Durant dues setmanes vaig portar una lluita per aconseguir el coratge de fer servir la meva llibertat. Vaig ser conscient que tenia una elecció i vaig afrontar la por a utilitzar-la.
Em vaig aixecar sense ganes d’anar a la universitat, sense ganes de quedar-me a casa, sense ganes de quedar-me enlloc, amb ganes d’allunyar-me de tot. Vaig marxar amb la motxilla de campaments sense cap rumb fix, tan sols atret pel verd. Acompanyat només per la lluna i les estrelles, vaig caminar i caminar, pujar i baixar muntanyes, veure pondre i sortir el sol. Únicament parava per menjar i beure les poques provisions que havia agafat. Quan feia moltes hores que no veia cap altra ànima vaig pujar per un turonet i, en veure el paisatge, vaig saber que havia arribat al meu destí final.
Davant meu hi havia un salt d’aigua que en caure s’acumulava en un llac rodejat d’un espès bosc. Al meu darrere s’estenia una fageda humida en la qual s’escolaven petits raigs de llum que formaven càlides clarianes. En una d’aquestes clarianes vaig deixar la motxilla i em vaig estirar a terra per observar la verdor que em rodejava i el cel blau tacat pels blancs núvols. La combinació de la comoditat de la tova molsa i el cansament acumulat del dia va fer que m’adormís en un son profund.
Vaig despertar estirat sobre la meva esquena. Notava unes estranyes rugositats al meu ventre. Em sentia protegit per un abric de pèls i notava unes pessigolles que no sabia d´on provenien. En aixecar el cap vaig veure una multitud de petites potes negres que no paraven de moure’s. No hi havia distinció entre braços i cames, totes eren iguals. Tot jo estava embolcallat de pèls grocs. Un intent d’incorporar-me em va mostrar com de flexible era, podia arribar a formar una rodona amb el meu cos. En començar a moure’m el meu caminar era caòtic, no tenia cap control sobre el meu cos. Sorprenentment en poca estona vaig aconseguir que les potes em portessin allà on volia. Tenia molta gana, però no em sentia atret pel menjar a què estava acostumat, sinó per les fulles que em rodejaven. El seu sabor era amarg i estrany, però no podia parar de menjar. Absort en el fet de mastegar van passar hores i hores. Fins que un fil blanc va començar a envoltar-me. Cada cop tenia menys espai per moure’m. El fil s’havia convertit en una massa blanca que m’empresonava de manera claustrofòbica. Durant el temps que em va ser impossible moure’m vaig notar que quelcom canviava en mi. En un moment donat es va obrir una esquerda i vaig veure el cel blau. Vaig fer força per acabar de trencar la massa blanca i vaig sortir volant en direcció al Sol. M’havia convertit en una papallona blava.
Vaig renéixer. Es va acabar el meu jo antic per donar lloc a un nou principi. En aquest moment va començar la meva història.
Els primers raigs de llum em van despertar. Em sentia totalment nou. El meu bagul de pressupòsits estava buit i la meva ment era un full en blanc esperant ser escrit. Va ser llavors quan per fi vaig comprendre l’última frase que m’havia dit la Marina. Estava llest per conèixer la vertadera veritat i deixar de subjectivitzar-la. En la meva vida anterior no veia possible accedir a una veritat absoluta, per això la Marina m’havia dit que a partir de la meva subjectivitat havia d’arribar a ser feliç. Però ara em veia capaç d’arribar a la felicitat en essència, només recordaria allò que succeeix.
La curiositat que ressorgia en mi em va fer emprendre l’aventura de descobrir què era el que em rodejava. Volia arribar fins al llac que es formava sota la cascada. Passant per sobre els arbustos i sota les obagues copes dels arbres vaig anar baixant per un dels costats de la cascada. Per afrontar el pendent m’anava agafant a les roques i a les branques baixes dels arbres. En arribar a baix del precipici, la gran extensió de bosc que havia vist es transformava en una paret alta i fosca. Des d’aquesta perspectiva la cascada agafava una magnitud imponent. S’escoltava el fort soroll del xoc de l’aigua, que creava una espessa vaporositat. Les gotes esquitxades, traspassades pels raigs del Sol formaven diverses zones tenyides de diferents colors que es disposaven en arc.
El llac quedava just davant meu i m’invitava a unir-m’hi. Durant la nit vaig notar que la meva ment s’aclaria. Creia que ara era el moment de purificar el meu cos. Em vaig desvestir i a poc a poc vaig anar submergint-me. L’agradable frescor de l’aigua em rodejava, però aquesta no era més que una sensació que notava el meu cos. En aquell moment em vaig adonar de qui era en el fons. Ara que la meva ment estava serena, percebia que els canvis físics es trobaven desvinculats de mi. En un passat m’havia identificat amb el meu cos i havia patit de múltiples complexos a causa dels canons de bellesa imposats per la societat, però ara que m’havia deslligat de tots aquests dogmes descobria el que realment era i el que importava de veritat.
En una capbussada vaig advertir que estava acompanyat de peixos. Les seves irisades escates brillaven amb la llum del dia. Era sorprenent la fondària d’aquell llac, em podia submergir i arribar als racons on el dia es canviava per la nit. Allà a baix on tot era fosc i no es podia reconèixer cap cos ni cap forma, jo continuava existint tal com era.
Vaig treure el cap i vaig tornar a inspirar l’aire fresc. Tenia un buit a la panxa, feia moltes hores que no menjava i el cos em demanava energia. Vaig pujar per menjar-me les últimes provisions que em quedaven. A partir d’ara hauria de buscar com alimentar-me.
Els dies següents em vaig dedicar a la reflexió i a la recerca de menjar. Vaig tornar a baixar al llac i amb una branca que havia afilat amb un ganivet que portava, vaig intentar pescar algun peix. També vaig empaitar a les bestioles que corrien pel bosc. Fins i tot vaig construir una trampa amb una roca que es recolzava a terra i quedava sostinguda per uns pals de fusta. Quan passava l’animal, si tocava el pal, quedaria esclafat per la pedra. Desafortunadament, cap dels meus intents van donar fruit. Cada cop em trobava amb menys forces per aguantar el dia. L’únic que m’evadia de l’esgotament era la força que em proporcionava la meditació.
La sisena nit va ser la primera que vaig aconseguir encendre un foc. Tot i que portava un encenedor de casa, el terreny estava molt humit i mai aconseguia mantenir la flama durant més d’un parell de minuts. L’emoció de la victòria em va retornar l’esperança. Vaig seure davant d’ell abraçat per la seva escalfor i vaig quedar absort amb la seva dansa. Hipnotitzat per la seva bellesa va anar passant el temps i un dels vels que cobria una idea va ser descobert. Estava orgullós de mi mateix per haver encès el foc i això em feia sentir feliç. Allà assegut davant seu, vaig pensar que la felicitat en el fons és només l’amor a un mateix. Mentre m’estimés a mi mateix, fes el que fes sempre seria feliç.
El setè dia vaig despertar desnodrit, ni tant sol podia aixecar-me per caminar. Percebia com es perdia la vitalitat natural del meu cos. En aquell moment quelcom llefiscós va caure sobre el meu cap. Notava com allò es movia pel meu front. Em vaig espantar, però ni tan sols tenia energia per desfer-me d’aquella cosa. Va anar baixant fins que al arribar a l’alçada del nas vaig veure un cuc groc. No vaig sentir por ni fàstic, tan sols l’observava. Vaig incorporar lleugerament el cap i vaig veure la malaltia del bosc que em rodejava. Una plaga ho infestava tot. De l’escorça dels arbres sortien cucs grocs, del terra sortien cucs grocs, de les branques dels arbres plovien cucs grocs. S’estaven menjant el bosc i amb ell, jo inclòs. Tots es movien cap a mi. El cuc que tenia sobre la cara es va endinsar per l’orifici nasal, sentia com es regirava per dins meu. La por que feia uns dies m’havia abandonat, ara tornava a tenir el control sobre mi. El xoc era tan intens que la meva ment va perdre la capacitat de raonar i els meus músculs van quedar rígids. Estava totalment paralitzat.
Els cucs van anar pujant pel meu cos, cobrint-me totalment, ofegant-me. S’escolaven per tots els meus orificis omplint-me per dins. Cada cop em costava més respirar i de mica en mica em vaig anar apagant.
