava sentint el meu cos paralitzat per la por. Aquell dia més que mai m’hagués quedat a casa, no obstant, vaig decidir anar a les classes de la universitat. En agafar el metro, en lloc de fer temps mirant els anuncis, vaig fixar-me en la gent que em rodejava. Uns llegien el diari, altres parlaven entre ells, però tots eren conduïts per aquell túnel negre fins als seus llocs de treball. Quants d’ells realment havien escollit de forma conscient que volien fer el que estaven fent?

A la universitat vaig pensar sobre allò que veia cada dia. En moltes de les classes el professor no arribava a generar la motivació necessària perquè els alumnes continuessin estimant allò que estudiaven. Doncs ell mateix havia perdut l’estima després de la monotonia de tants anys dedicat a la docència. A causa de la falta d’estímuls, els alumnes perdien l’interès en les classes i allò repercutia en una pèrdua de temps. Si els alumnes i professors continuaven formant part d’aquella obra de titelles era degut a la mancança d’iniciativa per ser lliures. Podria jo deixar de ser un d’aquells titelles?

Uns dies després ja no em sentia còmode a casa. Per evitar l’angoixa de les quatre parets que em rodejaven a cada habitació vaig decidir sortir al carrer i dirigir-me a un parc que tenia prop de casa. L’espai obert em proporcionava un lloc més agradable per pensar i l’aire fresc m’aclaria les idees. Vaig estar pensant sobre la influència de la societat. A tot arreu veia barreres que m’impedien decidir, m’impedien ser lliure. Les convencions socials, l’educació i les lleis no et deixen ser com realment ets. Són els llaços que t’uneixen i t’estiren cap a terra dificultant-te l’ascensió pel fràgil i delicat fil fins a la llibertat. Per desfer aquells llaços primer m’havia de desfer de la por al rebuig de la societat.

Feia uns dies que ja m’havia adonat de la poca importància que tenia el que pensés de mi la resta de la gent, ja que allò no era el important per arribar a la felicitat. Les quatre parets de la societat que empresonaven la meva ment em provocaven un sentiment claustrofòbic. La nàusea a romandre allà dins m’havia fet pensar que la solució potser era escapar. On podia anar fora de la influència de la societat? Vaig mirar al meu voltant. Des del banc on estava assegut podia veure un riu i escoltar l’agradable música del constant moviment de l’aigua. Uns grans arbres s’aixecaven a la riba del riu habitats per petits ocellets que feien un acompanyament vocal a la simfonia de l’aigua. La natura era el lloc on havia d’escapar.